En plena transició espanyola i un any abans que Jordi Pujol accedís a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Reus havia escollit Carles Martí, l'any 1979, com el primer alcalde de la democràcia. Les dues emissores generalistes; Ràdio Reus, des del 809, i Ràdio Popular, des del 1.394 de l'OM –freqüències recollides en l'Informe sobre la ràdio a Catalunya de 2008 (UAB:2009)- seguien omplint les seves graelles amb programació local des del matí i fins a la nit, amb alguns continguts en cadena.
Ràdio Popular-COPE, que havia patit uns anys de retrocés, va donar un salt qualitatiu amb una cantera de professionals que s'havien incorporat a final de la dècada dels setanta i que, després, durien a terme una llarga trajectòria a Catalunya o a l'Estat espanyol, com Carles Francino, Jordi González, Josep Capella, Frederic Porta, Joan Ramon Vallvé, Luis Romero, Neus Bonet, Xavier Casadó o Andreu Buenafuente.
En el cas de l'humorista, aquest es va incorporar el 1982 i hi feia els esports, tot i que no va brillar fins que es va incorporar a Ràdio Reus, emissora en la qual va arribar a presentar en solitari programes com El pot de la ràdio (1988). Entre aquella nòmina de professionals de la COPE també hi havia Pere Montpeó, Ferran Gerhard i un jovenet de divuit anys que en formaria part fins la història més recent de l'emissora: Ferran Calabuig, que llavors va començar de tècnic abans de fer magazines i informatius. Calabuig explica que l'emissora, que fins llavors havia estat la segona en referència, va donar, durant els primers anys dels vuitanta, "un pas endavant, amb una programació fresca i amb gent jove".
Si Jordi Costa havia estat el revulsiu a l'emissora del raval de Santa Anna, al de Sant Pere, Alfonso González, "un home amb un caràcter especial" i provinent de Ràdio Reus, va ser qui va modernitzar l'emissora dels bisbes, "fins llavors molt carrinclona i que encara emetia el rosari", en paraules de Calabuig. L'aposta per la informació va ser un signe d'identitat de l'emissora en aquells temps, en clara competència amb Ràdio Reus. La prova d'això eren tres informatius al dia; dos d'ells presentats pel propi Francino, anomenats Des d'un altre punt. Explica al respecte Calabuig que, tant una emissora com l'altra, "ens escoltàvem els uns als altres per veure qui treia abans determinada informació". El propi director també va ser el responsable de les transmissions d'hoquei, en castellà, en competència amb les de l'Enric Tricaz, en català.
===Ara que tinc seixanta anys===
L'oferta informativa de l'emissora del raval de Santa Anna, a la dècada dels 80, la duien a terme, entre d'altres, Cristina Ferré, Xavier Bas, Tomàs Carot, Josep M.Girona –cap de redacció- Francesc Domènech, Griselda Pastor, i Xavier Abelló, i Agustí Forné als esports. El gir impulsat per Costa no va tardar en donar els seus fruits. Un dels programes de la casa, Plaça Major, va rebre, al 1982, el Premi Òmnium Cultural de Ràdio i Televisió que concedia l'entitat catalanista. Va ser aquell mateix any quan Costa va deixar el càrrec per dirigir Catalunya Ràdio i va ser substituït per Josep Maria Martí.
L'OM, que al 1988 ja emetia pels 1.026 kHz – així ho explicita l'Informe sobre la ràdio de 2008-, no era només informació, ja que comptava amb espais diversos com Radioclip a les set, presentat per Andreu Sotorra, el musical Happy Week end, o el magazine A tota Ràdio. Durant la dècada dels 80, es van celebrar els seixanta anys de l'emissora del raval de Santa Anna. Al 1985, es commemorà l'inici d'emissions de l'EAR-5 amb diversos actes, i la publicació del llibre Ràdio Reus. Seixanta anys d'història (Franquet, Mañé, Martí:1985), a banda d'un especial al Diario Español de dotze pàgines, recordant algunes dades i incorporant opinions.
===El succés altera la programació habitual===
La ràdio ha estat sempre sinònim d'immediatesa i ha estat present quan hi ha hagut successos de gran magnitud. Martí, en el seu llibre 'Periodisme radiofònic i transició política a Reus' (Cossetània: 1998), recorda l'explosió del camió cisterna al càmping dels Alfacs (Montsià), al 1978. "Costa i Campos havien marxat ràpidament al lloc dels fets. Els telèfons mòbils encara no estaven inventats (..) sense instruccions precises, vaig decidir que l'assumpte era prou greu per interrompre l'emissió regular i iniciar una programació especial".
L'atemptat d'ETA al rack d'Empetrol, al juny de 1987, va ser un altre exemple de com un succés fa canviar els plans. Explica el llibre 'Histèries de la Ràdio' que "la ràdio va ser un vehicle indispensable de servei públic en una nit caracteritzada pel caos, la insuficient actuació de l'administració de protecció civil (...) i es va emetre un programa en rigorós directe amb desenes de trucades de persones que demanaven durant tota la nit a la ràdio consell del que havien de fer".
O l'incendi de la central nuclear de Vandellòs I, el 19 d'octubre de 1989. Diu 'Histèries..' que "en aquella ocasió, el cap d'esports, Jordi Rom, va coordinar el programa, sense explicar aquella nit què estava passant al Carles Francino, -ex Ràdio Popular i llavors cap d'informatius de Ràdio Reus-, Francesc Domènech, editor de l'informatiu matinal, el director d'aleshores, Josep Maria Girona, ni l'Enric Tricaz". L'accés a les freqüències dels serveis d'emergència ha servit a moltes emissores per esbrinar què estava passant i d'aquesta manera, elaborar i contrastar posteriorment les informacions, com per exemple, "quan hi va haver el desbordament del Francolí, el 10 d'octubre de 1994", tal i com relata l'Antoni Maria Sànchez, exdirector de les emissores d'Onda Cero a la demarcació.
===La música pren la paraula: de Ràdio Reus FM SER i Popular FM a la Cadena 40 Principales i la Cadena 100===
L'any 1979, el Pla Tècnic Transitori del Servei Públic de Radiodifusió Sonora en Ones Mètriques amb Modulació de Freqüència (FM) va permetre la concessió de 300 noves llicències a tot l'Estat. Ràdio Reus FM SER, que ja estava en funcionament des del 1969, va començar a emetre programació autònoma de la FM, des del 91.1 del dial –freqüència que s'explicita en l'Informe sobre la ràdio a Catalunya de 2008--. La 'nova FM' emetia programació musical, amb continguts en cadena i propis. Al 1987, la Cadena 40 Principales ja havia esdevingut independent i va substituir SER FM, ara ja des del 101.4 FM -freqüència explicitada a l'Informe sobre la ràdio a Catalunya-.
Entre les veus d'aquella FM, hi havia els germans Josep Queralt i Ricard Queralt, Cèsar Constantí, Maria José Gil, Eduard Prats, Jordi Cervera, Xavi Pons o la Montse Llussà. La Montse explica que va accedir a la ràdio "a través del concurs La Chica 40", i un cop allà, va presentar programes musicals com La gran movida, espai que es feia els dissabtes a la nit i des de les discoteques de Salou. A banda, també va formar part dels informatius de l'Ona Mitjana i va posar veu a diverses falques. "Va ser un aprenentatge molt gran. T'ho havies de fer tot tu i aprenies moltíssim", explica la locutora.
La Cadena COPE també va rebre una concessió d'FM, a principis dels 80. Emetia pel 89.5 –freqüència explicitada en l'Informe sobre la ràdio de 2008-, i sota el nom de Popular FM. En formaven part Josep Siuret, Julián Caldera, 'El Peíso', Neus Bonet, Jaume Solà i Toni Fernández, entre d'altres. La programació era bàsicament musical, com relata el veterà tècnic de Ràdio Popular, Martí Margalef. "Les unitats mòbils es traslladaven a cobrir les nits dels dissabtes a les festes dels disc-jòqueis". Va ser al 1992, i des del 89.7 FM, quan va passar a emetre la Cadena 100, la radiofórmula musical creada a nivell estatal per la COPE. Els continguts locals es van reduir notablement però "hi havia franges on podies omplir amb programes inventats per tu. Jo hi feia un espai de música de grups novells i un programa de música variada", relata el periodista i escriptor Òscar Ramírez.
===Adéu a la casa de tota la vida===
La Cadena SER va dir adéu als mítics estudis del raval de Santa Anna, al 1993, per traslladar-se als del carrer del Pintor Tomàs Bergadà. La Cadena COPE, també va fer la mudança, i va canviar el raval de Sant Pere pel carrer de Llovera. La programació local de Ràdio Popular, des del 1.143 de l'OM, era diversa, com explica Òscar Ramírez, qui va seguir en aquesta casa la seva trajectòria una vegada la Cadena Nova va ser absorbida per l'emissora de l'església.
Dirigida per Àngel Gómez, qui havia rellevat Manuel Molina, comptava amb espais com Les coses d'aquí, un magazine que presentava, per l'edició de Reus, el Ferran Calabuig; Voltant pel barri, a les 7 de la tarda, un espai dedicat a les associacions de veïns amb entrevistes, i presentat per Maties Palau i el propi Ramírez; Tu Mateix; un programa de temes socials amb tertúlies, reportatges i entrevistes; De costa a costa, un espai que anava els diumenges dels mesos d'estiu al migdia i on la ràdio es desplaçava als pobles que tenien festa major a fer l'espai en directe tot entrevistant l'alcalde i les entitats locals i Los populares de Cadena Cope, un programa de radiofórmula musical a nivell estatal que també es feia a nivell local. Hi havia una llista de 100 discos i havien d'anar punxant-los en base al número que ocupaven.
===Quan Reus va tenir Mar===
A principis dels vuitanta, una emissora "vinculada a persones físiques lligades a Convergència Democràtica de Catalunya", segons explica l'Informe sobre la ràdio a Catalunya de 2008, va començar a emetre al país. Era el grup de comunicació Ràdio 13, més conegut com Cadena 13, i que tenia com emissora de capçalera Ràdio Avui, dirigida per Agustí Montal des de Barcelona i amb professionals com l'Albert Malla (Els Mallamusicals a la Cadena 13). Entre 1984 i 1985, va veure la llum, en un primer pis de la plaça del Mercadal, la delegació reusenca d'aquest grup de comunicació, que a les nostres contrades –també hi havia una delegació a Tarragona- s'anomenava Ràdio Mar Tarragona.
L'emissora, en els seus inicis, "va emetre molt poca programació local i era més una delegació comercial que es va obrir perquè per aquella època, les emissores sabien que havien d'ubicar-se a Reus perquè era un territori de gran arrelament radiofònic", explica el Mario Prades, qui en va formar part als inicis. Aquesta estació de ràdio, que emetia des del 93.5 de la FM, va canviar més endavant el nom pel de l'emissora matriu, Cadena 13 -amb l'afegit Tarragona-Reus-, i posteriorment, arran de la venda de la Cadena 13 a la COPE, el 1992, tornà a canviar la nomenclatura i es va dir Cadena Nova -aquí batejada com a Cadena Nova Tarragona-Reus.
Aquesta darrera etapa va ser la més curta ja que la programació pròpia desapareixeria al cap de poc temps, per donar pas, des del mateix 93.5, a la de la seva nova propietària, sota el nom COPE Tarragona. L'emissora la dirigí, en les seves diverses etapes, Francesc de Sola, qui havia estat cap de publicitat de Ràdio Reus als 80. Una altra de les veus d'aquella emissora va ser l'Òscar Ramírez. Assegut a pocs metres de l'antiga ràdio explica que va ser l'encarregat de presentar els informatius, dirigits per Francesc Gispert, i un programa musical que realitzava els diumenges de 9 a 2; Diumenge musical.
A banda de Ramírez, també van formar part de l'equip, l'Antoni Campos -un històric de la Cadena SER- i Carlos Mario Peisojovich, 'El Peíso'. Campos i Peisojovich presentaven l'espai La nova va sis hores...sense cadenes, un programa de sis hores que comptava amb la col·laboració del propi Ramírez i Joan Magrinyà. Qüestionat sobre com definiria la ràdio de la Plaça del Mercadal, Ramírez la considera com "l'alternativa a les emissores que hi havia, ja que era únicament d'àmbit nacional perquè la SER o la COPE eren estatals. Era una ràdio diferent perquè hi havia molts continguts locals. La gent de Reus se l'escoltava i crec s'hagués fet un bon lloc a la ciutat", explica l'Òscar.
===Des de Reus per a tota la demarcació: Antena 3 de Radio===
El 4 de maig de 1982, van començar les emissions a tot l'estat d'Antena 3 de Radio, on hi treballaven locutors com Antonio Herrero, José María García o Carlos Pumares. L'única delegació de la demarcació va establir-se a Reus, al 1983. L'emissora es va batejar primer, com Antena 3 Cataluña Sur (103.7 FM) i després, com Antena 3 Tarragona-Reus-Tortosa (96.2 FM). L'èxit a nivell estatal, on va arribar a superar en audiència a la COPE i a la Cadena SER, contrastà amb el poc arrelament que va tenir a nivell local. Així ho constaten dos locutors d'aquella ràdio.
El Mario Prades afirma que "mai va arribar a la gent", i la Lluïsa Muñoz explica que "no tenia una pretensió de competir amb les dues institucions de la ciutat, com eren Ràdio Reus i Ràdio Popular, sinó que va ser una delegació que tant podia haver estat a Reus com a Tarragona". Muñoz explica que la situació d'aquella ràdio era força precària, tenint en compte que tenien uns recursos molt limitats pel què fa al personal. "Era la cap d'informatius de mi mateixa, perquè no hi havia ningú més". En aquest sentit, Muñoz explica que s'emmirallaven en les altres emissores i amb el que publicava el Diario Español.
A A3, també s'hi van fer magazines com el que presentava l''Emi', una locutora que destacava "per la seva capacitat d'improvisació", en paraules de Muñoz. Prades va fer un espai esotèric; El Sendero hacia lo desconocido, que s'emetia els dimarts, de les 8 a dos quarts de 9 del vespre. No hi faltava la llista musical, seguint l'estil Cadena 40, anomenada Els 33. Altres veus van ser Toni Fernández, Tino Fuego i Antoni Campos, el qual "seguia sortejant el pernil del patrocinador que l'havia acompanyat al llarg de la seva trajectòria", recorda Prades. A3 Radio va estar dirigida per Pere Fuster, el senyor Campillo i Javier García Mateo. L'emissora va ser absorbida a nivell estatal per la SER, a través d'Unión Radio. Així, el 96.2 va passar a ocupar-lo, des del 5 de març de 1994, Ràdio SER Tarragona, freqüència que va ocupar fins fa uns anys al dial.
La història d'A3 Ràdio, però, no s'acaba aquí, perquè seguint la 'febre' de les emissores musicals, A3 havia adquirit, al 1984, la musical Radio 80 i la va reconvertir en Radio 80 Serie Oro, especialitzada en oldies. A les nostres contrades, no podem afirmar una data exacta de la seva arribada al dial, però entenem que deuria ser entre 1984 i 1988, ja que segons l'Informe de la ràdio a Catalunya de 2008, aquell 1988, Radio 80 Serie Oro tenia una freqüència assignada a Reus, el 95.3 FM. Desconeixem la denominació exacta de la ràdio a la demarcació als seus inicis, però sabem que més endavant es va dir Radio 80 Serie Oro Costa Dorada, segons es desprèn d'un anunci publicat a l'edició de La Vanguardia del 6 d'abril de 1992. "Llega la música de los Años Dorados a la Costa Dorada. Desde Reus, Tarragona. Ahora Radio 80 Costa Dorada. Sintonízala en el 95.3 de tu F.M". Probablement, "els continguts d'aquesta ràdio musical venien íntegrament en cadena", explica Prades. Fos quina fos la situació, donem per fet que Radio 80 Serie Oro va deixar d'emetre pel 95.3 abans de 1993, ja que aquesta freqüència s'assignaria a Onda Cero, com veurem a continuació.
===Els 'Protagonistes' de la ciutat: la ràdio del 'Del Olmo'===
Una altra ràdio estatal obrí delegació a la darrera dècada del segle XX. Ho explica qui va ser el director de la demarcació d'aquesta emissora des del 1991 al 1997, l'Antoni Maria Sànchez. Ens remuntem al 1990, quan la Cadena Rato va ser venuda a l'ONCE, i aquesta va crear Onda Cero Radio. En aquella emissora hi treballava Luis del Olmo, fent-hi el seu mític Protagonistas. El locutor de Ponferrada va comprar, l'any 1992, la freqüència de Tarragona d'Onda Cero, el 91.0, que en aquell moment emetia la programació de la cadena i que ho va seguir fent, un cop ja l'havia adquirit.
Tot va canviar, però, quan la Generalitat va concedir, a Onda Cero, la freqüència del 95.3 FM, de Reus (com hem dit anteriorment, de la desapareguda Radio 80 Serie Oro). Explica Sánchez que, arran d'aquest fet, Del Olmo va tenir "via lliure" i es va començar a desprendre progressivament de la programació d'Onda Cero, que va ser 'recol·locada' al 95.3 FM de la nova freqüència de Reus. El canvi de rumb, o altrament dit, la propietat de Del Olmo sobre el 91.0, es va evidenciar amb el canvi de nom de l'emissora, entre 1992 i 1993, ja que es va passar a dir a la demarcació, i segons la versió de Sánchez, Onda Mediterráneo-Onda Cero.
El periodista Jordi Benavent assenyala però que "primer es va dir Onda Mediterráneo i després, Onda Mediterráneo-Onda Cero". Fos quina fos la denominació inicial, el cas és que la nomenclatura 'mediterrània' durà molt poc, perquè el locutor de Lleó, que ja tenia una emissora a Barcelona, anomenada Onda Rambla, va estendre aquest nom a tota Catalunya. Així doncs, al 1993, segons apunta Sànchez, el 91.0 es coneixia com a Onda Rambla-Cadena Onda Cero. I afirma que va ser sota aquest nom quan a Reus es va obrir una delegació, "probablement, al 1994", diu Sánchez, "primer com un despatx per als agents comercials, situat al carrer de la Galera número 16, i després, en forma d'estudis molt rudimentaris al raval de Robuster", i que Òscar Ramírez explica que "eren a una primera planta a l'alçada de la seu de l'esbart de Santa Llúcia però davant, prop de la pastisseria Franquet".
Benavent contradiu Sànchez i explica que "la seu del raval de Robuster es va inaugurar un any abans, el 1993, i que ho va fer encara sota el nom primari, el d'Onda Mediterráneo", on va començar a treballar-hi de comercial. Complexitat de noms i dates a banda, explica Benavent que la ràdio, a efectes pràctics, era més coneguda pel nom de la seva estrella, Luis del Olmo, que no pas pels vertaders. Lluny de ser un problema, aquest fet "era bo" per l'emissora, diu Benavent, perquè "tenia un efecte d'arrossegament de l'audiència cap als continguts locals".
La delegació dels estudis reusencs estava sota el comandament de la Cristina Gallart, i segons Sànchez, va tancar "entre 1995 i 1996". Des d'aquell primer pis, s'hi feien continguts que es facilitaven a la delegació de Tarragona. La franja de programació a la demarcació era extensa. Un informatiu a primera hora del matí, presentat pel propi Sánchez, i el programa estrella, de 1 del migdia a les 7 de la tarda, el magazine La tarda de tots, amb Benigne Ríos, Pitu Tarrassa, Rafa González, Òscar Ramírez i Jordi Benavent. Sánchez recorda aquella ràdio com a "molt potent a la demarcació i escoltada per molta gent, que la considerava de referència".
===La irrupció de Ràdio Músic Club===
El mapa radiofònic local, a principis dels 80, era molt definit: emissores privades pertanyents a grups de comunicació nacionals o estatals amb uns amplis continguts locals, essencialment informatius i també d'entreteniment, i amb una clara competència entre elles; altrament dit, la ràdio comercial. Com a contraposició a aquest tipus de ràdio, va sorgir-ne un altre quasi bé diferent, i diem quasi bé perquè la informació local també era una de les seves raons de ser. Estem parlant de la ràdio lliure, independent o comunitària, present molts indrets de la geografia catalana. La primera ràdio d'aquest tipus va ser Ràdio Maduixa, de Granollers (1977).
Amb aquesta filosofia va néixer Ràdio Músic Club, el 25 de setembre de 1982, basada en donar difusió als moviments culturals alternatius i "molt inspirada en Radio 3 (RNE)", segons explica l'actual director i una de les cares visibles des de gairebé els seus inicis, Josep Cartanyà. Era una emissora alternativa i diferent al què s'havia fet fins aleshores, i que barrejava música amb programació cultural i com hem apuntat, actualitat local. Marià Arbonès, Ferran Adell, Jordi Bonet i Silvestre Garcia, entre d'altres, en van ser els impulsors. Els primers estudis es van ubicar al carrer del Vent, tot i que també van ser presents al carrer de Maria Antònia París i al carrer de la Lleona. Des de 1994, es troben al raval de Robuster. Ràdio Músic Club va ser batejada, al 1994, com a Punt 6 Ràdio, un nom escollit perquè l'estació emissora emetia en aquell moment pel 104.6 de la FM. Es va considerar, doncs, que aquell 6 acompanyaria l'esdevenir de l'emissora, encara que s'ha anat movent pel dial fins a trobar-la ubicada al 99.8 FM.
Entre els programes que van marcar la primera època de RMC/P6R cal assenyalar el de jazz del desaparegut fundador Jordi Bonet; Cuando la tierra se hace canto (1990), dirigit al públic llatinoamericà, i el Cops i Flames. Aquest darrer "va ser creat per Josep Cartanyà i Jordi Sugranyes i es va començar a emetre el 14 de gener de 1989, basat en el Çarabatana Oberta de Ràdio Tau", recorda al seu bloc Jordi Pinyol, qui va començar a col·laborar amb aquest programa al 1992, abans de presentar també un espai informatiu als vespres dos dies a la setmana (1993-95).
L'emissora ha estat marcada des dels seus inicis del buit legal pel què fa al reconeixement de ràdio cultural. De fet, Pinyol, que fa un recull acurat de la història de l'emissora, rebel·la que RMC la van clausurar dues vegades. "El 14 de març de 1989, va patir un tancament administratiu i es va veure forçada a aturar les seves emissions. El 22 d'abril de 1989 es dugué a terme una emissió especial per la Diada de Sant Jordi. (..) L'objectiu era exigir al Govern Central el dret a retornar a les ones. El 5 de juny de 1989, torna a emetre en fase de proves. El 1994 es demanà a la Generalitat la normalització administrativa de Punt 6 Ràdio, la qual, amb set altres ràdios lliures més, "se autodenunciaron ante la Generalitat por infringir desde hace años la Ley de Ordenación de las Telecomunicaciones (LOT) al emitir ilegalmente", segons recollia l'edició del 27 d'abril de La Vanguardia. El rotatiu del Grupo Godó recollia també les paraules d'un portaveu de les emissores. "Retamos a la Administración a que nos cierre o nos legalice -dijo un portavoz-, porque llevamos quince años en esta situación" (...).
===Ràdio Tau, la 'Pirenaica' reusenca===
Una altra ràdio lliure però molt marcada ideològicament va ser Ràdio Tau. Ens hem de situar entre 1985 i 1986. En aquest cas, va ser més una experiència radiofònica –va durar un any- de caràcter amateur i que va estar plena d'impediments tècnics i organitzatius que van impedir-li de tenir una continuïtat en el dial de les nostres contrades. El procés de gestació, de fet, va durar més que no pas la vida de l'emissora; dos anys, i inicialment tot semblava que es diria Ràdio Llatina. Si més no, durant el poc temps que va emetre, es pot considerar que va ser una 'contraràdio'.
La idea d'impulsar aquesta emissora venia per part d'El Llamp-Taula de cultura popular, una associació-paraigua d'entitats amb inquietuds diverses, entre les quals, la ràdio, i situada al carrer del doctor Robert. Es tractava d'un grup de persones de perfil progressista i d'esquerres -moltes d'elles provinents de Ràdio Music Club- que feien servir els micròfons com un altaveu de denúncia social, més en un context global que estrictament local, com per exemple, el rebuig a l'entrada d'Espanya a l'OTAN. En aquella emissora hi van prendre part, entre altres, Xavier Colom, Santiago Anglès, Josep Cartanyà, Josep Sugrañes, Salvador Mallafrè, Carlos Iaquinandi i el vilaplanenc Xavier Joanpere, el qual confessa alguns secrets d'aquesta ràdio.
"Les emissions començaven aproximadament a les 8 del vespre, de dilluns a divendres. Canviàvem de freqüència cada dos per tres i es pot dir que érem com La Pirenaica a la reusenca, perquè per trobar-nos sempre havies de remenar el dial i interferíem a la senyal de televisió de la comunitat de veïns", explica Juanpere. A tall anecdòtic, el de Vilaplana recorda que "a l'apartat de correus que donàvem –no dèiem des d'on emetíem pel que pogués passar- ens van arribar documents periòdicament procedents de les ambaixades d'Iraq i Iran, immerses llavors a la guerra del Golf".
===Dues emissores desconegudes===
Als mitjans dels anys vuitanta també hi van haver almenys dues altres emissores lliures més, de "tipus radiofórmula amb pràcticament tota la programació de caire musical", segons afirma el Jordi Pinyol. Una d'elles sembla que s'anomenava Flash Ràdio, tal i com explica el locutor de Ràdio Jove, Joan Maria Dalmau, qui afirma també que "estava ubicada en un camí en direcció al camp del Reddis". Ha estat impossible trobar més referències sobre Flash Ràdio. L'altra es deia Ràdio 100, amb seu a la plaça de Catalunya i la duia, entre d'altres, el Jaume Guinovart Sans. Una de les veus que van formar part d'aquella emissora va ser la Montse Llussà, que hi feia un programa de música, els dissabtes, "pagant 500 pessetes al mes", segons explica la radiofonista, que després passaria a Ràdio Reus. Un altre programa de l'emissora, segons recorda la Montse, es deia Las noches despelotadas de Arabia. Òscar Ramírez apunta que Ràdio 100 "era il·legal o al·legal i de tant en tant hi anava la policia i els hi desmuntava o els multava".
===Quina és la ràdio més escoltada?===
El Diario Español recollia, en un monogràfic dedicat al seixantè aniversari de Ràdio Reus, una gràfica dels resultats de l'EGM de les emissores comercials, al 1985. De la seva observació, es constata un seguiment massiu de Ràdio Reus. Si més no, cal ressaltar que, amb només setze anys de vida i amb només sis emetent programació pròpia, Ràdio Reus FM SER (47.000 oients) superava la històrica Ràdio Reus OM SER (43.000 oients). La sorpresa era la segona en discòrdia, on s'hi trobava la recent estrenada i com hem vist, amb pocs recursos, Antena 3 de Radio Cataluña Sur (19.000), si bé amb menys de la meitat d'oients que Ràdio Reus, però superant en el frec a frec a la no menys històrica Ràdio Popular Reus OM (18.000) i la musical Popular FM (7.000). El gràfic no fa referència a la recent estrenada Cadena 13. El perfil sociològic responia majoritàriament al d'una dona, empleada de la llar, de 45 a 64 anys i de classe mitjana i baixa. Aquest perfil però, aniria canviant als anys 90, "amb la incorporació de la dona al món laboral", segons explica l'Antoni Maria Sànchez.
