A vegades és saludable escoltar aquells investigadors que, de forma pausada i sense estar obligats a atendre les constants polèmiques al voltant de la comprensió del món islàmic des d'Occident, ens suggereixin nous punts de vista per comprendre quelcom que ens sembla complex d’entendre. François Zabbal, des de l'Institut du Monde Arabe de Paris, és un d'ells. Aquest libanès, exiliat a França en els anys 80, no especula entorn de la interpretació de la doctrina islàmica, buscant allò que aquesta afirma o nega, per tal d’establir un posterior judici sobre el que “veritablement” diu l'islam en relació a un tema o un altre. Tan sols aporta dades que serveixen per contrastar el que habitualment s'afirma, en aquest cas, respecte a la prohibició de representar la figura de Mahoma.
Zabbal recorda les peripècies de l'intel·lectual sirià Salah al-Din al-Munajjid (mort en 2010), que en els anys 60 va convèncer a un editor libanès per publicar un còmic perquè els nens coneguessin la vida del Profeta de l'islam. Quelcom que em recorda aquelles làmines de la Història Sagrada que el meu pare va utilitzar quan era jove per rebre la seva formació religiosa, si bé en el format més atractiu del còmic. En aquell temps no es va plantejar cap polèmica. Hauria estat estrany i incongruent amb la voluntat de difondre el missatge de l'islam. Res a veure amb les polèmiques globalitzades que s'han desfermat en les últimes dècades.
La reflexió de Zabbal ens porta a pensar que el problema no es troba tant en la representació del Profeta de l'islam, sinó en l'ofensa de la seva figura. Descartada qualsevol prohibició en el text de l'Alcorà en relació a la representació de les imatges, l'islam sunnita més tradicional segueix aferrat a l'evitació de les representacions humanes per por de cometre el pecat d'adorar a altres figures i no directament a Déu. Aquesta és una reminiscència dels moments fundacionals de la doctrina islàmica, per tal de marcar una clara distinció respecte a altres tradicions politeistes, com també respecte a la devoció cristiana respecte a sants i verges. A l'islam xiïta, en canvi, es permet la reproducció d'imatges, entre elles de Mahoma, el seu gendre Ali i altres sants musulmans.
No va ser la reproducció de la figura de Mahoma la que va desencadenar la polèmica davant la publicació el 1989 del llibre de l'escriptor anglo-indi Salman Rushdie, Els versicles satànics. Va ser el seu ridiculització a equiparar en la ficció amb un personatge terrenal, amo d'un bordell. Això va indignar els musulmans de mig món, tot i que la immensa majoria d'ells mai se'ls va ocórrer, si més no, fullejar aquell llibre. La fàtua dictada per l’ayatollah Khomeini (en aquell temps, màxima autoritat del islam xiïta) va servir per galvanitzar aquesta indignació musulmana, en un moment en què països com Iran, Aràbia Saudita o Egipte, es disputaven qui podia parlar en nom de l'islam.
A què ens porta tot això? A pensar, com ens suggereix Zabbal, que allò que ofèn els musulmans no és tant la representació, sinó la caricaturització i l'escarni de la seva Profeta. Salvar la seva figura i allò que representa, és molt més important que censurar la seva imatge o la seva representació. De fet, com bé deia un imam entrevistat aquests dies, ningú coneix ni podria reproduir la veritable imatge de Mahoma. I si en tot cas es fes, seria clarament idealitzada, tal com és representada la imatge de Jesús en els llibres de text catòlics.
Jordi Moreras, departament d'Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili
