Les circumstàncies que en aquests moments presenta la vida ens deixa ben clara la feblesa de l’espècie de l’esser humà a la qual pertanyem. Per un costat, la inclemència del canvi climàtic, que ens sotmet a unes temperatures insuportables al carrer i a casa només trampejables a base de ventiladors o d’aires condicionats.
Per l’altre costat, els embogits deliris d’un senyor que sembla que li donen dret a la invasió del país veí, a la seva destrucció i, a més, poder amenaçar a qui no hi estigui conforme i ho recrimini amb un tall de subministrament energètic, del que n’és principal subministrador a la gran majoria d’Europa. Però és que, per acabar-ho d’adobar, fruit d’aquest canvi climàtic ja a prova dels més negacionistes, s’hi afegeix la sequera, amb els pous secs i els embassaments mostrant les seves entranyes.
En aquest escenari recordem l’inici de la pandèmia, quan, a falta de normatives clares i generals d’obligat compliment, es va deixar que, gairebé, cadascú fes el que vulgues, fins i tot que algú se'n rigués a la cara dels que, seguint les poques indicacions que es rebien, intentaven fer per a protegir-se el millor que bonament podien i sabien. Doncs bé, ara, davant del que representen les onades de calor successives, la manca d’aigua i els problemes d’abastiment d’energia i el seu preu, sembla ser que es torna a entreveure la «filosofia Rajoy», la de veure passar pel davant el problema i esperar a que se solucioni per si sol.
I podem preguntar-nos el mateix que llavors: Per què volem un govern central, amb tots els sous, dietes i privilegis dels seus membres, si només serveixen per lloar-se i fer discursos grandiloqüents quan tot roda, però que, quan sorgeix un entrebanc de caràcter general, que afecta a tota la ciutadania, no té la decisió per atacar-lo i resta a mans dels interessos dels més poderosos, d’aquells que mai, mai, deixen de guanyar un cèntim? Pensem que allò que ara és una sequera alarmant i uns incendis devastadors demà segurament seran unes riades, de les que ja hem tingut mostres no fa massa.
També caldria afegir, igual que llavors, una altra pregunta: Què passa quan, des de l’Estat, davant d’una emergència es marquen unes normes generals i una comunitat autònoma manifesta públicament que no obeirà? En plena normalitat no faria cap falta fer la pregunta de què passaria si aquesta comunitat «desobedient» fos Catalunya... Sobretot desprès dels episodis viscuts en què, precisament per desobediència, va ser enjudiciat i cessat un president de la Generalitat i portada a judici i condemnada a presó una presidenta del Parlament de Catalunya.
