'Cal un diàleg entre els experts de la salut i els de les ciències socials per superar la pandèmia'

Amb la perspectiva que ens ofereix el pas del temps, podem anar més enllà de la urgència mèdica per fer una anàlisi social de com ha afectat (i afectarà) la pandèmia a les nostres comunitats. A causa de les mesures canviants i d'una incertesa generalitzada, "cadascú viu la situació actual en una mena de versió sui generis, feta a mida: a mida del tipus de família que té, del lloc on viu, de l'estil de vida, i de la informació que té", comenta Lina Masana, antropòloga i investigadora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) en una entrevista per aquest mitjà. 

Durant els primers dies de crisi, es va donar espai majoritàriament a veus expertes del sector de la salut. Però està clar que la pandèmia és un "fet social", en paraules de Marcel Mauss, i ara sembla que les ciències socials han anat guanyant una mica d'espai, tot i que potser no prou. A què es deu això? Què n'opina?

Tota malaltia és un fenomen social i una pandèmia encara ho fa més evident, ja que tothom es veu afectat. És normal que, en un inici, les veus principals hagin estat des del sector salut, sobretot dels experts epidemiòlegs i de salut pública que treballen en la vigilància dels brots i contagis, i ens informen sobre les mesures més adients per a protegir-nos, ja que es tracta d'una crisi originàriament sanitària. Ara bé, també és lògic que els experts socials opinin sobre la crisi i com aquesta ens afecta com a societat, perquè ho ha fet, i molt. Potser en alguns àmbits els científics socials hem tingut menys visibilitat, però també hi ha hagut molta productivitat acadèmica en forma d'articles científics i d'opinió, llibres recopilatoris, comentaris a blogs, i altres. Potser el problema és que aquest tipus de producció no ha arribat al públic general, mentre sí que ho han fet les veus des del sector salut. Per una banda, crec que és necessari i beneficiós que s'estableixi un diàleg entre els experts de la salut i de les ciències socials per sumar esforços per superar la crisi. Per altra banda, també penso que els mitjans de comunicació ens heu de donar aquests espais de visibilitat per arribar a un públic més ampli. Aquesta entrevista n'és un exemple.

Què poden aportar les ciències socials i, concretament, l'antropologia mèdica?

Principalment, poden estudiar les repercussions socials de la pandèmia i identificar aquells aspectes millorables per a una prevenció o tractament més eficaç, així com aportar solucions que impliquin tenir en compte els individus i les comunitats a qui van dirigides les actuacions de salut. S'ha demostrat la vàlua de les aportacions des de l'antropologia mèdica a l'epidemiologia i a la salut pública en la cerca de solucions en altres epidèmies, per exemple, com en la crisi de l'èbola africana.

L'antropologia mèdica, concretament, estudia els processos de salut, malaltia i atenció de les persones en contextos culturals diversos i en societats concretes. Ara mateix, estem estudiant l'impacte de la covid-19 des de la veu de les mateixes persones afectades: l'efecte de les mesures de confinament en les relacions personals, familiars i laborals amb el teletreball; l'accés a la informació i la gestió de la sobre informació; la pèrdua de llocs de treball i la pobresa sobrevinguda; la mort "a distància" de familiars; la situació a les residències de la gent gran; les violències domèstiques durant el confinament; la incertesa, les pors i angoixes sobre el futur que ens espera... Són recerques en curs de les quals encara no tenim resultats concloents.

A l'espera d'aquestes dades, quin impacte social preveu que tindrà la manera com s'ha gestionat el dol, sobretot en ple confinament, i el fet que moltes morts han estat reduïdes a xifres?

Aquests aspectes tenen un fort impacte en les persones, això és innegable. Ara bé, cal diferenciar-los i analitzar-los per separat, ja que parlem de coses diferents. El tema de les morts en solitud a les UCI dels hospitals, en molts casos sense poder acomiadar-se de la família, és un dels primers aspectes que em va preocupar més (si es pot dir així) de la pandèmia. És un fet terrible per a tota la família no poder dir adéu a un ésser estimat, ni tan sols poder celebrar els rituals habituals de comiat (vetlla, funeral, enterrament) acompanyats de l'escalf dels propers tan necessaris per a poder elaborar la pèrdua. Aquests comiats "posposats" tindran un impacte psicològic i emocional en les persones, i algunes segurament necessitaran suport de professionals. Per altra banda, és important remarcar i visibilitzar que les morts no són números, són persones. És clar que ens cal conèixer les xifres per poder-nos fer una idea de la magnitud de la pandèmia, però és precisament en la manera com es presenten aquestes xifres on està la clau per no oblidar que darrere els números hi ha persones afectades que ploren aquella pèrdua.

I com afecta la dinàmica actual tan canviant, d'ordres i mesures diferents que poden arribar a ser contradictòries?

Doncs també afecta de manera negativa, ja que genera descrèdit vers els experts i sobre les recomanacions de prevenció. Que si la mascareta no serveix, que si la mascareta sí que serveix; que si no viatgem però els turistes són benvinguts; etc. L'equilibri és tan difícil com impossible, i al final la gent ja no sap a què agafar-se i cadascú opta per una versió sui generis, 'feta a mida': a mida del tipus la família que té, de la casa i del lloc on viu, de l'estil de vida que vol o es pot permetre... i del que en pensa (informadament o no) de la malaltia i de la possibilitat de contagiar-se. Hi ha gent que no creu que el virus existeixi (pensem en les "covid parties") o que no té gens de por de contagiar-se, perquè pensa que no li tocarà a ella. Com passa sovint, algunes persones pensen que allò no els passarà mai a elles, sinó que són coses que passen només als "altres".

I pel que fa a les pèrdues de rutina, de l'estabilitat i l'augment de la incertesa?

Hi ha diverses rutines que s'han succeït de forma molt ràpida en poc temps, i això ha generat en algunes persones la sensació d'inestabilitat i d'incertesa. Teníem la "rutina preconfinament" que és la que tots, més o menys, teníem apamada. Aquesta rutina desapareix d'un dia per l'altre (a partir del 13 de març de 2020) i tot canvia per a la majoria durant l'època de confinament. Durant aquest període, la creació de la "rutina del confinament" demanava organitzar i conciliar: horari laboral o d'altres activitats, horaris per a les menjades, estona d'exercici físic, dedicació a la família, mantenir unes hores de descans, etc. A mesura que anàvem avançant en les fases de desconfinament, anàvem adaptant els horaris i les activitats en la mesura de les nostres possibilitats i responsabilitats familiars i laborals a unes noves "rutines de desconfinament", com per exemple la franja horària en què podíem sortir a fer exercici o anar al supermercat. Ara, ens trobem en una "rutina postconfinament" que no és pas igual a la del preconfinament perquè les coses han canviat (per alguns molt) i anem vivint i construint el dia a dia amb la incertesa que comparteix molta gent de "quan ens tornaran a tancar?".

Què n'opina del terme 'distància social', molt discutit en el seu moment i que ara sembla que ha passat a nomenar-se 'distància física'. En aquest sentit, quina és la importància de la significació, dels conceptes i del seu ús, a l'hora de gestionar un fenomen tan complicat com aquesta pandèmia global?

Són dos termes vàlids que indiquen coses diferents. Sovint es parla de distància social referint-se a la distància física que cal mantenir entre persones (entre 1 i 2 metres) o a evitar quedar físicament amb persones ‒que ara tothom anomena contactes, clar reflex que hem incorporat el vocabulari dels experts epidemiòlegs en el llenguatge habitual. És evident que durant el període inicial de confinament aquesta distància física era obligada, ara bé, molta gent ha mantingut el contacte amb els seus familiars i amistats parlant i veient-se, inclús diversos cops al dia, gràcies a la tecnologia a través de programes, aplicacions i xarxes socials. Per tant, podem dir que s'ha mantingut certa proximitat social i per això no és del tot encertat parlar de distància social, ja que en alguns casos la gent s'ha vist i ha parlat més encara que en circumstàncies "normals" (sense confinament). Ara bé, sí que s'ha perdut una proximitat més personal, més física i corporal, més íntima, i en alguns casos les relacions s'han refredat i distanciat; en aquests casos sí que podem dir que hi ha hagut distanciament social. Cal tenir present, també, que hi ha gent que no té accés a la tecnologia i que no ha pogut mantenir contacte amb els seus familiars o amics; en aquests casos, també hi ha hagut distància social alhora que física.

Tot el que hem viscut i sentit aquests últims mesos, canviarà la nostra manera de ser, individual o col·lectiva?

Aquesta és una de les grans preguntes que es fa tothom, i ningú té la resposta ideal, tot i que és de preveure que per alguns sí i per a d'altres no. Hi ha qui no ha canviat ni durant el temps de confinament absolut (fase 0) fent cas omís a les indicacions dels responsables de salut del país, mentre els seus veïns i conciutadans aguantaven com podien les limitacions del confinament. Aquests individus només segueixen el seu criteri (que és el que consideren encertat) i no funcionen com a col·lectiu. Només se serveixen de la societat per a allò que els és beneficiós, però no estan disposats a renunciar a les seves llibertats individuals pels altres. Són els que diuen en veu alta i orgullosos: "Jo he sortit cada dia!", o "Jo no porto mascareta perquè no serveix de res". D'altres, en canvi, expressen que han tingut molt de temps per pensar i que s'han replantejat com volen viure d'ara endavant, altres s'han organitzat i han creat noves formes i xarxes de suport col·lectiu en temps de confinament i han vist noves possibilitats d'organització social transformadores, que de ben segur donaran pas a canvis.