'Jota' i la seva banda no van connectar amb els assistents a la segona nit del Cambrirock fins al final del concert, quan van dedicar minuts a les cançons que van portar el grup a ser el màxim exponent de la música indie de l'Estat. 'Santos que yo te vista', 'Un buen dia' i 'Pesadilla en el parque de atracciones', que va servir per tancar l'actuació, van aixecar l'ànim d'un públic massa apagat. Les tres quartes parts anteriors del concert havien estat dedicades només al fan que se sap totes les lletres i que és capaç de gaudir del grup com si estigués al sofà de casa.
Probablement, si Los Planetas haguessin iniciat el seu recorregut musical amb més temes d'albums com 'Una semana en el motor de un autobús', 'Unidad de desplazamiento' o 'Encuentros con entidades', de l'època més rockera, el públic s'hauria animat i s'hauria empassat amb més facilitat la gran quantitat de cançons ambientals, no per això sense qualitat, dels treballs més propers. Però Jota prefereix donar més espai a cançons com 'La Llave de oro', 'Una corona de estrellas' o 'Señora de las alturas'.
No es pot dir, però, que el concert de Los Planetas hagi estat un fracàs. El so flamenc i rocker està perfectament mesclat i les cançons irradien qualitat artística. El preu de l'entrada està més que justificat per comprovar com 'Jota' parla com canta, és a dir, sense que se l'entengui gaire, i per ballar, amb eufòria, el 'Romance de Juan Osuna', el millor tema de 'Una ópera egipcia'.
Pel seu cantó, la banda belga, Vive le Fête, va connectar amb el públic des del primer moment, amb un so electrònic a cavall entre el rock i el punk. La principal culpable d'això és la vocalista Els Pynoo, que amb una roba extravagant -va sortir amb una jaqueta pròpia de Michael Jackson, unes mitges i sense sabates- fa uns balls espasmòdics i humorístics damunt de l'escenari. Si en això s'afegeix una bona dosi de guitarra, baix i ritmes discotequers, ja tenim un plat musical perfecte per una nit del Cambrirock.
Vive le Fête va optar per un repertori centrat en els dos últims treballs, 'Jour de Chance' i 'Disque D'or', afegint temes de 'Nuit Blanche', el millor àlbum de la banda belga, com 'Maquillage', 'Joyeux' o 'Maladie d'un fou'. En qualsevol cas, anar a un concert del grup liderat per Els Pynoo i Danny Mommens és tot un descobriment, ja que és fàcil adonar-se de la flexibilitat que té el grup per allargar i mesclar cançons, parar els ritmes en els moments més àlgids i jugar amb els ànims dels assistents.
A més, Vive le Fête ofereix un toc surrealista en els seus directes. L'últim quart d'hora d'actuació, Els Pynoo va desaparèixer de l'escenari i va deixar que la resta del grup tanqués el concert amb una explosió musical frenètica. Quan Danny Mommens i els seus companys es queden sols, el grup fa un gir cap al punk dels setanta i l'escenari es converteix en una autència bogeria. Tots els membres s'intercanvien els instruments i Mommens dóna l'oportunitat a dues persones del públic perquè pugin per fer de vocalista i de bateria. Tot un premi inesperat per uns assistents completament entregats.
