El festival EVA omple de gent i de contes Pradell de la Teixeta

Histories de vora al foc! Era la resposta que la meva àvia donava quan alguna cosa li semblava una monserga. Aquesta es la mala fama que envolta la transmissió oral, cosa prou curiosa si es pensa en el perill de donar a la paraula escrita el poder implacable de la veritat.

Entorn de la tradició oral van parlar el dissabte per la tarda l’escriptor Toni Orensanz, personatge incondicional de l’EVA i Jordina Biosca, organitzadora del festival i conta-contes destacada que sempre narra una història en un moment o altre del cap de setmana.  Presentaven el llibre del Toni L’estiu de l’amor i aprofitaven per conversar sobre la importància i la dificultat de reconstruir la memòria local. Les persones de tot en fem literatura, venien a resoldre, perquè les coses que passen estimulen la imaginació dels veïns i cadascú les conta amb el seu condiment personal. Tots tenim necessitat d’històries. Tant d’explicar-les com d’escoltar-les.

També discutien si la narrativa oral es o no literatura. Com si a la literatura li calgués notaris. Tot el que vol són fets on després l’autor, tants si les diu com si les escriu, hi posarà el que calgui per que el relat funcioni. Es la fascinació i la tranquil·litat que desperten les llegendes.  Per això la gent de per aquí al voltant esperem  l’EVA  com les criatures esperen que a la nit arribi l’hora del conte. 

Van anar saltant, narradora i escriptor, d’una anècdota a l’altra. Del destí dels dibuixets que Picasso regalava als nens d’Horta de St. Joan a com es dona sepultura a les mules, d’un viatge en 600 cap a França a les metàfores que es fan a Falset. Es el que desperta aquest  festival: el neguit d’explicar històries. 

La primera que s’hi va posar, el divendres a les set de la tarda, va ser Dolors Miquel, La que no es dispintina, que vestida amb túnica verda i unes ulleres de vidres rosa va venir a recitar el seu poemari amb un cert aire de sacerdotessa moderna. La temàtica va abordar des de la pàtria i el verset que cou fins als poemes de destí i de mort, concebuts en la intimitat del sofriment.

Més tard al Corral nou ens hi esperava un trobador, Adolfo Osta, que portava les històries que mariners i mercaders van anar repartint durant segles per ports i hostes. Venia acompanyat d’una guitarra però també va cantar-nos a capella i en occità, català, marroquí, castellà, menorquí, euskera i llatí. Un repertori de registres i de llengües i una sensibilitat excepcional que ens va deixar l’anima plena. Es per això que serveix la literatura, ja ho dèiem, per consolar.

A la Cova del Rector, l’escenari amb més encant de l’EVA, aquest any hi van haver Accidents Polipoètics que van activar l’esperit crític i el riure fluix del públic desprès d’una jornada consagrada als contacontes: Eva Armisén, Marc Parrot, Jordi Palet, Carles Alcoy i Assumpta Mercader.

L’endemà a les 11 del matí i a la plaça l’Església la gent del poble va poder dir la seva. Després s’hi va posar la Jordina i Lo Gitano Blanc, que van venir des de Flix per revolucionar el personal amb  les rumbes de l’Ebre. Havent dinat una colla es va ficar l’univers a la butxaca i va concloure el festival i el diumenge amb històries fetes de sorra i els contes clàssics rejovenits gràcies als Farrés Brothers.

I fins aquí la glossa de fets.

He volgut deixar-ne acta per tots aquells que no hi eren,  no sigui cas que alguna àvia no es cregui el que ha passat a Pradell i digui que això de l’EVA no són més que romanços.