Els avantatges i inconvenients de l'Estat propi, a debat

Invocació a retornar al "peix al cove" davant la defensa d'una visió trencadora amb una Espanya immobilista. El col·loqui amb el públic va permetre acabar de definir les postures dels dos professors universitaris que van protagonitzar el debat 'República: No o sí?´viscut aquest passat dijous a la nit a l'Auditori Sala-Teatre Santa Llúcia. Organitzat per Reusdigital.cat i la plataforma República i Concòrdia, el catedràtic i antic rector de la Universitat Pompeu Fabra José Juan Moreso i el professor d'Història a la UAB, Arnau González, van buscar arguments en contra i a favor respectivament d'una Catalunya independent davant prop de 80 persones.

Vençuts els matisos inicials, plens de referències culturals i històriques durant les exposicions dels motius d'un i altre que van obligar al públic a reclamar posicionaments clars sobre qüestions concretes durant el col·loqui final, Moreso va acabar enyorant sense embuts "el catalanisme. Ara estic en minoria, però aquesta era el posicionament central de la política catalana fins fa quatre dies". Per tal de dotar-se d'arguments, el tortosí es va fer venir bé el context polític general que es viu a l'Estat: "Els dos governs són fràgils. Si des de Catalunya es parla d'ultimàtums, el de Madrid caurà". I declarant-se partidari d'un model d'Estat federal, es va preguntar si l'estratègia de la Generalitat ha de passar per fer caure l'executiu socialista quan el màxim al qual es pot aspirar de Madrid és a una reforma constitucional. "Si no els vols fer desaparèixer perquè creus que millor aquests que als altres, el que has de fer és pactar per treure molt dels pressupostos" .

Un possibilisme, com el demostrat per personalitats tan dispars com Fraga i Carrillo durant la Transició, consistent en mostrar "una cara amable" que "intueixo ara en ERC" i que hauria de servir "per deixar enrere el gran error de l'independentisme, el de Madrid ens roba". Una cita que li recordava les reivindicacions de la xenòfoba Lliga Nord italiana. La clau de la seva exposició ha arribat gairebé quan expirava l'acte. "Hi ha dues ignoràncies bidireccionals. La societat espanyola no entén la fortalesa de la societat civil catalana, capaç de posar les urnes. I per això no comprenen el que va significar l'1-O per a molts catalans, fins al punt que jo vaig estar a punt també d'anar a votar. Però nosaltres, en canvi, no sabem que ells, d'això de l'Estat, en saben molt més".

Per la seva banda, González no veia solució possible de pacte amb un Estat "que va utilitzar una dialèctica de punys i pistoles" l'1-O de l'any passat. Un referèndum que va qualificar de "mesura de pressió per asseure's a negociar i que no va ser entès" per un entramat funcionarial que nega fins i tot l'existència d'un problema. Amb referències històriques fixades en el blanc i negre i que només agafen color sèpia amb la reinstauració de la monarquia del bracet del Dictador, el barceloní s'evidenciava home de poca fe. "La cultura política espanyola –etzibava- fa que l'esquerra i la dreta comparteixen un element inqüestionable per als dos com és que l'Estat ho és tot". Davant una "espanyolitat tancada en tòpics", una "espanyolitat catalana, que també l'hi ha hagut però a la qual no han deixat expressar-se" clavant a la creu els seus intents de buscar més autogovern dins de l'actual marc legal, una "dreta espanyola que no ha acceptat el marc democràtic per jugar-hi" amb referències explícites a PP i Cs, i una mentalitat messetària que no permet "gestionar el seu passat històric" acusant la més mínima als catalans independentistes de comportar-se com Hitler, la unilateralitat té el valor almenys de "posar el conflicte damunt de la taula".

Amb els ulls posats amb els polítics d'Irlanda del Nord, que van ser capaços de reunir-se "quan s'havien estat matant entre ells i aquí no hi hem arribat a tant ni de bon tros", González ha reclamat "a les cúpules dels partits" –en aquest cas amb interpel·lació directa al PSC- a "jugar-se la seva carrera política" per apostar obertament pel que ell interpreta com una petició de part dels seus votants que serien favorables a una consulta pactada. La lectura de fons és que caldria "buscar escletxes" a l'altre costat del mur perquè, a l'hora de tirar pel dret perquè no e deixen fer un referèndum, "amb què tinguis un 51% dels vots en unes eleccions ja pots trucar a les portes de l'Estat". González expressava la necessitat de constituir la república per garantir la pervivència del català, entès com una "llengua pont" i no exclusiva un cop aconseguida la independència, i mostrant un entusiasme poc dissimulat per les oportunitats que un procés "de secessió obririen de dur a terme una transformació social", tan necessitat com l'italià de Cavour com de Garibaldi. Posar fonaments a un hipotètic nou Estat "obligaria a la ciutadania a participar-hi".

Moreso es fixava amb el daltabaix que podria suposar la independència per l'espai cultural català del País Valencià i de les Illes, negava l'existència d'arguments objectius per una autodeerminació només sostenible jurídicament en cas de colònia i no es cansava de recuperar del bagul dels malendreços un concepte que sembla ja ple de pols. "La matriu del catalanisme –rememorava- és cultural. D'aquí surt el catalanisme polític. I en aquest teixit cultural hi està d'acord fins i tot gent del PP. La dimensió cultural ens apropa a tots, però el polític ens divideix" El problema, però, és la pantalla que es juga ja no és aquesta. "Estem farts de veure com ens fotem un fart de pencar i veure com els impostos marxen i no tornen", reblava un assistent en el torn obert de preguntes. Un element, el del greuge econòmic, que González va voler posar en context: "Sense el rerefons polític i cultural del país, la qüestió econòmica per si sola no ens hauria portat aquí". Entre els presents s'hi va poder veure a l'expresident del Parlament, Ernest Benach, i a l'ex alcalde socialista, Lluís Miquel Pérez, que va qüestionar als participants en el debat sobre la viabilitat d'un Estat Lliure Associat per "Catalunya i Euskal Herria".