MussART 2014: la llibertat és en tots els versos

La poesia és per tot arreu. Dels poemes se’n fan escultures, quadres, anuncis, lloances. Se’n fan cançons. És matèria prima i espanta una mica, perquè és una solució concentrada. Per això la gent no té el costum d’anar a escoltar poesia que és més celebrada quan la música la fa seva. Els recitals són espectacles difícils de trobar.

És la rara avis de les arts, aquesta disciplina. I ho és perquè necessita que convinguin diverses coses en la justa. Gent, però poca: el recital no és un plaer solitari, com la lectura, però li és indispensable la intimitat. També vol llibertat, un entorn adequat i petites dosis.

La Mussara té, a més d’un nom poètic, la resta de condicionants.

El dissabte passat les rapsodes van ser Mercè Pons, Marta Marco, Ivana Miño i Mercè Mariné. L’organització del MussART va distribuir el repertori entre les actrius i cadascuna es va col·locar en un racó damunt d’una pedra o monticle que els fes de tarima. El públic ens vam partir en quatre per tenir la mida justa, uns quaranta per grup, i vam anar d’un recital a l’altre fins que vam completar el cicle.

La Marta va plantar el cos perquè els versos hi retronessin. És tan sonora que va fer mutis la platea. Va llegir Nicanor Parra, Fayad Jamís, Marta Pessarrodona, Pushkin, Espriu, Gabriel Aresti. Va exhibir un control perfecte de les pauses. Això és qualitat, en poesia el silenci és tant necessari com la paraula. La Ivana va resultar més dramàtica, es va recrear amb Papasseit, Martí i Pol, Jaime Sabines, Goytisolo, Ana Ajmatova, Verdaguer i va  recitar Ma Boheme, en francès, com si fos un anís a la boca. No podia retenir el moviment dins del cos i va saltar de la tribuna, més a tocar del públic, més prop de les sensacions.

Amb la cabellera rinxolada, la pell clara i un vestit fins als peus, Mercè Pons es va presentar continguda i emfàtica per donar el toc romàntic, entre d’altres, a Pere Quart o a l’Estaca. Mercè Mariné va triar un accent solemne per recitar-nos.  Es va refugiar a Les Airasses i com si tingués poders va desfermar la boira que va acabar embolicant la serralada. Va dir poemes de Pessoa, d’Agustín Millares, de Miguel Hernandez; va repetir amb Pushkin i Espriu i ens va calar amb la humitat d’Auschwitz.

Tot plegat va durar una hora. La mesura adequada, ja dèiem que a la poesia se la mengen les quantitats grans. Necessita d’intimitat perquè arribi, tota, i a l’oient li ha de quedar temps i espai per poder desempaquetar el que condensa. No és recomanable agafar-ne un empatx.

Hi van ser presents molts poetes, i tots els poemes versaren sobre llibertat, que és com haver triat poesies sobre poesia. Al començament de la tarda, abans que la boira i les lectures impregnessin La Mussara, Adam Manyé ens presentava el certamen dient que l’acte poètic ho és quan es  lliure,  quan no atén a ni a correccions ni a normes ni a estètiques ni a mètriques. La llibertat és, doncs, en tots els versos.

Beth va ser el moment en el que música i poesia van trobar-se. A la nit la cantant va omplir de màgia i de gent el refugi. Salvador Juanpere, que acompanyava a Manyé en la presentació del Mussart d’aquest any, va dir que la Mussara no es esotèrica, ni misteriosa. Potser no, però alguna cosa té que la fa poètica.