Dimecres, 12 de Desembre de 2018

Constitució: un debat obert quaranta anys després

Reus va celebrar un referèndum en què va guanyar el sí a la ratificació d’aquesta llei de lleis, però amb uns nivells elevats d’abstenció

06 de Desembre de 2018, per Isabel Martínez
  • Detall de 'Constitució: un debat obert', al setmanari ‘Mestral’

    Isabel Martínez

  • Un cartell del PSAN contrari a la Constitució

    Isabel Martínez

Sota l’epígraf 'Constitució: un debat obert', el mític setmanari ‘Mestral’ confrontava ara fa 40 anys les postures de dos polítics (Josep Subirats i J.A. Sánchez Carreté) sobre el text de l’anomenada carta magna votada el 6 de desembre de 1978. De forma simptomàtica respecte una llei que havia de conciliar postures extremes sobre l’articulació de l’estat, Reus va celebrar un referèndum en què va guanyar el sí a la ratificació d’aquesta llei de lleis (29.632 vots) però amb uns nivells elevats d’abstenció del 42,96%, una xifra que superava amb escreix els de la resta de la demarcació i del país.

D’acord amb la immediata denúncia que va fer el PSUC sobre els problemes del cens als barris perifèrics de Reus (sobretot Montserrat, Fortuny i Immaculada), és plausible que una part de l’abstenció es justifiqués per aquesta situació de desorganització. Les dades objectives també semblen confirmar aquesta teoria: De les més de 60 meses de votació a Reus del 15 de juny de 1977, data de les primeres eleccions generals de la democràcia, el 6 de desembre de 1978 es va passar a tan sols 46. Encara en el capítol de resultats, el cert és que 1246 reusencs van expressar el seu rebuig al referèndum, gairebé els mateixos que van votar-hi en blanc (1230) i que les paperetes nul·les es van establir en 276.

Definit com un “referèndum avorrit i amb forta abstenció”, la trobada amb les urnes va comptar amb una alerta preocupant a causa del fet que, segons ‘Mestral’, “pocs joves” se sentissin atrets per una votació teòricament transcendental per al futur del país i de l’estat. En paraules de la crònica periodística del moment, “la tebior” va ser la tònica de la campanya prèvia al referèndum en què es va registrar pocs “actes significatius ni de masses” dels grans partits, alguns dels quals oficialment donaven suport al text però no volien prestar-hi un suport entusiasta.

D’altres formacions, com el desaparegut Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), van demanar-hi obertament el vot negatiu tot qualificant “de circumtàncies dubtoses” les que havien possibilitat l’elaboració del text que es refrendava i amb la crítica, per exemple, de no haver pogut participat en les eleccions del 77 perquè no havien estat legalitzats encara. Amb l’objectiu de recordar el que va significar aquell moment històric concret i trobar possibles semblances amb la realitat actual, Reusdigital.cat ha dialogat amb l’exsenador i exregidor Jordi Escoda, qui va viure intensament la transició política des de primera línia.

Una etapa apassionant que ja va narrar el 2005 al seu llibre ‘Memòria històrica d’un reusenc: la transició’, una memòria de la qual ara prepara un segon volum.

Adolfo Suárez, estadista

Prèviament a l’arribada de la democràcia, Escoda recorda que “el règim ja estava podrit” a les acaballes del franquisme, com ho demostren fets com el Procés 1.001, l’atemptat contra Carrero Blanco, el posterior nomenament d’Arias Navarro i la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya. En aquest context previ de “decadència” del que representava l’estat franquista, l’exsenador opina que Adolfo Suárez va demostrar en certa manera “nivell d’estadista” perquè en poc temps va aconseguir desmantellar els sindicats verticals, i una afeblida Falange. 

Malgrat aquesta consideració, Escoda comenta que el primer president de la democràcia no va atrevir-se a desmantellar la Guàrdia Civil, per exemple, un cos que, segons el seu parer, potenciaria Felipe González posteriorment, un fet del qual extreu lectures actuals.

El cafè per a tothom no va ser la solució

Respecte el capítol VIII de la Constitució, Escoda afirma que “la solució va ser el cafè per a tothom”, una via que va crear l’estat de les autonomies i que va representar l’inici “de les raons de cara a Catalunya”. No oblida tampoc que més enllà de les autonomies històriques, Andalusia va saltar-se el procediment establert i va entrar per la via ràpida, un fet que “li van concedir amb la particularitat que havien de guanyar el referèndum a totes les províncies i a Almeria no hi va guanyar”. És a dir, que hi va haver “unes transicions i unes componendes”.

En aquest context, “les conseqüències van venir després amb l’Estatut”, on ja es va determinar que “de pacte fiscal ni parlar-ne” i que en això només respectarien el País Basc i Navarra. “Sóc testimoni vivent que va arribar el Roca dient això”, comenta Escoda.

La desaparició del dret d’autodeterminació dels programes

Al respecte d’un altre tema de plena actualitat, l’exsenador es pregunta sobre el per què va desaparèixer de tots els estatuts dels partits “el dret d’autodeterminació” fins i tot de la mateixa CiU “i el PSOE, el primer”, una circumstància a la qual afegeix que “la famosa Euskalherria que incloïa Navarra també es va acabar”. Per tant, diu, “la Constitució la gent no sabíem el que era després de 40 anys de franquisme” i compara el fet que “Alemanya hagi revisat 40 vegades els articles de la seva Constitució” i, en canvi, a l’estat espanyol “hagi estat hieràtica com una pedra o un adoquí”, un fet del qual considera “s’estan pagant les conseqüències i encara seran més greus”.

Temps difícils però també plens d’il·lusió

Els atemptats dels advocats laboralistes d’Atocha, les morts de joves activistes, el cop d’estat de Tejero de l’any 1981… Escoda repassa alguns dels moments més crítics de l’anomenada transició i opina que malgrat tot “hi havia un cert esperit de voler arreglar el tema de Catalunya i el País Basc”.

“Estem pitjor ara”, assegura, “perquè la gent s’havia creat unes il·lusions” que es podia superar l’etapa prèvia. “Personalment, jo no la vaig votar però vaig pensar que potser s’arreglaria d’una vegada” la situació de l’estat després de la llarga etapa franquista. “El que va ser la primera enganyifa que vam rebre va ser la LOAPA en què ens van donar gat per llebre” recorda Escoda.

Respecte el procés invers que sembla que hagin viscut el País Basc i Catalunya, Escoda, qui va compartir grup amb el PNB, comenta que la població basca és molt menor que la catalana i que, en aquells moments, “tenien l’ETA dins”. “És un altre món”, dictamina.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

psan constitució espanyola reusdigital 40 anys
COMENTARIS (1)

Comentaris

Alferez Provisional de Reus  07 de Desembre de 2018

Una bona reforma de la Constituciò...???

La Constitució: Les lleis, normes, entre elles la Constitució, així com els edificis, béns d'equip, plans d'emergència, etc., necessiten ser renovats i posats al dia per poder mantenir-se en bon estat i ser competitius; doncs només duren aquells que es reformen.
I, de l'altra, perquè com deien els revolucionaris francesos en la Constitució de 1793, "un poble sempre té dret de revisar, reformar i canviar la seva Constitució. No pot una generació subjectar a les seves lleis a les generacions futures". Si consultem les esmenes a la Constitució dels EUA han estat més de 30, raó per fer-la en la nostra. La redacció d'una Llei; Plans d'Emergència; etc .; ¡Fins que no han passat unes quantes revisions no es té un bon pla / llei ...! Doncs és el que toca, a veure si arribem fer una bona reforma, amb tot el que ens està caient !!
Senyors polítics, opinió pública i societat civil espanyola, ara toca treballar per modificar i adequar la nostra Carta Magna, perquè tinguem una sana convivència i una bona regeneració de la classe política, per fer millor el país; JA TOCA! als 40 anys en vigor i una sola revisió. Tampoc cal oblidar el nostre codi civil i penal ..., tenim lleis de molts anys que no han estat actualitzades als nostres temps. Insisteixo una vegada mes, la corrupció és un organisme destructor, igual que una plaga i cal eradicar-com sigui.

Reportatges