Pere Vilanova: ‘Crec que escric i canto per a no desaparèixer’

Amb 25 anys i quart àlbum publicat. Com ho viu això de ser un artista consolidat sent tan jove?

Ui! això de consolidat. Sé que tinc el meu projecte i vaig fent. Sí que és veritat que aquest disc és el més professional dels que he fet fins ara, també per un tema d’experiència, ja que cada àlbum que fas és un procés tan llarg, tan dur i tan tens, que n’acabes aprenent. Més que consolidat, sento que començo a conèixer les eines necessàries per fer un bon treball.

Paral·lelament al disc ha presentat un poemari, en quin dels dos àmbits se sent més còmode?

Crec que em sento més còmode en l’àmbit musical però em considero millor poeta que músic.

Creu que això l’influeix a l’hora d’escriure les seves cançons?

Sí. Intento que les cançons tinguin molt de contingut literari i poètic. De fet intento que expliquin coses i el punt de vista que agafo per explicar-les sempre és molt literari. A nivell sonor passa el mateix, intento que tingui una sonoritat molt determinada.

Parlant d’influències, hi ha cap grup o cantautor que l’hagi influenciat en els seus últims treballs de manera destacada?

Sí, en l'àmbit internacional diria que sens dubte Damien Rice és el meu ídol. A nivell lletrístic crec que estic força influït per Bob Dylan i Leonard Cohen. Pel que fa a artistes locals em sento molt pròxim dels treballs que han fet aquest últim any tant la Meritxell Gené com la Bikimel. No sé si són discs comparables als que hem fet, però en tot cas em sento molt còmode amb la sensibilitat que transmeten.

Portava des del 2008 sense enregistrar cançons seves. En entrevistes anteriors sempre ha dit que li agrada pair molt el procés creatiu de fer un àlbum.

Quan publico una cosa intento estar-ne molt segur. En aquest disc, en especial, clar. Hi ha hagut cançons que estaven esperant per ser publicades durant anys, a l’espera de combinar-les amb d’altres. El procés de creació l’intento pair perquè hi ha moments de tensió, obsessió. Tot i així, és un procés que m’encanta. És com estar embarassat., bé, no ho puc saber jo... (riu).

En aquest disc ha comptat amb la col·laboració de Dani Ferrer (Love of Lesbian) i Marc Parrot.

Sí, la veritat és que ha estat un plaer molt gran poder treballar amb ells. He après moltes coses d’ells i també dels músics que han tocat al disc, que són tots boníssims. No deixen de ser gent molt normal i professional a la vegada. Que es facin seus uns temes que he fet jo, és un honor molt gran.

Per poder realitzar aquest projecte ha hagut de recórrer al micromecenatge. Com ha anat el procés?

Molt bé, vam demanar 2.500 euros i en la meitat del termini ja n’havíem aconseguit 3.000. Feia una mica de respecte pensar que amb la crisi que hi ha, qui ha de confiar. A més vam crear el Verkami a l’octubre per un disc que havia de sortir al març. Clar, era arriscat, però per sort tot va sortir bé i he de dir que estic molt agraït a tots els mecenes, gràcies a la seva col·laboració això ha estat possible.

Dins de les recompenses de Verkami hi havia concerts privats. N’ha realitzat algun?

Encara no, ho estem parlant amb els verkamistes però els farem aviat quan s’acabin els concerts de presentació del disc.

Serà una experiència nova?

Doncs sí, la veritat és que no he realitzat cap concert privat fins ara però estic segur que serà una experiència molt positiva en la que puc arribar a assolir molta connexió amb l’oient. Ha de ser molt més intens que pujar a un escenari davant de molt de públic.

El títol del seu nou disc, Tres Estacions, té a veure amb tres etapes ben diferenciades de la seva vida.

Sí, ha estat una època de descobriment. També suposo que per l’edat que tinc, ja que el viatge comença quan en tenia 20. Cada estació ha estat molt diferent. Bèlgica va ser una experiència impressionant, vaig estar tocant al carrer, vaig tocar també a Paris, Brussel·les i fins i tot a Lituània. Hi vaig viure durant un any i vaig conèixer molta gent que em va influenciar de molts estils. La primera estació, dedicada al Pirineu, va resultar molt més relaxant allà enmig de la natura. Em va servir per redescobrir la seva sensibilitat, que crec que està bé, sobretot per als que vivim a la ciutat i ens passem el dia pensant en coses que realment no són importants. Allò que compta és com ens connectem amb el món de veritat. Finalment, Barcelona és una mica el retorn a casa, el procés de reelaborar tota la història dels viatges.

En una entrevista a la revista Enderrock va dir la següent afirmació: “Estic molt obsessionat a intentar fer que el passat no s’esborri, perquè d'aquesta manera és l'únic que queda quan ho has escrit, compost i cantat”. Les seves cançons són com una mena de diari personal doncs?

Sí, és això exactament. Em fa pànic pensar que passen coses realment importants i no queda res d’elles. M’obsessiona molt, crec que escric i canto per no desaparèixer, perquè tot acaba desapareixent al final i és com que necessito tenir la garantia que alguna cosa de mi ha quedat en aquesta vida. No vull dir-ho tan dramàticament, però no deixa de ser la veritat. Anem molt ràpids entre feina i preocupacions. Arriba un punt que no tens temps per valorar les coses o les persones que realment tenen importància. Per sort, en el meu cas, puc fer cançons i escriure.

El podrem veure properament tocant a prop de Reus?

Sí, per sort les coses van sortint. El lloc més proper on actuaré és al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, el 17 de maig, amb motiu de la Nit dels Museus.