Farena ('Les Ciutats del món')

Per arribar a Farena, cal travessar serres alteroses o brincar, peu moll, entre grans rocs, per dins de les canals esgarrifoses i dels passos d’infern i de tenebres que bada el riu Brugent. Es com una princesa sarraïna, captiva en el cor de la muntanya, al bell mig d’un jardí càlid, banyat de llum, meravellosament florit, entre gegantines muntanyes de capçada ventosa i geliua.

Aneu-hi pel camí que us plagui, sempre Farena se us escondeix i només apareix, tot de sobte, quan ja la teniu a l’abast de la mà. Verge bruna, es recolza en el pujol de roca, propet del riu, dalint-se per emmirallar-s’hi, però defugint-ne l’esguard.

Ascendint per l’antic camí de la Riba, que la carretera ha deixat en desús, en arribar al darrer colletó que serva vermellors d’albada, veieu el dolç redol de cases vestint el rost assolellat d’una gran roca, que es dreça vertical damunt del Brugent. Els rústecs edificis són disposats en semicercle de muralla, tancant a dins una parella de carrers costaruts, empedrats de còdols, esmolats i llisquents pel fregadís d’espardenyes, ferradures i potes d’ovella, malpujadissos i retorts, els quals s’enlairen vers l’esglesiola i les roques més altes del Castellot. Per la banda d’aquestes penyes, el carrer s’esborra en sender i mor en la roca on s’enfilen els cabrits, a parelles, per esbrotonar la gavarrera florida que arrela en les esquerdes.

Per la banda de ponent, el redol sobreïx i les cases obren una petita plaça, un carrer que s’engorja i d’altres que es precipiten oberts vers el riu. Les cases color de mel brillen al bat del sol, amb un polsim daurat pres de llurs teulades. El gran cingle de les Deveses amb el declivi cobert d’un bosc espès i el pany calcari, amb blancs esvorancs i clapes ocre, sembla vetllar el son de la dolça vileta. Per damunt seu, es veuen, blavissos, els Motllats, amb el ventre pilós, i la clapissa de la cinglada i la llarga paret de roca, alterosa, blanca, ondulada.

Mentre tots els altres pobles de les muntanyes de Prades es mustiguen, Farena, la dolça captiva de la vall regalada, és un viatge ric i benestant; no té cap casa caiguda, ni cap teulada esventrada. Ben al contrari: moltes de cases apareixen renovades, però sense perdre l’encant i la viva frescor muntanyenca. La vila no ha pensat a disfressar-se amb adobs de forasteria i guarda tot el rústic esclat i la natural morenor. Ni de l’antic castell queda vistent cap ruïna.

La nau gòtica central de l’esglesiola, sense el cor ni cap dels afegitons laterals, ni l’allargassament de l’actual presbiteri, és indubtablement la mateixa que constituïa l’esglesiola del vell castell desaparegut. Hi ha, a més, als baixos, avui fent d’estables i corrals de cal Vilalta – la casa més alta, hereva de la medieval senyoria- voltes gòtiques, portals romànics, columnes d’un primitivisme sorprenent, que delaten prou la grandesa que al cim del morrot havia de tenir el castell feudal de Farena, senyor de l’eixamplament rioler de la vall gemada, guaita del pas del Brugent. ¡Quantes voltes, a redós de la pineda, ajaguts als costers del solell, mirant com la vileta llença la trena rossejant de cases damunt del seu pit femení, havem deixat córrer la imaginació ardent vers els viaranys del passat! El castell formidable sorgia en visió de somni, allí dalt, sobrepujant en molt l’esglesiola, arrapat al cim de la roca erecta, amb les seves torres i murs emmerletats. Les seves pedres daurades es retallaven davant del cingle blanc de la Devesa i de la bromera verda i negra que hi fa el bosc, que s’hi arrapa fins al mig aire.

Cases que semblen amuntegades unes damunt de les altres, per tal que el sol les besi totes. Serven, però, en llur majoria, la primitiva disposició que condicionava la defensa i els camins d’ascendir al castell. Cases de tebis carreus daurats amb frontis sense arrebossar, però amb les portes i finestres resseguides d’una faixa blavenca per on sobreïx la interior polidesa. Algunes es resguarden amb verdes persianes i les altres rumbegen flors,, moltes flors i fins ocells engabiats que canten llur desperança entre un devessall de clavellines. Els còdols multicolors que empedren els carrers són nets, lluents, ben escombrats, malgrat el bestiar que hi transita. Sobretot les gallines que van i vénen pertot. D’aquestes, unes s’aparten esfereïdes del vostre pas, amb cuitós cloqueig i estarrufamenta de plomes; d’altres us vénen en seguiment, manyagues, i us picotegen els peus per fer-vos veure com són contentes de la vostra companyia. A la tarda, quan la punta extrema de la mola gegantina, galta-roja, de la Roquerola, tapa el sol, ixen les dones de llurs cases amb una rossa cassola de trits a les mans i uns mots, melosos i criaturers, als llavis. Cada estol d’aviram volta la seva mestressa i la segueix per tancar-se als corrals.

Arran de la calçada, vora la palanca del riu, hi ha les basses on competeixen les comares, amb el corrent, a murmurar. Les granotes i els tòtils de l’enxup i els ocells les escarneixen. Les dones piquen la roba xopa a l’esbandidor i l’estenen després damunt les mates. El blancatge dóna una nota vivíssima de color que desentona dels verds, els blaus i els roses del paisatge. No manca un ase que pastura a l’herba de vora la passera. Un galet platejat raja a l’altra banda del riu Brugent. Es fresc i prim com el cant del rossinyol que canta al noguer que l’ombreja. El riu no es sent gelós perquè el doll hagi brollat de cara a la vila per a entonar-li madrigals. Una darrera l’altra, les farenenques, amb llurs càntirs a la mà, davallen de les cases, fan llur crit alegroi i, si s’escau, s’aturen davant les rentadores, passen la palanca i, per la minúscula sendera endurida, entres llances de vímets, boixos de fulla xarolada, botons d’or, estrelles de túfol i floretes innumerables, van a la font. A llur pas espanten les sargantanes, aturen el cant del grills i encomanen un nou saltiró als ocells aigüers. A la font, es corben cara al marge i deixen petar d’antuvi el galet damunt del test per a refrescar-lo; després enfilen el broc gros al doll transparent i, una vegada el càntir ple, el tapen amb un brot de boix. Aquestes noies – fina espardenyeta, bon aire, cos arrodonit, netes, cristal·lines, polides com l’aigua del Brugent, galta-rosada com la terra del vinyer- que de retorn de la font s’arquegen i gronxen airosament i acompassadament el cos amb un càntir estintolat a la cintura i portant-ne un altre a la mà, són un viu reflex de l’encís de Farena.

Des del llit del brugent i del camí de la font, es veuen, una mica d’esquitllentes, les cases color de gra de blat, amb les teulades de terrissa rogenca com s’enfilen al gran seient de roca, gris i abrupte, del Castellot. Els peus vora l’aigua, recolzat el cos, dreta la testa, el front just eixint per damunt del bloc calcinal, Farena encara l’esguard als Picons, emboscats i negrencs, i a la Roquerola, rogenca i alterosa, talment com si, enrojolada i avergonyida, decantés la testa, amagant-la de l’esguard dardant i apassionat de Brugent. Elx xops prims, flamejants, arrelen en les paradetes del vell molí del Po, al peu del morrot, i tot reflectint-se en el vell enxup, s’estilitzen com una fadrineta a la moda i s’afuen per aconseguir el cim del roc. Aquest és gris, clapat de líquens groguencs allí on no el vesteixen l’heura i les alzines que es branden folles abís enfora. El campanaret d’espadanya de l’esglesiola gosa treure el cap, color de carn encesa, per damunt de les pedres i les cases més altes, i sembla fer l’ullet al riu.

Farena, amb els peuets de la plata vora el corrent, té nom, aire i sentor femenina. Tal vegada li fou donat el nom d’una verge sarraïna. Festeja, de segles, amb el riu i la muntanya. El Brugent es mira Farena amb una micoia d’esquitllentes, però, tan i tan enamorat, que ell, que arreu es mostra indòmit i salvatge, oblida de córrer i saltar com un cabirol i s’esllangueix amansit, suau, i fins calmós s’atura, a l’eixamplament de la vila, talment com si de sobte li vingués somnolència. Es divideix en mil reguerons, rosseja i s’emmoreneix damunt dels còdols multicolors. Les aigües esdevenen tan sotmeses que, talment com un ós de balada, que es deixa cenyir una cinta al coll, la peu de la vila, el riu s’arrauleix sota l’ull d’una palanca i a l’ombra d’una gegantina noguera per no mullar els peus de les noies que van a la font.

Les sargueres i la boixeda, que tant es complauen a gronxar-se a l’aire, cobricelant les aigües llisquívoles, a l’envista de Farenam, retiren les branques per no privar el riu de la vida de l’enamorada. Passada la vila moreneta, el Brugent sembla despertar-se, reprendre l’alè impetuós i tota la seva ferotgia. Encara que es diria que el record només duri fins al primer saltant, esborrada la imatge de la vila per l’espuma, una altra aigua davalla del riu amunt per retenir la imatge en el llis corrent, les aigües tortes, els reguerots i els pèlags d’abans de la palanca.

Farena és morena. De dia, però, el sol la fa rossejar. De nit, la lluna l’empal·lidex, quan a soles, en col·loqui amb el Brugent, que somriu a la passera, les cases s’estofen. Tota la gent de la vila és colgada en cambra, canten a la Devesa o als Picons els galls carboners, cloquejen les granotes als recs i de dins d’una bardissa treu el cap, encuriosida, una geneta. Es aleshores quan, ben a pleret, Farena, la dels peus de plata, escolta el murmuri dolç i apassionat del riu, mentre les sentors de reïna, les fragàncies de la farigola i del romaní en flor i de l’espígol i de la menta que li envien els costers, la torben i l’embriaguen. Quan la lluna és plena, Farena es vesteix amb un vel blanc i transparent de núvia.

Els bon Déu ha obert, ampla, la mà damunt l’eixamplament, pres entre les negres gorjes, que presideix la vileta amoltonada. Ha conjurat el sol, a recer de les altes muntanyes, per a fer florir i fruitar la vall. La neu blanqueja al Pla de les Moles i als Motllats i, a Farena, hom cull l’oliva al bat d’un bon sol. Arrelada en negra llicorella, en sorra roja de pedra esmoladora o en terreny calcinós, la vinya dóna un raïm gras que fa un vinet vermellenc, lleugerament aspre, aviat ranciós, que us encén un fornal al pit i, en ple hivern, dóna xardors de dia de batuda. Els castanyerars, que amen les gelors, contemplen amb llur tendre verd somrient, entre la negror dels boscos del mig aire de la Roquerola, les crineres tremolenques de l’arbrat fredolic del fondal.

La Roquerola ultrapassa el miler de metres i es dreça damunt la vall, sense graons ni contraforts, en un tirat gairebé llis. Del seu cim, al fons del riu, podríem assenyalar les faixes dels diversos conreus segons l’altura. Es tan tèbia la clotada que a redós de l’absis estrafet de l’esglesiola i al pendís de damunt les cases del carrer de les Antònies, fins punxen l’aire les atzavares amb enyors mariners i, en alguns costers, floreixen, amb groc esclat camperol, les ginesteres.

Perlegen els recs sota la boixeda. La terra és vermellenca, grassa, turgent. Revénen els avellaners; expandeixen, amples, llurs branques, tot freqüentant els sembrats, en comunió amb els ametllers i les oliveres de grisa cabellera; l’hora s’hi infla. Palpita la massa de branques expandides igual que una sina. Les aigües del riu Brugent, que no poden assolir una promesa d’amor de la vila, amaren la terra, penetren en les arrels, es componen en saba i espurnegen en cada fulla, al cim de les branques ufanoses, exaltadisses, que, embriagades de llum i de presumpció, miren, una vegada més, Farena, la dolça esquiva, que en eterna intriga amb el riu i la muntanya, es promet, però no es dóna.