La situació de guerra que s'està desenvolupant a Ucraïna, com que està situada a la part oriental d'Europa i molt propera a nosaltres, tot i haver-hi uns 60 conflictes armats i violents al món, ens afecta molt directament. A banda de la violència gratuïta que aquesta comporta i que fa remoure consciències, també ho fa tant per la proximitat geogràfica com per la similitud de la societat afectada, que podem quasi veure-la com si fos la nostra i per les conseqüències directes que estan repercutint en la nostra vida quotidiana.
Prou greu és aquesta situació perquè hi hagi polítics que intentin treure un cert rèdit en les seves cuites personals, com va fer amb les seves declaracions Josep Borrell, alt representant de Política Exterior de la UE, en intentar comparar, tot i que després es va voler desmentir, l'actitud del president Zelenski amb la del president Puigdemont quan aquest es va exiliar a Bèlgica. És clar que no ha estat l'únic, sinó que també Oriol Junqueras va tenir el desafortunat acudit de presentar una similitud entre la guerra d'Ucraïna i Catalunya per tornar a treure el "sant Cristo gros" i utilitzar el conflicte armat per defensar la taula de diàleg.
Certament, aquest conflicte està alterant en gran manera la vida política del nostre entorn. Moltes vegades és per justificar certes posicions, com l'acord que han subscrit PP i Vox per la governabilitat de Castella i Lleó amb l'argument que ho han fet per la situació de guerra. Pobre argument per un acord rebutjat, fins i tot, pel PP europeu que demana que no es torni a repetir. Mentre el president "in pectore" del partit, Núñez Feijóo, ens diu que a ell no li preguntin. Per sort, a hores d'ara a Catalunya ambdós partits ho tenen difícil per poder obtenir majoria suficient en unes eleccions, ja que el secretari general del PP català, Santi Rodríguez, va manifestar que si fos per ell i si tinguessin l'oportunitat de governar en coalició, també ho farien.
Aprofitant aquesta situació d'agressió russa a Ucraïna, Gabriel Rufián, portaveu d'ERC al Congrés, en resposta a un periodista d'un grup editorial qualificat d'extrema dreta, a quI mai havia volgut atendre, situa als membres del govern de l'1-O com molt propers a Rússia, fet que el Parlament Europeu està investigant. Aquesta qüestió es podrà aclarir al seu moment, això si tan sols els de JxCat, perquè ara sembla atenent a les actituds i declaracions, que ERC no hi era en les decisions que varen prendre per l'1-O. La pregunta que li han fet li ha semblat molt adient, sembla, per poder deixar anar el que devia portar dins o potser seguia un guió previ, si ens atenim a les posteriors de Marta Vilalta, portaveu al Parlament d'ERC.
Un altre canvi que també s'ha produït, segons s'explica, per la situació de la guerra, ha estat la presència del president Aragonès a la reunió de presidents autonòmics, del passat dia 12, fet que no es produïa des de la presidència d'Artur Mas. Si bé aquesta presència la justifiquen pel conflicte bèl·lic, ha estat com ens té acostumats, d'una ambigüitat permanent. Aragonès ha intentat que la seva presència no fos visualitzada gràficament i tan aviat ha tornat, ja s'ha queixat de la reunió i que allò que cal són mesures concretes. És clar que amb cinc minuts per parlar cada president autonòmic poc poden concretar, però això ja se sabia. Tot i això, la presència del president Aragonès ha permès a Pedro Sánchez treure pit dient que ja s'han normalitzat les relacions amb la Generalitat.
Pot ser l'eurodiputada Clara Ponsatí, que és un vers lliure en aquest món de la política, té raó en les seves declaracions quan diu que un dels principals problemes de la política és "que es treballa poc", si ens atenim a la manca d'avanç de la tan defensada taula de diàleg. Fins ara, segueix sense tenir data per la pròxima trobada, encara que sembla que s'han posat d'acord ERC i el govern central, per posar-se d'acord en una pròxima trobada (no és un joc de paraules) per intentar establir algun tipus de mesura en defensa del català.
Aquest futurible acord l’exposà el president Aragonès en la darrera Conferència Nacional del seu partit, com un exemple per avançar a "partir del principi de realitat", al mateix temps que Marta Rovira, defensant també aquesta taula, "reivindica l'1-O com el guió" per fer-ho i Raül Romeva reblat el clau afirmant que s'ha de fer un "desbordament democràtic". Certament, són frases boniques, però contradictòries i sense contingut concret, com ho posen de manifest les seves pròpies bases que demanen claredat i calendari concret, al mateix temps que volen saber els possibles acords a assolir a la taula de diàleg.
La realitat del govern de Catalunya, en un entorn bèl·lic o sense, és quasi una ficció. Un president de la Generalitat que actua seguint pautes autonòmiques i segons un mandat del president del seu partit, que continua assegurant, "que segur que hi haurà negociació per la independència". Deu saber coses que no sap ningú mes, clar que potser li podria dir a Sánchez que, de fet, és qui en tot cas li pot facilitar aquesta negociació.
Al mateix temps hi ha un vicepresident que sembla que no hi és. Probablement, si es fes una enquesta a la ciutadania, pocs respondrien que el coneixen. Dos partits que no s'han entès mai i que ara estan a salta degoll. Veiem com ERC vol atacar per tots els mitjans a JxCat i aquest partit intenta fer-li la traveta en tot, encara que no saben gaire bé com fer-ho.
I en aquest escenari el president Puigdemont els complica el discurs a JxCat, en ser elegit president del Consell per la República, posant de manifest que vol "una emancipació dels partits" pel bé d'aquest organisme i que deixaria si calgués, el seu càrrec a JxCat. Confirma una bifurcació entre la trajectòria del Consell i els partits polítics, fet que sembla no agradar als partits independentistes.
Per una part deixaria en certa manera orfe a JxCat, si perden la seva icona, amb unes eleccions municipals d’aquí a un any, a la vegada que tampoc li agrada a ERC que deu veure l'existència d'un Consell, cada vegada més estructurat, fora del seu control, com posa de manifest Marta Vilalta intentant desacreditar-lo. Certament, aquesta situació no és conseqüència de la guerra, però se situa en un conflicte d'interessos i antagonismes que ve d'antuvi i que previsiblement seguirà molt de temps. L'objectiu final, guanyar vots.
Prou greu és aquesta situació perquè hi hagi polítics que intentin treure un cert rèdit en les seves cuites personals, com va fer amb les seves declaracions Josep Borrell, alt representant de Política Exterior de la UE, en intentar comparar, tot i que després es va voler desmentir, l'actitud del president Zelenski amb la del president Puigdemont quan aquest es va exiliar a Bèlgica. És clar que no ha estat l'únic, sinó que també Oriol Junqueras va tenir el desafortunat acudit de presentar una similitud entre la guerra d'Ucraïna i Catalunya per tornar a treure el "sant Cristo gros" i utilitzar el conflicte armat per defensar la taula de diàleg.
Certament, aquest conflicte està alterant en gran manera la vida política del nostre entorn. Moltes vegades és per justificar certes posicions, com l'acord que han subscrit PP i Vox per la governabilitat de Castella i Lleó amb l'argument que ho han fet per la situació de guerra. Pobre argument per un acord rebutjat, fins i tot, pel PP europeu que demana que no es torni a repetir. Mentre el president "in pectore" del partit, Núñez Feijóo, ens diu que a ell no li preguntin. Per sort, a hores d'ara a Catalunya ambdós partits ho tenen difícil per poder obtenir majoria suficient en unes eleccions, ja que el secretari general del PP català, Santi Rodríguez, va manifestar que si fos per ell i si tinguessin l'oportunitat de governar en coalició, també ho farien.
Aprofitant aquesta situació d'agressió russa a Ucraïna, Gabriel Rufián, portaveu d'ERC al Congrés, en resposta a un periodista d'un grup editorial qualificat d'extrema dreta, a quI mai havia volgut atendre, situa als membres del govern de l'1-O com molt propers a Rússia, fet que el Parlament Europeu està investigant. Aquesta qüestió es podrà aclarir al seu moment, això si tan sols els de JxCat, perquè ara sembla atenent a les actituds i declaracions, que ERC no hi era en les decisions que varen prendre per l'1-O. La pregunta que li han fet li ha semblat molt adient, sembla, per poder deixar anar el que devia portar dins o potser seguia un guió previ, si ens atenim a les posteriors de Marta Vilalta, portaveu al Parlament d'ERC.
Un altre canvi que també s'ha produït, segons s'explica, per la situació de la guerra, ha estat la presència del president Aragonès a la reunió de presidents autonòmics, del passat dia 12, fet que no es produïa des de la presidència d'Artur Mas. Si bé aquesta presència la justifiquen pel conflicte bèl·lic, ha estat com ens té acostumats, d'una ambigüitat permanent. Aragonès ha intentat que la seva presència no fos visualitzada gràficament i tan aviat ha tornat, ja s'ha queixat de la reunió i que allò que cal són mesures concretes. És clar que amb cinc minuts per parlar cada president autonòmic poc poden concretar, però això ja se sabia. Tot i això, la presència del president Aragonès ha permès a Pedro Sánchez treure pit dient que ja s'han normalitzat les relacions amb la Generalitat.
Pot ser l'eurodiputada Clara Ponsatí, que és un vers lliure en aquest món de la política, té raó en les seves declaracions quan diu que un dels principals problemes de la política és "que es treballa poc", si ens atenim a la manca d'avanç de la tan defensada taula de diàleg. Fins ara, segueix sense tenir data per la pròxima trobada, encara que sembla que s'han posat d'acord ERC i el govern central, per posar-se d'acord en una pròxima trobada (no és un joc de paraules) per intentar establir algun tipus de mesura en defensa del català.
Aquest futurible acord l’exposà el president Aragonès en la darrera Conferència Nacional del seu partit, com un exemple per avançar a "partir del principi de realitat", al mateix temps que Marta Rovira, defensant també aquesta taula, "reivindica l'1-O com el guió" per fer-ho i Raül Romeva reblat el clau afirmant que s'ha de fer un "desbordament democràtic". Certament, són frases boniques, però contradictòries i sense contingut concret, com ho posen de manifest les seves pròpies bases que demanen claredat i calendari concret, al mateix temps que volen saber els possibles acords a assolir a la taula de diàleg.
La realitat del govern de Catalunya, en un entorn bèl·lic o sense, és quasi una ficció. Un president de la Generalitat que actua seguint pautes autonòmiques i segons un mandat del president del seu partit, que continua assegurant, "que segur que hi haurà negociació per la independència". Deu saber coses que no sap ningú mes, clar que potser li podria dir a Sánchez que, de fet, és qui en tot cas li pot facilitar aquesta negociació.
Al mateix temps hi ha un vicepresident que sembla que no hi és. Probablement, si es fes una enquesta a la ciutadania, pocs respondrien que el coneixen. Dos partits que no s'han entès mai i que ara estan a salta degoll. Veiem com ERC vol atacar per tots els mitjans a JxCat i aquest partit intenta fer-li la traveta en tot, encara que no saben gaire bé com fer-ho.
I en aquest escenari el president Puigdemont els complica el discurs a JxCat, en ser elegit president del Consell per la República, posant de manifest que vol "una emancipació dels partits" pel bé d'aquest organisme i que deixaria si calgués, el seu càrrec a JxCat. Confirma una bifurcació entre la trajectòria del Consell i els partits polítics, fet que sembla no agradar als partits independentistes.
Per una part deixaria en certa manera orfe a JxCat, si perden la seva icona, amb unes eleccions municipals d’aquí a un any, a la vegada que tampoc li agrada a ERC que deu veure l'existència d'un Consell, cada vegada més estructurat, fora del seu control, com posa de manifest Marta Vilalta intentant desacreditar-lo. Certament, aquesta situació no és conseqüència de la guerra, però se situa en un conflicte d'interessos i antagonismes que ve d'antuvi i que previsiblement seguirà molt de temps. L'objectiu final, guanyar vots.
Etiquetes:
