Dins la simfonia de la vida

Si hi ha un llenguatge universal que emociona i agermana és, sens dubte, la música. Un art ple de subtileses que permet evocar l’alegria de viure més intensa i, alhora, la desolació més profunda de l’ésser humà. Com en una espècie de simfonia viscuda acceleradament, la vida d’Heribert Playà, nascut a Almoster, ha avançat més que la de molts dels companys de la seva edat a causa d’un episodi dramàtic que li va tocar viure d’infant.

El punt d’inflexió d’aquesta tendra trajectòria vital es va produir un dilluns de maig de 1996 quan els metges van detectar que aquell nadó amb dos dies de vida tenia un problema greu. Es tractava d’una estenosi de la vàlvula pulmonar severa, tal com relata l’Heribert, i va representar una operació a cor obert a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona, una intervenció que va funcionar correctament però que va ser decisiva en la seva vida.

Malgrat el lògic ensurt que aquesta situació va provocar a la família i el període d’adaptació que va significar, l’Heribert explica que actualment no pren cap tipus de medicació i que les revisions mèdiques són menys nombroses del que ens podríem imaginar. “Tinc un control cada any a Barcelona i ara estic en un programa de cardiopaties congènites de l’adolescent i l’adult que fan conjuntament els hospitals Vall d’Hebron i Sant Pau”, explica. Avui, considera que desenvolupa una vida “normal com qualsevol altra persona”, però recorda “com una complicació” l’educació física, les proves d’esforç i les curses durant l’educació primària i l’ESO.

D’altra banda, l’ombra de la malaltia també va marcar alguna de les eleccions més personals de la seva biografia, com l’estudi de la música, que l’ha convertit en intèrpret de l’oboè i d’altres instruments. Amb sis anys, l’Heribert va iniciar els estudis musicals a l’escola-conservatori de la Diputació de Tarragona a Reus fins que fa dos anys els va aparcar temporalment per centrar-se en els estudis de Batxillerat abans d’entrar a la universitat. “La música ja m’agradava, però veure que no podia fer esport d’elit va ser un altre motiu de dedicar-m’hi”, explica aquest adolescent que tria Johan Sebastian Bach com el seu compositor preferit. A més, afegeix, “la música clàssica m’ajuda a concentrar-me a l’hora d’estudiar”.

Com tota persona jove, l’Heribert mostra una gran confiança en el futur, en les possibilitats que els avenços poden oferir a la vida de les persones en camps com el de la investigació. Per aquest motiu, anima els familiars de malalts “a tirar endavant” i assegura que “si es col·labora es pot avançar molt tant en tecnologia com en resultats mèdics”. Un missatge esperançador que rebla amb aquestes paraules: “Hi ha guariment segur o s’espera que n’hi hagi per a totes aquestes persones.”

Famílies com la de l’Heribert que un dia van haver d’escoltar les notes despietades d’una malaltia congènita que afectava el més petit de tots però que, com la millor orquestra musical, van continuar tocant amb delicadesa i emoció la seva pròpia simfonia vital.

Un bon estudiant

A la nostra societat, el fet d’iniciar estudis universitaris significa una entrada simbòlica en el món dels adults. Una porta que l’Heribert ha traspassat enguany en començar estudis universitaris de bioquímica i biologia nuclear a la Universitat Rovira i Virgili juntament amb companys i amics de tota la vida. Anteriorment, havia rebut el segon premi de recerca de secundària en química per un treball, La química fa festa major, sobre la pirotècnia a la festa major reusenca.