Que la terra et sigui lleu, germà!

La família Sales Martori volem donar les gràcies a tots els que durant aquests dies tan tristos ens heu acompanyat, i sobretot, per la gran estima que ens heu demostrat que teníeu pel Jordi.

Per començar, gràcies a l’Ajuntament dels Guiamets. Per tot. Ens heu acompanyat des del primer moment. Quim, gràcies. "Solde", gràcies. I a tota la resta de l’equip de govern, també.

El pas per l’Ajuntament és una de les coses que tant el Jordi com jo tenim en comú. Tots dos hi hem viscut les nostres aventures i desventures, hi hem après molt i ens ha permès compartir moltes experiències.

Aquí, vull tenir un record per l’avi, que al seu dia va ser l’alcalde i que crec que estaria orgullosíssim del seu net. I per l’àvia, que estimava en bogeria els seus nens.

Gràcies també al futbol sala. El futbol era mitja vida per al meu germà i va ser l’ànima dels Guiamets FS. S’estimava el club amb bogeria.

És ben sabut que en aquest aspecte el Jordi i jo érem ben diferents. Ell sempre implicat: president, entrenador i jugador. Jo, en canvi, preferia estar de xarreta a la grada amb el meu gintònic, sense estar massa pendent del partit.

Gràcies als gegants. Aquesta sí que era una dèria que compartíem des de ben petits. De fet, a l’època en què encara no existien les figures dels gegants de goma, ell i jo ens entreteníem amb els nostres gegants particulars: les figures del pessebre. I uns pastors eren els gegants de no sé quin poble, els altres, els d’un altre, i la mula, el bou i els camells dels Reis eren el bestiari popular.

Una dèria, aquesta dels gegants, que ens ha acompanyat fins avui dia i que ens va animar a agafar amb moltes ganes les regnes de la colla gegantera dels Guiamets.

Gràcies a la pagesia, el Jordi havia creat el seu projecte de vida. Havia arrendat noves finques i havia plantat més ceps. Just aquesta setmana, de fet. Ell havia decidit, a diferència de mi, a qui el tros fa una mica d’urticària, que això havia de ser la seva vida. Si, a més, hi sumem que amb l’Aina, la seva parella, s’havien arreglat la casa i vivien junts al Calvari, doncs… que era molt feliç.

I gràcies també a tota la colla d’amics. Sabem que l’estimàveu moltíssim, que l’estimeu moltíssim, i això per a nosaltres és un regal. Sou els amics del Jordi, però, per aquelles coses que tenen els pobles, també sou els meus. Tenir-vos, tenir-nos, ens ajudarà a tirar endavant després d’aquesta patacada.

Com a germans, el Jordi i jo mai ens hem caracteritzat per tenir una relació d’aquelles en què tot ens ho explicàvem i la nostra comunicació verbal no era massa fluida. Tots sabeu que quan es tracta de parlar de nosaltres, tant l’un com l’altre, som bastant reservats. Tot i això, ben ràpid podíem intuir i entendre quan alguna cosa no anava bé. No en parlàvem, però ràpid sabíem el que passava.

La nostra era una relació de barallar-nos. Pel que veig, es barallava amb mi i amb el pare només. I, com sempre, era la mare qui havia de posar pau.

"Jordi, tio, sempre estàs entre peus", "Jordi, ara no és hora de posar les motos" i ell, per la seva banda, "en aquesta casa només parleu quan fan les notícies dels esports. No es pot sentir res". Era així, dia sí i dia també.

I tot això, a vegades s’intensificava màximament perquè, reconeguem-ho, jo també, però ell més, era més tort que un cep i més pesat que una pedra de molí. No hi haurà noves discussions, però aquestes es queden per sempre en el meu record.

Probablement, la nostra no era ni la millor ni la més perfecta relació entre germans. Segur que no. Però era la nostra i així, Jordi, és com t’estimava. T’estimo. Sàpigues que et trobaré molt a faltar, que t’enyoraré molt, tot i que no te’n vas lluny perquè jo sempre et portaré al meu cor.

Que la terra et sigui lleu, germà!

(El periodista Manel Sales ha cedit a Reusdigital.cat —fet que li agraïm— el discurs que va pronunciar en l’acte de comiat del seu germà, Jordi, celebrat dissabte passat als Guiamets, per a la seva publicació. Des de Reusdigital.cat expressem el nostre condol a la família per aquesta pèrdua.)