El reusenc Josep Maria Prous i Vila, a l’exili de la memòria

Hom, per casualitat, es troba a les mans amb un llibre titulat ‘Quatro gotas de sangre: Diario de un catalán en Marruecos’ (2011), de l’editorial Barril & Barral. El llibre és una reedició d’un dietari publicat el 1936 que narra els fets viscuts en primera persona a la Guerra del Rif. L’autor, Josep Maria Prous i Vila, era reusenc, però resulta força desconegut al nostre país, fins i tot a la seva ciutat natal. 

El pròleg està escrit pel filòleg i escriptor Ignacio Martínez de Pisón, autor d’una tesina sobre la literatura de la Guerra d’Àfrica, i hi dedica paraules entusiastes vers l’obra: “Porque lo que se me apareció con claridad desde que concluí su lectura fue que esa obra del desconocido para mí Josep Maria Prous i Vila reunía méritos suficientes para incorporarse al grupo de las mejores: al grupo de El blocao, Imán, y La forja de un rebelde.” Pisón continua dient: “Este libro atesora [las virtudes] como obra literaria de indudable calidad y como honesto testimonio de tantos episodios lamentables.”

El Dietari fou publicat en català el 1936. Emperò, actualment aquest llibre només es troba al mercat traduït al castellà en la reedició de l’any 2011. El Centre de Lectura de Reus va reeditar l’obra en català l’any 2003, en una edició a cura de la doctora Montserrat Corretger. En el seu pròleg, Corretger parla així del llibre: “El Dietari va aparèixer el 1936, pocs mesos abans d’esclatar la Guerra Civil, com a recordatori crític. La força ètica del redactor i la seva interpretació distanciada i intel·ligent dels fets viscuts amb dolor i enyorament són a la base del volum, al costat dels valors narratius innegables que aporta a la literatura catalana.” Tanmateix, malgrat el seu valor, com s’ha vist, documental i literari, actualment aquesta edició està esgotada, només a disposició en el servei de préstec de la biblioteca del Centre de Lectura.

Pisón, en el seu pròleg, apunta la figura de l’historiador Joan Navais Icart: “lo que ahora sabemos del autor lo sabemos sobre todo gracias a Joan Navais, el principal estudioso de su vida y de su obra.”  En efecte, Navais va publicar el 2005 l’únic llibre sobre la vida i obra del poeta, titulat ‘Josep Maria Prous i Vila: poemes d’amor i de guerra’, que és la primera part de la biografia de Prous fins al 1931.

Navais, però, desmenteix ser-ne el principal estudiós: “Jo estic content perquè he ajudat a recuperar el personatge, però no sóc l’únic. Pere Anguera i Montserrat Corretger foren els primers en estudiar i reivindicar la seva figura.” No debades, el pròleg del seu llibre està escrit per Pere Anguera, que diu així: “La publicació d’aquesta primera part de la biografia humana i intel·lectual de Josep Maria Prous i Vila constitueix un acte d’estricta justícia, com a recordança i homenatge al millor poeta reusenc de la primera meitat del segle XX, un intel·lectual íntegre i fidel tothora als seus principis estètics i ideològics.”

La vida de Josep Maria Prous i Vila

Joan Navais explica que es va fixar en la figura de Prous i Vila perquè n’havia llegit referències en alguns llibres, i li va sobtar perquè “era un arrauxat”.

En efecte, Prous i Vila fou un escriptor i poeta de soca-rel que participà activament en el moviment catalanista de Reus, fent-hi d’agitador polític, social i cultural. Va néixer l’any 1899 al si d’una família humil, fet que condicionà que la seva formació fos pràcticament autodidacta. Els seus orígens no el frenaren pas i durant la seva joventut participà activament en diversos projectes literaris i periodístics de la ciutat.

L’any 1921 fou obligat a anar a lluitar al Marroc després del desastre d’Annual, i s’hi estigué durant divuit mesos. L’experiència de la guerra el marcà profundament, ja que hi anà a contracor: veia com Catalunya estava oprimida per Espanya, i la guerra suposava col·laborar amb la política colonial del govern espanyol, que pretenia sotmetre els berbers, un altre poble lliure.

L’experiència funesta de la guerra va afermar en Prous les seves creences socials i polítiques, inspirades en la defensa de la justícia social i el reconeixement de la voluntat popular. Tal com apunta Navais, la vivència nord-africana i l’emmirallament en l’exemple irlandès (la Guerra d’independència d’Irlanda) va contribuir a reforçar la consciència independentista en Prous, a més a més de mantenir un tarannà social compromès, esquerrà i republicà.

Prous tornà a Reus l’any 1923 amb ganes de recuperar el temps perdut i inicià una prolífica activitat com a poeta i periodista. Tanmateix, trobà que Reus era una ciutat empetitida, provinciana i aferrada a les glòries passades. Durant els últims mesos de l’etapa reusenca, Prous adoptà una actitud crítica i alliçonadora en els seus articles, per  tal de reeducar la ciutat i fer-ne un focus de cultura i catalanitat. Tot i la bona voluntat del poeta, les seves crítiques mordaces no van ésser ben rebudes. Com diu Navais, el decandiment, la passivitat i el cofoisme de la societat reusenca van fer veure a Prous que a la seva pròpia ciutat ja no hi tenia futur, decidint d’aquesta manera anar-se’n a Barcelona, durant el 1926,  per acomplir la seva meta professional.

Arribada a la capital catalana i exili

A Barcelona hi formà família i mantingué una carrera periodística notable, a més d’evolucionar en la seva vessant literària, ja que la seva obra poètica era cada cop més reconeguda. L’any 1936 publicà ‘Quatre gotes de sang...’, que rebé grans elogis per part de la crítica catalana. Tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil suposà l’estroncament de la seva trajectòria vital i literària. Prous es veié obligat a deixar la família i exiliar-se a França per la seva comprometedora militància antifeixista i ideologia pro republicana.

Prous marxà el 1939 a Montpeller i posteriorment a Perpinyà. El poeta, afrontant l’exili,  mantingué la seva tasca literària a Montpeller, però no va poder evitar que, posteriorment, a Perpinyà, la seva vida s’anés deteriorant lentament. Passà un llarg període de decadència, soledat i dolor, com confirma Navais: “He trobat cartes en que diu que gairebé es moria de gana. Va estar tancat en un camp de concentració. Va estar a les companyies de treball, obligat a treballar pels nazis. Demanava diners a antigues coneixences, com en Josep Tarradellas, també exiliat a França, per vestir-se i per menjar. I va caure en l’alcohol.”

Així restà fins a la fi dels seus dies l’escriptor i poeta reusenc, al marge de tot i oblidat per tothom, i morí a Perpinyà l’11 de juliol del 1978. Malgrat tot, tal com testimonien els seus fills en les paraules liminars del llibre de Joan Navais, Josep Maria Prous i Vila mai perdé l’estima per Catalunya ni per Reus, i sempre fou fidel als seus principis republicans i democràtics.

Del gran oblit al lleu record

Prous i Vila restà en l’oblit durant quaranta anys i no va ser fins poc abans de la seva mort que l’historiador Pere Anguera s’encarregà de donar-ne les primeres notícies a la ‘Revista del Centre de Lectura’ i a ‘Serra d’Or’, reivindicant l’obra i la força ideològica de Prous. Montserrat Corretger, en el capítol que dedica a Prous i Vila a ‘Escriptors, periodistes i crítics’(2008), resumeix així l’oblit del personatge: “I és que el poeta reusenc havia sofert, com tants altres escriptors, un silenci condemnatori que l’havia fet oblidar ja en vida i no havia permès la divulgació i l’estudi de la seva obra impresa ni, molt menys, dels molts textos inèdits i opuscles que deixà, publicats i premiats a Perpinyà”.

A l’article ‘Presentació pòstuma i apressada de Josep M. Prous i Vila’(1978), Pere Anguera, que fa un breu repàs biogràfic del personatge arran de la seva defunció, criticava la ignorància en què havia restat el poeta: “Prous de fet havia estat totalment oblidat en la seva ciutat i ni tan sols en les seves antologies de la poesia reusenca que publicava el Centre de Lectura va ser tingut en compte, només va figurar en la del 1975 que podria marcar l’inici de la recuperació de la seva coneixença a la ciutat de Reus.”

Fou a partir de la veu d’Anguera que aparegueren diversos estudis per recuperar la memòria del reusenc, destacant la tasca dels esmentats Montserrat Corretger i, posteriorment, Joan Navais, adreçada a una justa recuperació de la figura política i vàlua literària de Prous i Vila.

Pel que fa al reconeixement actual, el director del Centre de Lectura i exregidor de cultura de Reus, Xavier Filella, destaca que “en certa manera a Reus se’l coneix, sobretot a partir dels treballs de Pere Anguera. Quan jo estava a l’ajuntament, vam posar el nom del carrer i també hi ha un premi d’investigació que duu el seu nom.”

Prous segueix en el silenci

Tanmateix, actualment són quatre les úniques obres que han estat reeditades de Prous i Vila: ‘Recull Poètic 1899-1978’ (1981) per part de la família Prous; ‘Quatre gotes...’ (2003) i ‘Josep Maria Prous i Vila...’ (2005), per part del Centre de Lectura; i ‘Cuatro gotas...’ (2011) de l’editorial Barril & Barral, sent aquesta l’única que es troba al mercat. La situació actual, doncs, no resulta gaire afalagadora per a la memòria de l’obra del poeta.

Xavier Filella respon en nom de la tasca del Centre: “La tirada s’ha fet i s’ha publicat per a que investigadors i gent que entén del tema ho tinguin a les seves mans [...] En el Centre de Lectura s’editen els treballs perquè formin part dels estudis d’investigació que pot proporcionar tota biblioteca. Per tal que se’n fes més ressò, hauria de ser que el país, el Departament de Cultura, hi fes una aportació econòmica que permetés una més àmplia difusió.”

Joan Navais remarca que Prous i Vila no és l’únic autor oblidat, sinó que la llista de gent no estudiada és llarguíssima, afegint-hi que “per al gran públic aquests personatges no són interessants” i, per tant, tenen poc interès comercial. La seva tasca en l’elaboració de la biografia de Prous no és fàcil: “Ho munto jo sol, a Reus. Des que va morir Pere Anguera, no hi ha cap referent cultural. Hi ha gent, però no algú paradigmàtic, a la ciutat, que tiri endavant projectes.” Tot i això, l’historiador destaca l’ajut i col·laboració dels fills de Prous (Prous Science, S.A.) en l’edició de ‘Quatre gotes...’ i també el seu interès quan va presentar la proposta de la primera part de la biografia del poeta reusenc.

Filella no tanca les portes a futures reedicions de l’obra de Prous: “Si hi ha una oportunitat, nosaltres estaríem encantats de col·laborar amb una reedició, però l’objectiu del Centre de Lectura no és fer negoci amb els llibres i edita perquè sí. Es faria una futura reedició si hi hagués una demanda o un encàrrec en concret”, afegint que, malgrat tot, “és una assignatura pendent i obligada estudiar i rescatar aquests personatges que han quedat en l’oblit.”

Reivindicant ‘Quatre Gotes de Sang’

En el pròleg de l’edició catalana, Corretger cita les paraules de la crítica que va fer Antoni Rovira i Virgili a la ‘Humanitat’ (1936) sobre el Dietari, on a més de subratllar “el gros valor psicològic i documental” de l’obra, en destacà el seu valor antibel·licista: “Sota les modalitats d’un esperit catalaníssim, aquest llibre, ric d’ironia, de comprensió i de pietat humana, és una magnífica aportació de la nostra literatura nacional a la santa feina de desprestigiar la guerra.”

Tot i el valor que se li donà quan sortí publicat el 1936 i el que li dóna Pisón en la reedició del 2011, el llibre ha passat força desapercebut. A Reus, “qui més interès ha mostrat ha estat la seva família, com el Josep Maria Ribas, el nebot.”, diu la llibretera Montsant Fonts, observant que “quan es va reeditar el llibre, a qui li vaig vendre més va ser a en Ribas, perquè es va dedicar a comprar-lo i a regalar-lo als seus coneguts; a banda d’ell, algú més el va comprar, algun lletraferit com aquell qui diu, però en general va tenir molt poc ressò.”

Josep Domènech és un dels pocs reusencs que ha llegit el llibre: “El vaig descobrir per pura casualitat, cercant per la xarxa una obra d’en Joan Barril”, i destaca que el tema que tracta Prous i Vila al llibre és universal: “Aquesta obra de Prous i Vila, gosaria dir que, senzillament, és atemporal, de la mateixa manera que l’interès per les Guerres Mèdiques o pel conflicte sirià: canvien els noms però els personatges i les circumstàncies són semblants.”

Joan Navais diu així de l’obra: “El ‘Quatre gotes...’ el recomano a tothom. Toca l’independentisme, tema d’actualitat; parla de les relacions amb el Marroc, ‘l’enemic moro’, el tema del racisme; i també toca el tema de la memòria històrica, d’un període en què Espanya va utilitzar armament químic per cometre una massacre. És molt antibel·licista.”

Pel que fa a la situació de l’obra de Prous, J. Domènech fa aquesta petita reflexió: “Els països no els fan grans i petits les seves fronteres, sinó que els fan les persones i llur tasca. En comptes de ser un país petit, jo a vegades penso que la nostra Catalunya és un país empetitit. És increïble que aquest llibre no sigui un clàssic de les lletres catalanes, com ara sembla que ‘Incerta Glòria’ obtingui el reconeixement que es mereix, tot i que també ha hagut de patir molt. Prous i Vila se’l considera un autor petit d’un país empetitit, i a més, la Guerra del Marroc ha quedat bastant oblidada.”