En aquest país -i des de fa un quant de temps- l´esperit de crítica, especialment la sociopolítica, sembla només visualitzar-se en certs àmbits de la “cultura” estretament lligats a programes de televisió de factura ràpida i amb un cert grau de misericòrdia (pudorosa); la llàstima és que en el fons no passen d´esmorteïr, potser adulterar, aquest tan necessari esperit crític presentant-lo com a “show d´episodis simpàtics” protagonitzat per personatges més propers a un escarni infantil que no pas al fruit d´una reflexió madura i seriosa. Qui sap si aquesta mena de mancança es podria disculpar tinguent en compte la procedència del producte: la televisió, on tots ja sabem que la precipitació, a banda de ser causa i efecte de la mateixa, n´és la gran marca de la casa...
Posats a dir, potser seria bò recordar que algun d´aquest espais d´entreteniment popular es paguen amb la butxaca del contribuent, fet pel qual el grau d´exigència hauria de ser més gran, demanant que més enllà de la simple idea d´entreteniment, s´utilitzés amb certes dosis de mestratge la paraula i la ironia com a una valuosa eina d´abast universal i font de revolta de consciències per a denunciar amb noms i cognoms els principals subjectes que han contribuït a fer d´aquest país una terra de ningú. Qui sap si caldria aplicar a aquests espais de “crítica de núvol de sucre” una certa sàtira amb enginy, fent un homenatge al gran Francisco de Quevedo, el qual es burlava de la ironia palatina i políticament correcte del no menys il.lustre Luís de Góngora.
Havent observat el grau de magnanimitat de certes paròdies, hom arriba a la conclusió de com és possible que en el país bressol de la picaresca, encara existeixi un cert temor a tractar obertament certs temes i personatges per por a abonar (i a engreixar) el famós mite de les temudes “llistes negres”. Potser és perquè encara, tot i éssent malfactors declarats i condemnats en ferm per la justícia, certes “parcel.les i parcel.laires” gaudeixen d´un cert pes i gravetat més propis d´arcanes èpoques feudals que no pas d´un col.lectiu humà que vol i té l´obligació d´entrar plenament en el compliment i desenvolupament integral dels drets i deures d´una societat immersa en plè segle XXI.
La crítica sociopolítica ben entesa té molt clar que ha de fugir de la morbositat, el mal gust, la imitació barata, el populisme, la gratuïtat i la simplicitat, i ha d´actuar com a eina de doble fil: així, pel que fa a la seva vessant lúdica, aquesta actuarà com a bàlsam reparador, mentre que en la seva vessant social aproparà (enginyosament) determinats personatges o situacions a l´espectador, oferint a aquests una possible sol.lució alternativa (també enginyosa) al problema o si més no, un retrat fictici però ben argumentat de la falta escomesa i del conseqüent càstig per al seu protagonista.
Això és el que han fet, fan i estan fent amb més o menys encert -però amb coneixement de causa-, gent com el gran i malaurat Andy Kaufman, els escriptors Tom Sharpe i Bret Easton Ellis, els dramaturgs Ramón María del Valle-Inclán i Shel Silverstein, l´irregular (i ara nen mimat) de televisió espanyola, Joaquin Reyes... sense oblidar els sempre interessants Monty Phyton i els Animalario.
Ara bé, a tant de “rei” li n´ha sorgit de sobte una reina, Lucy Prebble, autora d´ “Enron, el musical”; una caustica i irreverent crítica a la mala gestió empresarial que ha servit de patró i ha menat els darrers quinze anys de la vida socioeconòmica mundial. Des del respecte als damnificats, però amb la dosi necessària de cinisme per a fer-ne un espectacle rigorós, amè i reflexiu, Prebble ha posat el dit a la ferida en un problema massa endèmic d´un món que s´emmiralla en figures d´homes i dones que diuen “estar fets a sí mateixos” però amb peus de fang. Personatges vinguts del no-res que gaudeixen d´una fugaç quota d´aparent èxit i que la mateixa pressa que els ha menat en la seva ascensió els fa tornar al no-res. Aspirants a professional amb data de caducitat.
Un retrat valent d´una societat en una constant deriva; un retrat, que ben bé podria emmarcar-se en el dia a dia d´aquest nostre país on l´escàndol comença a ser-nos tan familiar que pràcticament ens ha fet immunes i fins i tot indiferents. En resum, un país que no es mereix el que té, sinó que molt més i molt millor. Començant pels qui critiquen amb ambigüitat i acabant pels que són criticats, merescudament, amb tibiesa.
Francesc Cerro Ferran és director d´escena i dramaturg.
