Pratdip ('Les ciutats del món')

Al bell mig d’un cercle de muntanyes, el caient abrupte de les quals fa pensar en una altura doble de la que realment tenen, el mateix que un tap gegant dispost per obstruir el trau d’un llarg i feréstec congost, hi ha isolada una peanya de roca amb les ruïnes d’un castell de balada, al cim. Igual que la testa d’un corser fogós, el penyal, tacat de rosa i de blau, es dreça amb el llom al darrera al cap d’un pujolet. Les cases de Pratdip enfilen els seus flancs, li cobreixen el llom i esbadellen portes i finestres tot voltant-li la gropa. Semblen anar en seguiment del monòlit que suporta el castell. Són un genet, dalt de la sella. Les múltiples teulades vermelles, les parets daurades amb els ulls esbatanats dels finestrals, posades unes damunt de les altres en esqueneta, són l’alegria del vas pregon, fet de cingleres de color esclarissat. Un campanaret triangular no s’aixeca gaire, temerós de ferir la suspicàcia de les dues ancianes torres emmerletades que, amb ell, sobrepugen l’amuntegament de cases. L’oratge s’enduu el fum cendrosenc de les xemeneies i l’espargeix fins a fer-li besar els merlets i les cloques.

Els carrers estrets de la part antiga són flautes polifòniques, dins de les quals el mestral s’afua amb embat. Mal empedrats de còdols, s’arboren desiguals, s’eixamplen, s’enxiqueixen a l’atzar, es corben i retorcen amb muntanyenc encís. S’eixoriveixen uns vers la banda de la roca del castellot, els altres vers la placeta de l’esglesiola, a un extrem de la qual obre encara la seva volta ombrosa el vell portal, sota la torra del Capet, on es serva l’ergàstula. Sota la placeta irregular de l’església, una segona plaça més baixa ha estat aconseguida amb la desaparició del vell cementiri. El nou ha estat dut al flanc de la tossa de l’Eura, gairebé a frec del torrent de l’Aguilar. Des dels graons de l’església se’l veu verdejar igual que un sembrat, amb un xiprer solitari, que treu el llarg cos negrenc per damunt del mur emblanquinat.

Al frontis de l’església ha estat estranyament sobreposat el campanaret, escapçant l’ascensió de la teulada. Serva l’esfera d’un rellotge i una porta romànica. L’absis rodó, amb els nobles carreus al descobert, és engolit dins l’ombriu d’un pas estretíssim. L’interior del temple, recer serè i benigne, de volta gòtica camusa, apareix avui despullat dels vells retaules. En lloc d’ells, damunt de taules senzillíssimes, unes imatges adotzenades. El contrast de llurs vestidures llampants amb l’emblanquinat càndid, que empastifa els murs, no ajuda a fer percebre la presència impalpable de la Divinitat. Amb tot, temperis pitjors que els que mou l’oratge desbridat a la part de fora, hauran vingut a calmar-se dins d’aquesta nau, ara banyada d’un polsim de plata, abric de tots els vents de l’esperit.

D’altres torres i portals, a més del de la Presó, hi havia al Prat. Restes de les primeres i de part de les muralles hi ha en els murs interiors de manta casa i els vells prou serven record del portal del carrer Major, que han vist enderrocar. Un temps tot el poble era emmurallat, amb belles torres quadrades, dreçades a trets desiguals. Una cortina de muralla contornejava tot el pujol i privava l’accés al feixuc obelisc que serva el castell. Més endavant, sobreeixint de l’antic clos, l’escampall de cases féu altres contorns al petit pujol i serpentejà abalit vers el Pla de la Creu. Hom encara anomena Cases Noves les de la banda de la font i del Carrer d’Allà, les quals inicien un aïllament al peu del castell, per la banda de la Nevera. Dins i fora del vell traçat, gairebé tots els edificis s’han renovat i molts rumbegen balcons. Llevat del castell, ancià decrèpit que somriu a la seva fillada des de dalt de l’enclusa rosada, no hi ha ruïnes al poble. Hom flaira benestança. El contacte amb Reus afina els sentits d’aquests muntanyencs, que aparien llurs terres amb el mateix afany polit que un botigues orna llur aparador i escombra la voravia davant de la seva tenda.

Des del cim del poble, hom aconsegueix el castellot per una rampa que aboca a la gran volta gòtica, que li feia de portal. La vella fortificació serva només que uns murs obstinats a baranejar per tot el contorn de l’abís. Sense cap teulada, la seva silueta al cim del bloc acolumnat és l’encís major del clot penyaler, on la petita nau de Pratdip sembla ancorada. Proa encarada al congost, la roca del castell fou un dia l’escut que presentà a les sagetes enemigues la vileta fortificada . Si els guerrers no pogueren mai enfilar el penyal, l’enfilen ara, que és es abandó, ullastrells i bargallons que, arrelats en esquerdes, agiten llur ramatge a mitja roca. Per la banda del congost, el castell encara rumbeja, en mirar-se a l’enxup del molí fariner, enllà del baluard del molí de Més Amunt. Hom diu que aquest, cobert de penjarelles d’heura i tumultuosament aclamat pel brancam dels garrofers, guarda tresors enterrats, secret que un gavatx se’n dugué a la tomba. Per la banda del poble, la vella fortificació senyoreja damunt les teulades i les torres emmerletades que, quan minva el febrer, apareixen emmarcades pels camps, on les soques negres dels vells ametllers es drecen amb el brancatge en flor, damunt les tendrors del sembrat que velluta la terra.

La campana diumengera que crida a missa branda debades per una bona part de la gent. Des de dalt del castell hom veu aquesta com tresca per les parades, darrera la mula, llaurant o bé portant portadores d’adob; molts pagesos colpegen la terra amb l’aixada. D’altra gent apareix aqueferada apariant recs o resseguint camins. Als pastors se’ls veu darrera l’amuntegall del ramat, pels ermots. Les mosses són a la font, tot esquivant els esquitxos i aguantant-se, amb la mà, la faldilla, que l’oratge torna joiosament aixecadissa. Del poble no ve ni un lladruc de gos, ni el cant d’un gall, ni la veu d’una donzella, engolit tot soroll pel clam de la gran ventada. El vent, però, no bufa igual per tota la vall. Adés es sent la seva clamor entre les oliveres del solell, adés a la pineda obagosa, fins que d’antuvi tot és en exaltació i temperi. Davant l’embat que, posats com som al cim del castellot, ens trontolla, hom arriba a estranyar com els penyals i les cases poden mantenir-se en immobilitat solemne.

Castell i vileta són entremig de dues aigües que s’ajunten per guanyar impuls i apregonar el llarg congost que les encaixona i, llegües enllà, es desclou al negre garroferar de la plana. El mestral salta precipicis i margedes, rodola, pentina i despentina sembrats i s’afua, igual que les aigües, dins el congost. Neteja l’atmosfera, que adquireix una extraordinària visibilitat. El Guena, que s’allargassa per sentar a la seva falda el blanc santuari de Santa Marina, fa de portell a la gorja, costat per costat del Puig. La serra de Llaveria ofereix, aigües amunt, l’apoteòsica visió del recó de la Dòvia, amb el mugró del Mont-redon. A la banda oposada, estén les nues alterositats encinglerades de la Brancada per damunt el vessant de la Solana. Entre el collet de les Envistes de Santa Marina i el torrent de l’Aguilar, dit també de la Nevera, la tossa de l’Heura dreça un cingle al cim i escampa damunt el seu pit la pompa de la pineda, igual que podría fer-ho la més eixerida de les pratdipenques amb el seu cabell. L’esvoranc de la cova del Teller posa una mica de tenebra a la roca esblanqueïda. Tots els penyals que sardanegen, amb el Prat al bell mig, serven llur to clar, mig blau de cel, mig blau d’acer, i drecen les cingleres amb abrivada. Les pinedes enfilen les obagues i les crestes. Llur to verd obscur destaca amb el cendra blavís dels indrets, on apareix la roca nua. El bosc és colltellejat per cònics rossegalls de pedruscall, que es precipiten vers el riu amb aires de tartera. Al peu del castellot, aprofitant la sèquia que ve de la Dòvia, un llarg safareig fa que les noies, al matí, rentin a l’escalf del sol i d’una bona conversa. El planell fins al Torrent, regat a cor què vols, dóna una horta esponjada. La resta dels conreus es penja als verals del Puig i enfila els vessants graonats amb clares margenades, que costen, d’esforç i diners, allò que mai no valdran els esgrogueïts sequenets que aguanten. Sobretot a la Solana, el graonament dut a les darreres possibilitats, parla de la porfídia del pratdipenc, pel qual res no valen les verticalitats, si hom pot guanyar un grumoll de terra on fer arrelar un ametller. Aquests arbres i les oliveres, en profusió, avui es donen al vent impetuós que esmussa cims, collades i hores. Les oliveres banderegen llurs crineres d’anciana. Les flors dels ametllers s’espargeixen per l’aire i la blanca volior dels pètals és igual a les volves d’una nevada.

Dia de mestral és dia rient, de bon sol. Quan aquest s’aixeca, l’ombra del Puig envaeix el costat llevantí de l’enclusa que suporta el castellot i fa moradejar el poble. Sol acimat, l’un i l’altre s’estufen fins a hora ben avançada, daurats i rutilants. La tarda retuda, l’ombra del Guena guanya a la de la tossa de l’Heura en aconseguir les aigües del Torrent i, talment com enduta per l’envestida del corrent, en tocar-les, es gira riu avall, deixant que la del seu veí competidor arribi a les primeres cases del poble i comenci a enfilar la proa estàtica que les senyoreja. Aleshores, el serè atura l’alenada. Els ametllers queden estranyament immòbils, més negres que abans les velles i rugoses soques destralejades, mantenint en l’aire un esclarissament de flors, mesquina romanalla de l’impetuós sacseig del dia de vent. Als seus peus hi ha, acumulada, tota la fulleta blanca de la flor espargida. Les oliveres, de soca pàl·lida i crinera platejada, semblen meravellar-se de tant d’assossec com ara hi ha a la vall. La quietud esdevé tensa. L’ocellada es revifa i es posa a piular. Els torrents, la veu dels quals havia estat obstruïda per la clamor de la ventada, envien, amb delit i esma novells, llur cant a les margedes. Mica a mica, les cases es velen amb un tint color de malva.