Recentment, i tot de sobte, en Joan Maria Gispert ens ha deixat. Me n'he assabentat per una trucada telefònica del bon amic Jaume Biosca. Tots tres compartíem, no tan sovint com haguéssim volgut, llargues converses sobre Reus i la cultura i, sobretot de política. O més ben dit, parlàvem de compromís cívic i de justícia social i, per damunt de tot, de la crítica situació del país.
En Joan Maria, com també ho van ser en Joan Granell, en Joan Blanchart, ja traspassats, i en Jaume Biosca i alguns altres, pocs, tenien un element en comú. Tots van ser seguidors d'en Josep Pallach, militants del Reagrupament Socialista, els socialdemòcrates catalans, amb una indestructible estima per la seva pàtria.
Ara ja no n'hi ha, de gent com ells. Eren compromesos, sense aspirar a res que nos fos veure avançar el projecte en el qual creien i al qual servien. Un compromís, de fet, d'arrels profundes, les de l'humanisme cristià. La seva fe i la seva militància social eren indissolubles.
Són, tots ells, gent que deixa petjada i et fa replantejar moltes coses. Una d'aquestes em va sobtar en el seu moment i encara la tinc present ara. Va ser a l'església de la Sang, quan van enterrar la seva dona. Llavors, es va adreçar als assistents per tal de dir-los que no estiguessin afligits sinó joiosos, perquè ella ja havia començat una vida millor i llargament desitjada.
A tots els trobarem a faltar però els recordarem. Han estat un exemple que seguirem. Gent compromesa, que haurem d'emular. Lluitadors per la justícia social, que haurem de rellevar, i gent amb amor a la seva pàtria.
Adéu, Joan Maria. Des d'on siguis, vetlla per nosaltres.
