-
Portada del disc «Zooropa», dels u2, una de les recomanacions musicals del cap de setmana
Cedida
Un cap de setmana més, des de Reusdigital.cat volem compartir amb vosaltres la cultura que ens acompanya a redacció. De vegades, parlem de discos, llibres o pel·lícules, i també de sèries, que tot just hem descobert. En altres ocasions, i quan abracem la nostàlgia, recuperem joies d'anys enrere. En tot cas, desitgem que siguin del vostre gust, i que amb aquestes ompliu part del vostre temps d'oci.
Editat el 1993, en el marc d'una gira mastodòntica, Zooropa és, d'una banda, el disc més experimental de la banda irlandesa U2; de l'altra, i per a alguns, és el seu últim treball estimulant. Després de l'imprescindible Achtung baby (1991), àlbum amb el qual el grup de Bono es va obrir a noves sonoritats, Zooropa va abraçar igualment altres textures i estils. És un disc tirant a experimental, concebut en un un context en què molts altres conjunts mainstream de l'anomenada new wave dels 80 (INXS, Depeche Mode o Duran Duran) van mirar de reinventar-se.
Lògicament, alguns se'n van sortir, altres no. En el cas dels U2, el punt alternatiu de Zooropa i el seu tarannà conceptual (l'era de la informació, el paper social dels mitjans i la comunicació) van jugar a favor d'una proposta subratllada pels senzills (Numb i en especial Lemon).
Amb tot, a Zooropa no hi falten els temes més convencionals (però encertats) que anys enrere ja havien convertit el quartet dublinès en un referent global. Babyface o Stay (faraway, so close!) són dos excel·lents cançons pop, i l'apunt final (The wanderer) va comptar amb la complicitat de Johny Cage, a la recerca d'un Déu que ens ha abandonat.
A mig camí entre l'industrial, l'alternatiu i l'electrònic, Zooropa va significar certa obertura d'estil en la trajectòria del grup, acompanyat i guiat per Brian Eno. Més endavant van voler repetir la fórmula amb el disc Pop, de 1997, molt més irregular, pesat. Potser per això, al disc següent, All that you can leave behind (2001), van voler tornar als seus orígens.
(A la memòria de Jordi Bonet Forès)
Aquest dissabte farà disset anys que va morir l'amic Jordi Bonet d'un accident d'escalada. El Jordi era un gran apassionat del jazz; per això, trobo molt oportú que la recomanació musical d'aquest cap de setmana sigui d'aquest estil i, així, rendir-li un millor i emotiu record. Trio per a aquest propòsit una icona del jazz anomenada Take Five, una composició creada pel saxofonista Paul Desmond i interpretada per The Dave Brubeck Quartet en el seu àlbum Time Out (1959).
Amb el disc Time Out, el pianista Dave Brubeck també va voler innovar en el jazz, tal com feien en aquella època Miles Davis o John Coltrane. Per a això, va presentar temes compostos en compassos no utilitzats abans en el jazz, escapant de l'omnipresent 4/4. Brubeck va encarregar al seu amic Desmond escriure una composició amb un compàs quíntuple de 5/4, i aquest va desenvolupar un parell de melodies amb les quals Brubeck va donar la forma final al seu tema.
La idea va sorgir arran dels viatges que el mateix Brubeck feia per Europa i Àsia, contractat pel govern nord-americà després de la Segona Guerra Mundial com a propaganda per presentar les bondats de la cultura americana.
En uns 38 minuts de durada, Time Out inclou sis composicions originals de Dave Brubeck i la de Paul Desmond, Take Five, que va ser el tema que va impulsar les vendes de l'àlbum. En aquesta cançó destaca també el lluïment del bateria Joe Morello i del contrabaixista Eugene Wright.
La teoria més estesa sobre l'origen del nom Take Five és que deriva del seu compàs, però n'hi ha una altra: en aquella època, era freqüent fer servir aquesta expressió entre músics per fer un petit descans. Brubeck va suggerir a Desmond titular-lo així, però a ell no li va convèncer la idea perquè creia que ningú ho entendria. La resposta de Brubeck va ser: "És molt probable que siguis l'única persona que no sàpiga a què es refereix."
Per acabar, vull dir-vos que Joan Manuel Serrat es va inspirar en els ritmes de Take Five per acabar de compondre la seva popular cançó Mediterráneo.
Mai t’oblidaré, Jordi!
Marc Busquets recomana el disc "Zooropa", d'U2
Editat el 1993, en el marc d'una gira mastodòntica, Zooropa és, d'una banda, el disc més experimental de la banda irlandesa U2; de l'altra, i per a alguns, és el seu últim treball estimulant. Després de l'imprescindible Achtung baby (1991), àlbum amb el qual el grup de Bono es va obrir a noves sonoritats, Zooropa va abraçar igualment altres textures i estils. És un disc tirant a experimental, concebut en un un context en què molts altres conjunts mainstream de l'anomenada new wave dels 80 (INXS, Depeche Mode o Duran Duran) van mirar de reinventar-se.
Lògicament, alguns se'n van sortir, altres no. En el cas dels U2, el punt alternatiu de Zooropa i el seu tarannà conceptual (l'era de la informació, el paper social dels mitjans i la comunicació) van jugar a favor d'una proposta subratllada pels senzills (Numb i en especial Lemon).
Amb tot, a Zooropa no hi falten els temes més convencionals (però encertats) que anys enrere ja havien convertit el quartet dublinès en un referent global. Babyface o Stay (faraway, so close!) són dos excel·lents cançons pop, i l'apunt final (The wanderer) va comptar amb la complicitat de Johny Cage, a la recerca d'un Déu que ens ha abandonat.
A mig camí entre l'industrial, l'alternatiu i l'electrònic, Zooropa va significar certa obertura d'estil en la trajectòria del grup, acompanyat i guiat per Brian Eno. Més endavant van voler repetir la fórmula amb el disc Pop, de 1997, molt més irregular, pesat. Potser per això, al disc següent, All that you can leave behind (2001), van voler tornar als seus orígens.
Marià Arbonès us proposa escoltar “Take Five”
(A la memòria de Jordi Bonet Forès)
Aquest dissabte farà disset anys que va morir l'amic Jordi Bonet d'un accident d'escalada. El Jordi era un gran apassionat del jazz; per això, trobo molt oportú que la recomanació musical d'aquest cap de setmana sigui d'aquest estil i, així, rendir-li un millor i emotiu record. Trio per a aquest propòsit una icona del jazz anomenada Take Five, una composició creada pel saxofonista Paul Desmond i interpretada per The Dave Brubeck Quartet en el seu àlbum Time Out (1959).
Amb el disc Time Out, el pianista Dave Brubeck també va voler innovar en el jazz, tal com feien en aquella època Miles Davis o John Coltrane. Per a això, va presentar temes compostos en compassos no utilitzats abans en el jazz, escapant de l'omnipresent 4/4. Brubeck va encarregar al seu amic Desmond escriure una composició amb un compàs quíntuple de 5/4, i aquest va desenvolupar un parell de melodies amb les quals Brubeck va donar la forma final al seu tema.
La idea va sorgir arran dels viatges que el mateix Brubeck feia per Europa i Àsia, contractat pel govern nord-americà després de la Segona Guerra Mundial com a propaganda per presentar les bondats de la cultura americana.
En uns 38 minuts de durada, Time Out inclou sis composicions originals de Dave Brubeck i la de Paul Desmond, Take Five, que va ser el tema que va impulsar les vendes de l'àlbum. En aquesta cançó destaca també el lluïment del bateria Joe Morello i del contrabaixista Eugene Wright.
La teoria més estesa sobre l'origen del nom Take Five és que deriva del seu compàs, però n'hi ha una altra: en aquella època, era freqüent fer servir aquesta expressió entre músics per fer un petit descans. Brubeck va suggerir a Desmond titular-lo així, però a ell no li va convèncer la idea perquè creia que ningú ho entendria. La resposta de Brubeck va ser: "És molt probable que siguis l'única persona que no sàpiga a què es refereix."
Per acabar, vull dir-vos que Joan Manuel Serrat es va inspirar en els ritmes de Take Five per acabar de compondre la seva popular cançó Mediterráneo.
Mai t’oblidaré, Jordi!
Etiquetes:
