Cookie control
Dilluns, 14 d'Octubre de 2019

Què hi fem els joves aquí?

06 de Març de 2015, per Sergio Martín

Que els joves són el futur d’una societat és un d’aquells tòpics que es repeteixen contínuament. Especialment, en aquelles ocasions en què un partit polític intenta fer algun canvi legislatiu que afecta d’una forma o un altra aquest col·lectiu.

Tanmateix, aquests canvis pensats per millorar el futur dels joves i, per tant, el de la societat en el seu conjunt, no sempre compten amb un acord suficient ni responen als interessos d’aquests als qui pretén ajudar.

Com a exemple evident d’aquest fet tenim el nostre model educatiu. Des de la recuperació de la democràcia a Espanya hi ha hagut vuit reformes educatives diferents, impulsades pels dos partits principals, que mai han comptat amb un consens en l’arc parlamentari i amb un pes desigual de l’opinió de professors, alumnes i altres experts.

Aquests canvis s’han pogut veure especialment en el model universitari. A la meva generació, els nostres pares sempre ens havien dit que havíem d’estudiar per poder-nos guanyar la vida i tenir un futur.

Actualment, un 37% dels joves entre 25 i 30 anys tenen un títol universitari, i entre les famílies amb menys recursos la xifra és d’un 25%. Així doncs, el model funcionava. Entre les persones amb títols universitaris l’atur sempre ha estat menor, els ingressos més alts i, el que és més important, la barrera entre classes socials s’ha tornat més difosa, és a dir, l’ascensor social era una realitat.

Tot i aquestes beneficis col·lectius, sembla que aquest model ha arribat a la seva fi. I és que l’ascensor social estava funcionant massa bé com per mantenir-lo, segons sembla. Ens trobem en una situació on la universitat canvia el talent per un filtre econòmic, i on compta més poder fer front a uns preus astronòmics que sobresortir en qualsevol camp.

A més, els títols universitaris han deixat de representar la garantia de futur de fa uns anys i, tot i que la taxa d’atur és significativament més baixa que en altres grups de població, el cert és que costa trobar universitaris que es dediquin a la professió per la qual estan preparats, i a la que han dedicat tants anys per formar-se.

L’any 2013 a Reus hi havia una mica més de 16.000 persones entre 18 i 30 anys. És a dir, aproximadament, el 15% de la població total. Es tracta d’un col·lectiu molt divers amb característiques molt diferenciades, però que comparteix una característica comuna: la incertesa sobre el futur.

Com a reusenc que s’estima i ha viscut sempre en aquesta ciutat em nego a que l’única alternativa viable pel progrés personal sigui abandonar-la per anar a viure a un país del nord d’Europa on pugui treballar del que m’he format. Emigrar hauria de ser una opció, no l’única
opció.

Aquesta situació només es pot revertir amb una forma nova de fer les coses, allò que s’anomena la nova política. Una política centrada en els ciutadans, en la participació i en el talent davant dels interessos d’uns pocs de poderosos.

Algú podria pensar que les polítiques educatives s’escapen de les competències que té un municipi com el nostre i segurament és així. Però Reus pot ser un exemple d’una forma diferent de fer les coses. Podem canviar el model de la nostra ciutat donant una importància real a la innovació, a la creativitat, a les bones idees... És hora d’establir una estratègia a llarg termini i de deixar de viure centrats en els quatre anys de mandat.

La nostra societat està prou preparada per fer aquest pas, per responsabilitzar-se del seu futur i prendre el comandament de la nau i, més important: reclama fer-ho. Ja és l’hora de tornar el protagonisme als ciutadans.

Sergi Martín és membre de denouReus.

 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics