Roman Gubern: 'El cinema ha estat un fabricant de fantasmes des del seu naixement'

Quina és la relació entre risc i cinema? Semblen dues realitats ben diferenciades des d'un punt de vista comunicatiu...

Hi ha dos tipus de risc al cinema. El primer és narratiu, prové del teatre i està relacionat amb els conceptes de suspens, intriga, emoció o perill. Tot el cinema d'aventures i policial ha fet un ús del risc com a tema narratiu, des d'un bon principi de la història del cinema. La segona accepció és força diferent i es refereix al risc financer de fer una pel·lícula, tota una aventura també. Parafrasejant a Roland Barthe, hi ha dos nivells de risc: un argumental i altre empresarial.

També es parla molt del sistema com a comunicador de riscos socials i de narratives...

Va lligat a la primera de les concepcions. Els fantasmes són fills de la novel·la i del teatre del segle XIX, moment en que va tenir popularitat el gènere dels serials, les aventures i les intrigues. André Breton i Louis Aragon tenen un text preciós on diuen que és amb els misteris de Nova York, amb els vampirs, on trobarem l'autèntica realitat del segle XX, més enllà de la moda i del gust. I el segle XX li ha donat la raó...

Una altra de les figures més reivindicades és la del 'zombie'...

Tot l'imaginari del segle XX ha estat freqüentat pel tema dels ovnis, l'espai exterior i la ciència. Cal recordar la novel·la de 'La guerra dels mons' de George Wells i un dels primers directors de prestigi que va tractar aquest tema: Abel Gance a 'La fi del món'. L'apocalipsi ha estat un tema recurrent en el cinema, que per cert, arriba fins a un film actual com 'Melancolia' de Lars Von Trier... Ja André Breton diu que la cinefília és una cosa de joves i realment és veritat... Un dels pocs directors que ara em commou és Lars Von Trier i vaig sortir trasbalsat del cinema després de veure 'Anticristo', ja que tracta d'un tema fonamental de la nostra identitat humana: la relació amb la natura. També m'ha impactat 'Melancolia', que tracta un tema còsmic que ens afecta de veritat, no com els ninots o els 'marcianos' de Hollywood. Les antigues mitologies ja ens deien que els estels són ulls que ens miren i, de fet, el personatge d'Argos a la mitologia grega estava plena d'ulls que mai es tancaven a la vegada... És el concepte de vigilància des de l'inici del gènesi...

Carl Sagan ja parla d'aquest concepte i d'altres cosmològics que tenen molta presència actualment...

Els grecs, els fenicis i els homínids que els van precedir, segur que de nit, quan miraven al cel es preguntaven què hi havia més enllà... El bruixot de la tribu invocava les divinitats... Per a la ciència ficció, hi ha tot un filó en aquests temes i concretament en el càstig a l'ambició expansionista dels humans que volen envair el cosmos. Pel·lícules com 'L'amenaça d'Andromeda' o 'Alien' mostren la venjança de la natura. Als anys 50, la NASA va encarregar a diversos experts desenvolupar un sistema de pictogrames per comunicar-se amb eventuals civilitzacions. Suposaven que la comunicació lingüística fracassaria i que la imatge seria més realista. Un d'aquests experts, Gombricht, fa una critica molt interessant en un dels seus articles, afirmant que els “de la NASA em deien que posés una fletxa que marcava la direcció”, però no sabien que això és fruït d'un invent del neolític i que els alienígenes no tenen idea de què és això, fet que provocaria un col·lapse comunicatiu. Això és interessant perquè demostra que la imatge també és una convenció.

Fins a quin punt creu que les narratives del risc al cinema s'utilitzen com una eina de control social...

La guerra freda és un cas modèlic. Recordo l'argument de 'L'enigma d'un altre món' dirigida per Christian Nyby. A l'Àrtic hi cau un esser devastador, d'aspecte vegetal, que acaba sent destruït pels militars, tot i que un científic el vol conservar i estudiar. El film acaba amb un pla d'un reporter que transmet la informació dient 'vigileu el cel, vigileu el cel, l'enemic ens guaita' i té un missatge interessant: hem de confiar en els militars i no en els científics... És l'època on cau en desgràcia el físic atòmic Robert J. Oppenheimer, condemnat per ser d'esquerres. Una altra gran pel·lícula és 'La invasión de los ultracuerpos', que té dues lectures. La primera és que la invasió és dels soviètics, amb uns personatges sense emocions, robots humans, i l'altra, sorgida arran de la critica d'un italià, com si fos un argument contra McCarthy i la cacera de bruixes. Penso que és més pertinent la lectura paranoica de la guerra freda.

És a dir, Hollywood incentiva el pànic cap a altres éssers o espais...

No únicament Hollywood, sinó també tenim el cinema alemany nazi amb els seus fantasmes, de la mateixa manera que el feixista italià o el franquista espanyol...Recordo que una vegada a la Universitat de Harvard vaig presentar una ponència on explicava com el cinema espanyol parlava sobre el perill dels jueus. Ningú havia parat atenció a una tendència antisemita del cinema espanyol de postguerra, un fet que va durar fins que Franco va se reconegut per la ONU. Després hi ha la por a l'estrany, els 'serials killers', la paranoia que algú t'esperi darrera una porta amb un ganivet. El tipus de reacció fisiològica de la por, a la pell i a la construcció cardíaca, està lligada a la reacció fisiològica sexual. S'ha arribat a dir que l'interès del públic adolescent femení pel cinema de terror és conseqüència d'una estimulació sexual. Et posa la pell de gallina, agafes la mà del noi que hi ha al costat per protegir-te, alguna cosa eròtica n'hi ha.... Hi ha moltes pel·lícules de terror on intervenen elements eròtics... Penseu que Bram Stoker va morir de sifilis i que el seu Dràcula és una metàfora d'aquest tipus, les mossegades donen plaer i maten...

Veient la pel·lícula de 'Hellraiser', pensem en el seu llibre sobre la imatge pornogràfica. Amb la nova comunicació, Internet i el cinema ha sortit una sexualitat desconeguda fins ara...

D'aquí a poc, trauré un llibre amb un col·leccionista de còmics de Sant Sebastià, Lluís Gasca, que té la millor col·lecció d'Europa quant a volum. Serà un diccionari sobre l'erotisme als còmics, amb imatges seves i textos meus. Hi ha una taxonomia molt extensa, des de l'acusticofília, relacionat amb la persona que espia a través d'una paret a una parella que manté relacions sexuals, a la zoofília, referent als animals. La sexualitat és polimòrfica. El concepte d'ortodòxia sexual de Freud era la subordinació de la líbido a la 'genitalitat' heterosexual, encara que avui sabem que hi ha variants, com els homosexuals o les lesbianes. Però és evident que hi ha un lligam d'aquests concepte amb la novel·la de Dràcula. Quan el protagonista mossega, penetra els canins fàl·lics al coll de la noia, del qual surt la sang de la desfloració....

El concepte de vampir o vampiressa ha estat sempre molt present al cinema, en totes les seves versions...

Dràcula es va publicar el 1898 i aquest mateix any un pintor no gaire conegut, Philippe Bourgeois, va pintar un quadre sota el títol de la vampiressa, on es veia una dona asseguda en un llit i un home estirat, sagnant. Posteriorment, Kipling va escriure pel catàleg d'una exposició un poema que es deia 'The Vampire', i Hollywood s'ha fet seva aqueta figura i la reelaborat, amb expressions com la paraula 'glamour' i el paper de la 'femme fatale'. De totes formes la vampiressa no és una invenció de Bram Stoker, ja existeix amb Eva i abans amb Lilith. Hi ha molta etimologia al voltant de la paraula 'glamour', una incorrecció de la paraula anglesa 'grammar', referida a la saviesa oculta per poder seduir i embruixar. El primer que fa ús d'aquesta accepció és Walter Scott, al segle XIX. Arriba a Hollywood, que ignora el seu origen... i ara, la gent, quan dius que ets 'glamurosa' no sap que estàs dient:"ets molt 'gramàtica' ". La cultura popular té arrels molt sofisticades...

Els vampirs també es relacionen amb el risc...

Els vampirs tenen una relació important amb el contagi i l'epidèmia. Una pel·lícula esplèndida com 'Aullidos' fa èmfasi en la cadena, amb una secta d'homes llops que mosseguen la resta i creen una tribu expansiva que amenaça la societat des de dins. L'amenaça ja no ve dels estels, sinó del teu interior. D'aquí prové la paranoia de l'espionatge quan hi ha guerres, un ingredient del qual s'ha nodrit molt tot el cinema d'intriga, acció i misteri. El plaer no és únicament d'Eros sinó també de Zaratos. Recordo un autor francès que deia que el públic de cinema de terror s'identifica amb els dos personatges, amb la víctima que és com jo, però també amb l'agressor, projectant les seves pulsions sàdiques... De fet, si el monstre no ataca se sen estafat. El cinema ha estat un fabricant de fantasmes des del seu naixement, però no únicament el de ficció. Per exemple, els germans Lumière fan un documental sobre països exòtics a la zona d'Indochina on es veuen plantacions d'opi, un producte mol lligat al crim, a la guerra secreta, a la por a les coses que estan lluny. També podria esmentar, de l'actualitat, una pel·lícula dolenta però que va recaptar molts diners: 'El projecte de la bruixa de Blair'. El film va aconseguir crear una alarma real a través d'Internet per la pèrdua d'uns estudiants a un bosc i la campanya publicitària va funcionar molt bé.

La 'transmèdia' és una característica de la ficció al segle XXI, especialment amb les xarxes socials...

A les xarxes socials, la llum es propaga... Quan un veu la història dels mitjans observa com Leni Riefenstahl va rodar 'El Triomf de la voluntat', una lloança als nazis, perquè no hi havia televisió. Ha estat molt criticada, però va ser la creadora d'un gènere que les democràcies s'han fet seu. Ara veiem com és habitual filmar els mítings dels partits polítics, amb la perversió que quan entres en directe ja tens una frase preparada. Anem recuperant formes de comunicació i ara amb Internet en tenim una comunicació instantània i horitzontal... Per bé o per mal, una mentida i una veritat es propaguen a la velocitat de la llum, sense que hi hagi cap diferència. És l'arbre del bé i el mal.

Creu que el cinema 'en línia' acabarà substituint el cinema de sala?

Fa pocs dies em va trucar una empresa que fa estudis de mercat sobre aquests temes i em van preguntar pel futur del cinema. Els hi vaig dir que el tancament de les sales tradicionals és una tendència inevitable, a un ritme progressiu, tot i que és cert que les sales públiques es defensen a través del format multisala, amb un equilibri de riscos. Pertanyo a la generació que va néixer amb les sales amb cortines de vellut, els marbres i els miralls.... El més important d'aquesta pregunta és la política de les 'majors' nord-americanes, que estan nodrint el consum de cinema domèstic i fa un any van signar un conveni amb Apple en aquest sentit. Les pel·lícules es venen més econòmiques, perquè no necessiten distribució ni suport físic. És curiós com les 'majors' mantenen les sales públiques però a la vegada nodreixen un mercat que les corrou. Hi ha enginyers de Hollywood que nodreixen altres formes d'entreteniment, com la realitat virtual immersiva... D'altra banda, l'holograma ha fracassat perquè a la primera filera se sentia l'olor, però a la vint no, era incongruent...

I la tecnologia 3D?

'Avatar' ha estat un èxit extraordinari, però la moda del 3D ja la vam tenir als anys 50. A partir de la pel·lícula 'El diario de la selva', se'n van fer d'altres en tres dimensions, evidentment, amb unes ulleres més imperfectes que ara. La pel·lícula més important, rodada en 3D però que es va exhibir en 2D, va ser 'Crimer perfecto' d'Alfred Hitchcock. També cal dir que en molts films el 3D és fals i s'ha realitzat en postproducció... L'autèntic està bastat en dos factors fisiològics que no es compleixen al cinema actual i sí a l'holograma... però aquest és mol difícil de domesticar.

Per acabar, digui tres pel·lícules que defineixin l'última dècada...

Abans he parlat de Lars Von Trier, amb dues pel·lícules com 'Melancolia' i 'Anticristo' que m'han commocionat molt. A Iran també veiem grans produccions... N'hi ha dos que m'han commogut especialment, que són 'El círculo' y 'El espejo' de Jafar Panahi. També tinc entre les meves pel·lícules favorites 'Deseando Amar' de Wong Kar-Wai i, per últim, un fil que em fascina i el veig sovint és 'Mulholland Drive', de Davi Lynch, un prodigi de guió, i superior a la seva última producció, 'Inland Empire'.