Divendres, 03 de Maig de 2024

Quin marrón

11 de Juliol de 2014, per Xavier Guarque

Llegeixo en un diari unes declaracions de l'economista nord-americà Fernando Betancor en què només els titulars ja diuen molt: “Els espanyols no tenen una història prometedora de fer front als desafiaments regionals a la seva autoritat, ni per empassar-se l'orgull nacional” i “El màxim representant d'aquesta espanyolitat s'enfronta a la desintegració de la seva trajectòria personal, del potencial de tot el seu partit i de passar a la història com ‘l'home que va perdre Catalunya’”. L'economista vaticina que “tots aquests factors són un mal presagi per a una solució pacífica”.

En un altre diari, unes declaracions del catedràtic de Ciències Polítiques i exassessor del govern de Lionel Jospin, Sami Nair, sentencia: “A Espanya no s'han adonat de la gravetat de la situació amb Catalunya” i “com que és un problema intern d'Estat, és el Govern espanyol qui hauria de fer un pas per negociar amb la Generalitat”.

El president de l'Estat té un bon marrón damunt la taula, el vulgui veure o no. I el té amb moltes arestes i una d'elles, important i urgent, és resoldre amb equitat la territorialitat d'un Estat divers i plural que és Espanya i, en particular, s'ha de parlar de Catalunya. Si no ho fa de forma immediata, s'enfronta a perdre vora una quarta part dels seus ingressos, cosa que si bé no li convé reconèixer sí que ha de preveure.

Aprofitant l'oportunitat que li brinda la corona, pot oferir algun argument que pugui resultar creïble als ja massa ensarronats catalans, alguna oferta prou suculenta per als compradors de supermercat que s'enlluernen pels duros a quatre peles.

Hauria de tenir la intel·ligència per detectar —i jugar amb això al seu favor— que si bé ara ja hi ha una majoria sòlida a favor de la independència, és de pocs anys ençà i, per tant, encara no es pot dir que estigui assentada i integrada en l'ADN català, acostumat a lluitar pel que és seu d'altres maneres més conformistes.

Sé que hi haurà qui em criticarà per donar idees a l'adversari, però ho faig sabent que ni ho llegirà i, en cas de fer-ho, humilment crec que no podria, ni sabria, assimilar-ho. En tot cas, penso que, amb les mateixes maneres amb què uns defensen un dret a decidir com un dret, els qui volen imposar l'obligació d'acatar el ni intentar-ho utilitzin les mateixes maneres... i que guanyi el qui més adeptes als seus arguments pugui convèncer. En la convivència s'hi creu com una manera de conviure molta gent diferent amb un únic objectiu i això ho permet el respecte mutu.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

CANICLOSO  12 de Juliol de 2014

Los intereses de unos pocos, prevalecen sobre la mayoría.

Lo esencial en nuestra sociedad, en nuestro país (incluido cataluña), en Europa son: “Sanidad; Educación / enseñanza; Prestaciones básicas (pensiones, dependencia y el gran paro)”. Cosas tan sencillas y prácticas que son la esencia de un estado social llamándose el de “Bienestar social”. A un servidor le gusta más la denominación de un “Estado de equilibrio social”.

Sigo pensando en mis trece, ¿Por qué razón no son capaces todos los partidos políticos de llegar a unos acuerdos en los temas expuestos y que son tan importantes para nuestra sociedad?. Además, todos son conscientes de que estos temas son los que se deben solucionar, pero no mediante el recorte, la austeridad, o lo que cojones quieran decir. Pero esto no llega a todos, porque la casta política, los ricos, los banqueros, son los que no quieren dejar de perder sus privilegios. Pues bien, la respuesta a todo ello es bien sencilla: “Los intereses de unos pocos, prevalecen sobre la gran mayoría”. O lo que es lo mismo: “Los poderosos y privilegiados son los que hacen su política, castigando al trabajador y a la gente sencilla”.
Creo que dice muy bien el Sr. Xavier, que es el momento de hablar y de llegar a unos acuerdos, para el bien de todos, principalmente del pueblo sencillo. ¡¡Gracias Xavier!!

Reportatges