Volem Trapezi!

Sona un tambor, cau unes gotes, arrenca el Trapezi amb la plaça d’Anton Borrell plena d’expectatives. Amenaça el temps i les situacions econòmiques adverses.

Hem començat sense acte inaugural, aprofitant la figura emblemàtica del Cabaret i col·locant-lo una mica més d’hora per donar el tret de sortida. El Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya no s’ha pogut permetre un inici solemne l’any del seu 18è aniversari. S’ha reservat l’espai del Mercadal per un dels espectacles del programa i hem anat tots fins al parc de Sant Jordi a donar la benvinguda al festival. Els espectadors també hem hagut de fer números perquè un 40% de les funcions han estat pagant. Anàvem avisats.

L’any passat ja es va apuntar la tendència. La de cobrar al públic i la de rebaixar tant l’alçada dels trapezis com la dels espectacles. Es va posar en circulació el concepte del working progress per convertir el procés creatiu en show i vendre números a mig fer sota l’etiqueta de Circ Emergent. Però no xafem la guitarra, tot sigui pel futur del Trapezi. A més a més, si alguna cosa posa de manifest aquest festival és la voluntat que posa el públic en il·lusionar-se. No s’ha respirat l'eufòria d’altres certàmens perquè la graella o estava folgada o s’encavallava i no hi ha hagut corredisses per poder encadenar un numero rere l’altre. Però hi havia ganes de circ.

Així que ens hem llençat al carrer a badar. I un Funàmbul amb uns aires de desgraciat que multiplicaven les probabilitats del desastre ens ha fet patir i xisclar. Quatre nois a la Face Nord han trepat l’un damunt de l’altre demostrant que entre el patiment i el consol no hi ha frontera. Un noi que ha aparegut amb un tronc Pelat com que anava tot sol s’ha servit  dels espectadors per muntar el número, i ens ha donant una lliçó de confiança, de complicitat i de com controlar l’espai escènic.

Com Marée Basse que parlen de la convivència de dos borratxos sense dir una paraula, servint-se del llenguatge corporal elemental i fan avançar la història sobre la màxima que si alguna cosa pot anar malament, anirà pitjor. Els francesos tenien la seva carpa de miniatura a petar perquè en aquest festival la dinàmica es per boca-orella. I ens em fet un fart de riure amb la proposta carrinclona del Cabaret Elegance. Però per aclamació popular el número estrella d’aquest certamen ha estat Heian, un espectaclemolt ben traçat, rodó, delicat i elegant. També hem tingut experiències d’explicació mes difícil, com alguna proposta contemporània per la qual seguint els estàndards de l’època ens van cobrar uns bons euros i no hem entès ben bé perquè.

Com a novetat aquest any hem estat més amples a l’hora del Cabaret, que ha canviat d’ubicació renunciant al romanticisme de La Palma a canvi d’aforament i de mobilitat. Molt mes còmode, no ens ha calgut seure al terra. Coses de l’aburgesament. I tot i que ens han escurçat, buidat i escapçat el festival, com que no s’ha decidit a ploure, el Mercadal sobreeixia acompanyant als set acròbates que en baixaven la persiana.

Que voleu, som herència de Roma. I honrosos defensors de la màxima juliana:

Volem pa, volem circ. Volem Trapezi!