Günter Grass i Rosa Regàs: quan opinar vol dir tergiversar

Ara fa tot just deu anys, a l'abril del 2002, en el context de la polèmica creada pel Premi Nobel de Literatura José Saramago i la seva desafortunada comparació de la ciutat palestina de Ramal·lah amb el camp d'extermini d'Auschwitz, el gran escriptor israelià Amos Oz, en un article publicat al diari Yedioth Aharonot, va afirmar que Saramago havia demostrat una ceguera moral increïble. Doncs bé, aquesta encertada sentència també podria ser vàlida per a un altre Premi Nobel de Literatura, el poeta alemany Gïnter Grass.

Amb el seu poema ‘El que s'ha de dir', publicat el passat 4 d'abril al diari alemany ‘Süddeutsche Zeitung', l'autor de ‘El Timbal de Llauna' pretenia criticar un possible atac preventiu israelià a les centrals nuclears iranianes i la política del govern alemany de vendre submarins nuclears al govern de Jerusalem. I, certament, Günter Grass té tot el dret del món a criticar els aspectes que vulgui de la política alemanya o israeliana, però el problema del seu anàlisi és que banalitza el perill regional d'un Iran nuclear i silencia les reiterades amenaces del president M. Ahmadineiad d'esborrar a Israel del mapa per a acabar culpant al govern de Netanyahu de ser el problema: la principal amenaça per a la pau mundial per davant de dictadures atòmiques com el Pakistan o Korea del Nord.

Les paraules sorgides de la ploma de Grass no són innocents perquè ignoren que el govern israelià mai ha amenaçat amb esborrar del mapa a l'Iran amb un bombardeig atòmic preventiu (més aviat a estat a l'inrevés) i li nega a Israel i només a Israel el dret de la autodefensa davant d'una amenaça nuclear.

Grass volia donar una lliçó de moralitat a l'opinió pública amb el ‘trencament del seu silenci', amb la seva crítica a Israel en favor de la pau, però al vell membre de les Waffen SS se li ha caigut la màscara. El seu poema ha resultat un pamflet sense cap tipus d'autoritat crítica i moral, i com a tal ha estat a bastament criticat tant dins com fora d'Alemanya. Cap sorpresa final, els extremistes de totes les tendències, els neonazis del NPD, els fonamentalistes xi'ites de Teheran i els ecosocialistes del partit ‘Die Linke', units en l'antisionisme i en el suport a Grass i el seu controvertit poema.

Un altre exemple recent de pamflet sobre temàtica israeliana ens l'ofereix la veterana escriptora barcelonina Rosa Regàs en un article titulat ‘Machismo Ortodoxo' i publicat el passat Dilluns 9 d'Abril al seu blog, ‘Ellas', del diari ‘El Mundo'.

Al igual que G. Grass, Regàs escriu des de la ignorància, el prejudici i la ideologia per a fabricar una visió de la societat israeliana totalment distorsionada de la realitat. El resultat és un article que, des del títol fins al punt i final, és un despropòsit. La ex directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya equipara la situació de la dona a Israel amb la discriminació legal que pateixen les dones en molts països del món àrab islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, exagerant fins a límits insospitats el pes polític, demogràfic i la influència en la societat israeliana d'una sèrie de grups radicals, fonamentalistes i minoritaris existents dins de la comunitat ultra ortodoxa. La idea central que vertebra el pamflet és que potser la democràcia i la societat israeliana no són tan modernes i democràtiques com ens pensem i els nostres mitjans insisteixen en mostrar-nos.

Regàs basa el seu article en les temptatives d'aquests grupuscles radicals d'ultra ortodoxos per a imposar una separació de sexes al carrer, als transports públics o a l'escola, en els nuclis on la població ultra ortodoxa és la majoritària, com per exemple a la localitat de Beit Shemesh o al barri Jerosolimità de Mea Shearim. Regàs dóna un caràcter general a aquests casos puntuals i aïllats, silenciant a més que la gran majoria de la societat israeliana s'oposa i s'ha manifestat activament durant els darrers mesos en contra d'aquestes mesures segregacionistes, com per exemple a Beit Shemesh el passat mes de desembre.

Regàs volia escriure un text de denúncia, però el resultat és un pamflet on el lector pot trobar errades de pes i silencis sospitosos. A tall d'exemple podem citar la confusió del Judaisme Ortodox amb la corrent pietista i devota dels haredim, els ultra ortodoxos de la nostra premsa; el fet de silenciar l'important paper que ha jugat la dona en camps molt diversos de la societat israeliana (des de la carismàtica política Golda Meir a la guapíssima model Bar Refaeli) i que l'estat de dret del país no discrimina als seus ciutadans per motius de sexe; el fet de desconèixer que els ultra ortodoxos estan exempts del servei militar; o la confusió dels Kibutz (comunitats agràries israelianes), inspirades en els ideals laics, igualitaris i de justícia social de l'esquerra sionista, amb els barris, com el ja mencionat de Mea Shearim, amb una majoria de població ultra ortodoxa.

En conclusió, Günter Grass i Rosa Regàs són uns bons exemples del fet que disposar d'un estil literari notable no garanteix ser uns bons analistes, especialment si opina des del tòpic preconcebut, el prejudici ideològic i el desconeixement.

(Jaume Bertrán és llicenciat en Història i ha estudiat hebreu modern a les universitats de Granada i Tel Aviv).