Cookie control
Dimarts, 10 de Desembre de 2019

Castigar o integrar?

09 de Febrer de 2015, per Dolors Comas

El terrible assassinat de treballadors i treballadores de Charlie Hebdo han donat peu a reaccions molt diferents. A França, Manuel Valls fa un reconeixement inaudit a l’afirmar que existeix un appartheid en el seu país, que contradiu els principis republicans. Què ha fallat de la res publica, de la gestió pública, que no ha estat capaç d’integrar els seus propis ciutadans? Què ha fallat per què en comptes de la convivència emergeixi l’odi? Quina barrera invisible separa els francesos que viuen en les banlieues pobres de la resta de la ciutadania?: la religió?, la diferència cultural?.... No serà que allò que diferencia és qui  pot exercir la ciutadania i qui no, qui se sent discriminat per l’estigma de viure en un barri pobre o per l’estigma de tenir un nom d’arrel musulmana? L’apparheid simbòlic, que té però conseqüències molt reals, té a veure amb les contradiccions, exclusió i expulsions socials que practiquem a les societats europees.

Mentre a França analitzen com poden millorar el sistema educatiu i les bases de la convivència, a Espanya s’opta per la solució punitiva modificant el Codi Penal, com si el terrorisme fos un fenomen desconegut a Espanya i que per això calgués dotar-se d’instruments nous. Però clar, no és qualsevol terrorisme, és el terrorisme islamista, amb qualificatiu. Això el fa diferent. Jo pensava que matar és igual que matar; rebutjable sempre, siguin quins siguin els motius. Però no sembla que s’entengui així. Estem en una d’aquelles situacions prototípiques, en què s’aprofita un esdeveniment que ens ha commocionat  per endurir les mesures coercitives. Es substitueixen les polítiques socials per les presons: aquesta és l’opció. Perquè el terrorisme islàmic no és la causa, sinó la justificació per avançar cap a un Estat securitari i coercitiu, que ja es traduí en la nova llei de seguretat ciutadana, i que ara es rebla amb aquesta llei contra el terrorisme. Seguretat a canvi de drets i llibertats en definitiva. No és anecdòtica la introducció de la cadena perpètua (eufemísticament revisable), perquè un cop introduïda obre la porta a que pugui aplicar-se a moltes altres situacions. I resulta irritant l’escenificació del pacte entre el PP i el PSOE en aquest terreny, que es presenta com un pacte unitari, encara que sigui només entre dos partits. Sorprenent, a més, que el PSOE signi una proposició de llei que diu voler portar al Tribunal Constitucional: això no hi ha qui ho entengui... Però la foto és novament la del bipartidisme, desacreditat i ranci.

La campanya de pànic moral i odi que s’ha desfermat a Europa a través dels mitjans de comunicació no permet fer gaires matisos ni distincions i condueix directament cap a la islamofòbia. L’amalgama entre terrorisme, islamisme i islam es fa molt fàcilment. S’insisteix una i altra vegada en la uniformitat dels musulmans, que no té cap base real, ja que la diversitat de discursos i pràctiques en les societats musulmanes és enorme. I oculta que qui més pateix, i amb molta diferència, el terrorisme islamista són els països on predomina la religió musulmana. El socorregut argument de què la barbàrie dels assassins té una base cultural és d’una falsedat estrepitosa que, a més, ens porta a culpabilitzar indirectament als musulmans europeus. És aquell “xoc de civilitzacions” dels que ens parlava Huntington, que oculta les relacions de poder, les exclusions i desigualtats entre pobles i que en canvi posa l’èmfasi en la diferència cultural, en la superioritat moral d’uns (“nosaltres”) front la barbàrie dels altres (”ells”). En això consisteix el racisme modern: és la inferiorització dels pobles utilitzant la diferència cultural com a argument, ja que hem desterrat la raça per fer-ho. Som conscients cap a on ens porta això? No hem escarmentat de les experiències històriques en què s’ha atiat l’odi entre pobles? Com podem presumir de superioritat moral mentre oblidem que la història d’Europa està plena d’episodis d’odi i violència cap als “altres”? Quina superioritat moral tenen avui els nostres governants que opten per protegir els interessos financers i no els de la ciutadania? Què fàcil és culpar als “altres” dels nostres mals i eludir les pròpies responsabilitats!...

Els assassinats comesos per determinats individus o grups són totalment rebutjables, evidentment, i cal circumscriure la culpa cap a qui els han perpetrat. No es pot confondre la part amb el tot, els assassins amb els conciutadans que intenten viure i sobreviure en les nostres ciutats i pobles, sovint amb dificultats. És evident que uns i altres no comparteixen la mateixa “cultura” pel fet de ser musulmans. Perquè la cultura de matar s’aprèn des de la ràbia i l’exclusió. I la cultura de la convivència, basada en eradicar les desigualtats socials, ens ensenya quant iguals som els éssers humans.

Castigar o integrar són opcions que van en sentit contrari. Com podem construir una societat integradora si castiguem als pobres, i els castiguem doblement si són musulmans? Com podem construir una Europa plural si continuem convertint les diferències en desigualtats?

Dolors Comas és professora d'antropologia de la URV.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges