Dimarts, 16 d'Octubre de 2018

Tapiró, el pintor oblidat

Reusdigital.cat fa un repàs per la vida de l'il·lustre reusenc

03 de Maig de 2013, per Anna Ferran
  • Retrat de Josep Tapiró

    Ramon Vinyes

  • 'Els preparatius del casament de la filla del xerif'

    Josep Tapiró

  • Núvia berber

    Josep Tapiró

  • Fotografia de l'estudia de Josep Tapiró

    Desconegut

  • Retrat del Santó Darcaguei

    Josep Tapiró

  • Placa del carrer de Reus dedicat a Josep Tapiró

    Anna Ferran

Una personalitat consistent i un llenguatge formal propi defineixen la figura de Josep Tapiró. Com bona part dels pintors de la seva generació, el reusenc va apostar per la pintura realista. La recerca de la versemblança és una constant i gairebé una obsessió que dura fins a la fi dels seus dies. L'objectivisme, el rigor documental i el caràcter etnogràfic s'eleven a l'enèssima potència a la seva obra, fins al punt de convertir a Tapiró en un dels millors cronistes gràfics del Tànger de la segona meitat del segle XIX, ciutat on residí durant més de 40 anys.

"A Catalunya, no se li ha fet justícia, ja que, tot i haver estat un dels pintors del vuitcents més interessants, és també un dels més oblidats de la historiografia", explica l'historiador de l'art i professor de la Universitat Rovira i Virgili, Jordi Carbonell, que ara prepara la primera monografia sobre el pintor. L'historiador afirma que "és un pintor de categoria que quan se'l descobreix crida molt l'atenció". Mostra d'això és el fet que el Museu del Prado faci marxandatge d'alguns dels quadres de Tapiró que té exposats, o que el Dahesh Museum de Nova York, especialitzat en pintura del XIX, tingui com a imatge promocional un quadre del reusenc. Ara bé, per què se l'ha relegat a un segon pla?

'Ningú és profeta a la seva terra'

El canvi de segle i el conseqüent canvi artístic abanderat per les avantguardes desplacen a Tapiró dels circuits més prestigiosos. El reusenc va convertir-se en un artista demodé, representant de tots els convencionalismes de la centúria anterior, que eren objecte de crítica i fins i tot de burla per la nova modernitat artística. Carbonell considera que l'establiment del pintor a Tànger també va contribuir ja en vida del pintor i encara més després de la seva mort al seu oblit.

En la mateixa línia, l'articulista Juan Ortega afirmava l'any 1928 a la Gaceta de Bellas Artes que després de la guerra de 1860, en la qual Prim com a general i Fortuny com a pintor van tenir-hi un paper destacat, el públic espanyol va desentendre's de qüestions marroquines. Durant tot el temps que residí i pintà Tànger, Tapiró va treballar aspectes que no interessaven al públic nacional, motiu pel qual se l'ha estudiat i reivindicat poc.

Tot i així, el Tànger internacional de la primera meitat del segle XX guardava un fervent record del reusenc i Tapiró estava considerat com un del personatges més destacats de la ciutat. Jordi Carbonell explica que la marroquinització de Tànger a partir dels anys seixanta del segle passat, com a causa del procés de descolonització, va esborrar la petjada deixada per l'artista.

"Vaig trigar anys en trobar l'estudi de Tapiró", comenta l'historiador, qui ha fet nombrosos viatges a la ciutat marroquina a la recerca d'aquest espai. "Em van donar moltes indicacions errònies per arribar a l'estudi i això demostra la rapidesa amb la qual la ciutat va passar pàgina del seu passat més recent", afegeix Carbonell.

Tapiró

El mercat anglosaxó, però, es rendí davant de les pinzellades realistes que reflectien un univers exòtic i desconegut per a la burgesia anglesa i nord-americana del moment. Bona part de les seves obres es van vendre en aquest països i en el moment de màxim auge de la seva carrera exposava cada any, sense excepció, a la capital britànica. Per a Carbonell, el fet que una gran quantitat d'obres del reusenc es comercialitzessin a Anglaterra i els Estats Units també ha agreujat el seu desconeixement aquí.

En els darrers quinze anys, l'obra de Tapiró havia suscitat interès en el públic català i reusenc i diverses persones havien comprat obres del pintor a les prestigioses cases de subhastes Christie's i Sotheby's. No obstant, l'adveniment de la crisi ha obligat a alguns d'aquests nous compradors, així com a altres propietaris europeus, a vendre els quadres a emirs àrabs, com per exemple Abdullah ben Nasser Al Thani, propietari del Màlaga Fútbol Club, qui ha adquirit recentment un Tapiró.

"Això em preocupa –explica Carbonell- ja que l'obra de Tapiró se'ns torna a dispersar, després d'uns anys on els especialistes en la seva pintura la teníem gairebé tota localitzada". I afegeix que "els nous propietaris compren els quadres com a decoració dels seus palaus i això no afavorirà a que tornin a circular i a exposar-se en el circuit internacional".

Tapiró i Fortuny, pintors, reusencs i amics

"La fama i el coneixement d'un, han ajudat a l'oblit de l'altre", afirma Jordi Carbonell. Nascut el 4 d'octubre de 1836 al número 7 del carrer del Padró (actual carrer Llovera), Tapiró va ser amic d'infantesa de Fortuny. Ambdós pintors van seguir trajectòries similars en l'inici de les seves carreres. Comparteixen a Domènech Soberano com a professor de dibuix, a Reus, i després es converteixen en deixebles de Claudi Lorenzale a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, seguint un clar estil natzarenista. Dels anys viscuts a Barcelona, en queda una anècdota simpàtica. Tapiró, Fortuny i altres joves pintors estaven al port de la ciutat, quan Fortuny va caure a l'aigua i va estar a punt de morir ofegat, si no hagués estat per l'actuació de Tapiró, qui va llençar-se a l'aigua per salvar al seu amic. Per aquest simbòlica gesta, va ser condecorat amb la Creu de la Beneficència.

Seguint el mateix camí que el seu company, el 1857 participa al concurs de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts per guanyar un pensionat a Roma, tot i que a diferència de Fortuny no l'aconsegueix. En aquest període de temps, el pintor  treballa en la decoració dels Jardins d'Euterpe, una societat cultural reusenca. Posteriorment, s'instal·la a Madrid per ampliar la seva formació, però, la seva estada a la capital espanyola s'acaba el 1862 quan, ajudat per Fortuny, s'instal·la a Roma. És a la ciutat eterna on comença a treballar amb la tècnica i temàtica que després centralitzaria la seva carrera: la descripció costumista mitjançant les aquarel·les de persones característiques, com podien ser venedors ambulants, músics del carrer o captaires.

"Com faria més tard a la porta d'Àfrica, el pintor subsistia amb la venda d'aquestes obres als visitants estrangers de la ciutat", explica Carbonell. Ara bé, l'amistat amb Fortuny li va obrir les portes als galeristes i marxants d'art més prestigiosos de l'època, com Adolphe Goupil, de manera que Tapiró, mica en mica, anava consolidant la seva carrera artística. L'inici de la dècada de 1870 és una època daurada per tots dos pintors i també l'espurna de canvis en els seus respectius estils artístics.

TAPIRÓTapiró, Fortuny i el també pintor Bernardo Ferrándiz s'estableixen durant una temporada a Granada i d'allí viatgen a Tànger. Per a Fortuny, aquestes estades van suposar el descobriment d'una nova llum, que va plasmar en les darreres obres i per a Tapiró, la visita a Tànger va significar la descoberta de la temàtica definitiva de les seves obres: les escenes de la vida tradicional nord-africana i els retrats dels seus personatges característics.

La prematura mort de Fortuny el novembre de 1874 va afectar molt al pintor i prova d'això en són les temporades que passà al mas familiar de Reus, i també a Barcelona i Madrid. En aquell temps, Tapiró ja era considerat un personatge insigne per les autoritats locals que el visitaren en més d'una ocasió i li donaren l'encàrrec d'engegar una col·lecta popular a Roma, París i Londres per al monument que el consistori volia construir en homenatge a Fortuny.

El primer pintor català i espanyol resident a Àfrica

"El seu somni perpetu era Tànger, banyar-se en el sol del migdia, contemplar d'aprop el que resta de la poesia oriental", afirmava l'erudit reusenc Francesc Gras i Elias, el 1899. Així, doncs, el 1876 Tapiró acompanya una missió diplomàtica que s'havia d'entrevistar amb el soldà Mulay Hassan i un cop allí, decideix instal·lar-se a la ciutat africana. Gras, en el seu llibre 'Hijos ilustres de Reus', explica que l'artista "va convertir un teatre en estudi, que avui és un veritable museu, i allí tancat va produir incomparables aquarel·les". D'aquesta manera, es converteix en el primer pintor de l'Estat en establir-se al continent veí. Per a Albert Arnavat, "Tapiró porta fins a les últimes conseqüències enamorar-se del Marroc".

Ben aviat, Tapiró és reconegut com el pintor amb més reputació de la ciutat, i sens dubte, és el precursor de tota una escola de pintors espanyols que residiren a Tànger. Colons occidentals, membres de la comunitat jueva i turistes adinerats eren els seus principals clients. Prova del prestigi que gaudia, el reusenc va elaborar retrats de personalitats magribines il·lustres, tot i que no foren els únics. Amb una tècnica hiperrealista, va retratar tot tipus de persones de la vida tangerí, dedicant una especial atenció als detalls més característics de les seves fisonomies i vestuaris. "Li interessaven les rareses tangerines i es venien bé", afirma Jordi Carbonell.

Les núvies van ocupar una part important de la seva obra i també alguna de les experiències més sonades. L'historiador Antonio Garcia explica que Tapiró va haver-se de disfressar de dona per colar-se en un casament i així poder pintar el quadre 'Lala Sodia, el seté dia del seu casament', que representa el moment en el qual la núvia és presentada al públic femení. Les escenes d'esclaus domèstics, de gent als cafès, de músics als socs i dels basars completen el segon vessant de l'obra de l'artista. La gran diferència de Tapiró amb la resta de pintors contemporanis que van pintar el nord d'Àfrica és que ell viu immers en la societat que copsa i la reflecteix sense prejudicis ni estereotips.

Tot i haver-se establert a Tànger, el pintor viatjava a Europa molt sovint, per exposar les seves obres. En aquests viatges, sempre visitava Reus per veure familiars i amics, explica Arnavat. L'historiador afegeix que el Diario de Reus sempre se'n feia ressò de les seves estades a la ciutat. Tapiró aprofitava l'avinentesa per mostrar les aquarel·les al públic reusenc, en diverses mostres al Centre de Lectura i també en alguns aparadors de comerços de la ciutat, que a l'època també s'utilitzaven per dur a terme aquesta funció.

Canvi de segle, renovar-se o morir

Londres, París, Berlín, Munic, Sant Petersburg i Viena van ser algunes de les ciutats on es va comercialitzar l'obra del reusenc, amb una cotització força elevada. A finals del segle XIX, el públic i els marxants internacionals apreciaven i reconeixen les seves aquarel·les. Els certàmens oficials on envià alguns dels seus quadres el premiaren i la prestigiosa família Vanderbilt, de Nova York, comprà cinc retrats per ampliar la seva col·lecció privada.

TapiróEl prestigi internacional de Tapiró era tal que quan el soldà del Marroc envià una comitiva per conèixer el tsar de Rússia Nicolau II es parla de Tapiró com "el primer aquarel·lista del món". En la mateixa línia, Francesc Gras ja l'havia batejat amb el nom de "l'emperador de l'aquarel·la".

Al 1907, es converteix en Membre d'Honor del Cercle de Belles Arts de Madrid, però, aquesta és una de les últimes mostres de reconeixement oficial que va rebre, ja que a inicis del nou segle l'estil descriptiu i preciosista de Tapiró es considerava antiquat. La mala consideració artística, però, era mútua entre els nous artistes i Tapiró.

Jordi Carbonell explica que Tapiró havia enviat nombroses cartes al seu germà criticant l'estil dels pintors modernistes espanyols. "Era un pintor completament impermeable", conclou l'historiador. Aquesta defensa a ultrança del seu estil fa que, anys abans de la seva mort, el reusenc quedi relegat a l'ambient tangerí, qui el veia com una glòria local.

"Els darrers anys de Tapiró tingueren un cert regust amarg", explica Carbonell. En aquells dies, ha de malvendre les seves obres per satisfer les necessitats econòmiques i un cop mort, la seva vídua n'ha de vendre més per poder pagar el funeral. De la mateixa forma que l'art havia canviat amb l'entrada de segle, Tànger també patí una forta transformació. 

La ciutat s'estava europeïtzant, s'obria cap a l'exterior i perdia per moments l'esperit inicial que tenia durant l'època daurada de Tapiró i que el pintor tant havia reproduït en les seves aquarel·les. Altres pintors, d'estil avantguardista, comencen a instal·lar-s'hi, com és el cas de Matisse. Tapiró mor el 4 d'octubre de 1913, deixant pas a una nova fornada d'artistes que marcarien l'art del segle XX.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat tapiró
reusdigital.cat tapiró
reusdigital.cat tapiró
reusdigital.cat tapiró
reusdigital.cat josep tapiró

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)

Comentaris

Flavià Mateu i Cluet  05 de Maig de 2013

Agradable aclariment

Per anar a casa, a les Corts de Barcelona vaig passar pel carrer del pintor Tapiró durant vinticinc anys i cada dia em preguntava qui seria aquest pintor Tapiró.Ara des de Reus em sento satisfet de saber-ho i enorgullit també

Jordi Borràs  03 de Maig de 2013

Enhorabona per l'article

Molt bon article. Si ho parem a pensar Fortuny té un teatre, un col·legi i un preciós monument desterrat al Barri Fortuny on no el veu ningú, a més de la plaça del Condesito. No massa cosa tampoc. Cap plaça important, cap carrer important. Sembla que a la Banca Vilella (ara Banc de Bilbao Argentaria) tenien una bona col·lació i també d'altres col·leccionistes particulars reusencs. El fet que tingui molta obra a Anglaterra i a USA potser el fan desconegut aquí però ha possibilitat que sigui valorat en països on l'art és una activitat cultural privada o de fundacions, important i consistent, i no una de les moltes maneres de fer politiqueig. A veure si ara que s'han fet obres al museu de la raval santa Anna s'aprofita per a retre-li una exposició homenatge.

Reportatges