És una visita que suposa desplaçar-se al Priorat, enmig de paisatges plens de vinya, a uns trenta-cinc minuts en cotxe des de Reus. Perquè al nostre costat hi ha llocs molt interessants que no han de passar desapercebuts i aquest n'és un. L'any 2002 es va inaugurar el Museu de les Mines de Bellmunt de Priorat i es va obrir al públic una galeria de la mina Eugènia, la més important de l'explotació minera de la zona. Sortosament es va recuperar un gran patrimoni abandonat, que ens permet de conèixer de prop la importància de la mineria a la comarca del Priorat, l'auge d'un municipi, en aquells anys estretament lligat al plom i descobrir com vivia i treballava la gent a les mines.
Bellmunt del Priorat i el seu entorn sempre han estat una zona molt rica en minerals que ja va ser explotada en temps antics. A l'època medieval s'exploten les mines per a l'obtenció d'argent i anys més tard donaria pas a la de galena. Però l'explotació minera al Priorat va assolir el seu punt màxim entre finals del segle XIX i principis del segle XX, coincidint amb la industrialització. La conca minera s'estén entre els termes de Falset, Bellmunt del Priorat i El Molar, amb una vintena de mines.
En aquest període hi va haver una activitat minera molt gran a Bellmunt del Priorat. El municipi creix, ve molta gent de fora a treballar a les mines i es produeix un auge que s'acaba amb la crisi del 1929. Després de la Guerra Civil hi ha un moment de represa i de força activitat fins a la decadència definitiva que és a mitjans dels anys 60 i el tancament definitiu de les mines, l'any 1972.
Hi ha períodes en els quals Bellmunt del Priorat passa de llarg el miler i mig d'habitants. Un factor destacable és, a més de la gent que vivia a Bellmunt, la gent que cada dia arribava a peu dels pobles del voltant que anaven a treballar a les mines, cosa que generava una gran concentració de treballadors que obligà a treballar per torns. Aquesta situació cau en picat a partir de finals dels anys 20 i pràcticament la població de Bellmunt del Priorat baixa a la meitat.
La mina Eugènia es va posar en marxa l'any 1870 i fou una de les mines més importants a causa del seu rendiment i de les seves dimensions. N'hi havia d'altres com la Règia, la segona en grandària i distribuïda en dues parts; la Renània; la Carboner,... entre d'altres. La mina Eugènia compta amb un total de vint plantes subterrànies amb uns 600 metres de profunditat i amb una xarxa de 14 quilòmetres. Actualment és la mina que es pot visitar en un tram de 700 metres de galeries de la primera planta a 35 metres de profunditat. Dins la mina hi treballaven martellers, picadors, vagoners, entre d'altres especialitats. La mina també tenia la foneria, és a dir que no només se n'extreia mineral, sinó que hi havia el procés d'elaboració del plom amb gent que treballava a l'exterior en el rentat o en la foneria. A més, hi havia els operaris de manteniment: els paletes, els fusters i els electricistes, ja que a partir dels anys 20 hi va arribar l'energia elèctrica. Tot i això, a l'interior de la mina es va treballar amb llum d'oli, i partir de 1900 amb llum de carbur que donava una visibilitat aproximada de dos metres. L'electricitat només es va fer servir en la mina per l'ascensor i l'embarcador del pou.
El procés d'obtenció del mineral es realitzava en tres fases: primerament es feia un 'avanç', que consistia a esbrinar si hi havia nous filons per fer-ne l'explotació a partir del pou principal, obrint galeries en sentit horitzontal al pou principal cada trenta metres de profunditat. En segon lloc venia la fase del 'realçament', que consistia en un sistema ascendent d'obtenir la galena del filó i, finalment, la fase de la 'calderilla', que era avançar en sentit descendent quan ja no es podia fer en l'altre sentit.
El treball era dur per la pròpia perillositat de les mines, però també per altres dificultats afegides. Naturalment, les condicions de treball van millorar amb el pas del temps. A finals del segle XIX i a començaments del XX, el concepte d'horari laboral era diferent de l'actual. Passava el mateix amb l'edat de treballar. Hi ha registres que notifiquen que a principis del segle XX hi treballaven nens de 9 a 11 anys, reconeguts com 'zagales'. Les dones treballaven a l'exterior fins que es casaven. Es feien jornades de set hores, però hi havia les hores afegides i el treball a preu fet. A més, si parlem dels anys 20, coincidint amb una producció minera molt forta, es va instaurar la dictadura de Primo de Rivera amb les reivindicacions obreres molt més controlades. Aquesta circumstància havia d'influir per força.
Les condicions dures de treball també es manifestaven pels problemes respiratoris i pulmonars originats per la inhalació de la pols. Es produïen molts casos de silicosi, una malaltia molt freqüent entre els operaris de l'interior de les mines que afectava els pulmons. Quan un treballador patia silicosi se l'enviava a fer treballs a l'exterior.
La mina Eugènia era explotada per a l'obtenció del plom, tot i que hi havia altres minerals. Fa uns anys el plom va tenir una enorme utilitat en la vida de la gent. Des de la utilizació de la pols de plom per fer vernissos de les terrisseries, passant per les conduccions o fins i tot per fer projectils o bales. La facilitat amb què es pot treballar el plom el fa molt recomanable per a aplicacions que requereixen resistència a la corrosió. En temps més recents, el plom va ser substituït per altres materials com el plàstic, i això va afectar la producció minera.
En els anys 20, a Bellmunt del Priorat es produeix un fenomen important: les anomenades 'expediciones', és a dir, anar a buscar mà d'obra a Almeria i Granada, llocs on també hi havia una important tradició minera. Als nous treballadors, l'empresa Minas del Priorato, S.A., els va habilitar uns espais que després van esdevenir les colònies mineres, ja que les cases del poble eren insuficients. També hi havia una hostatgeria que servia per als qui venien sense família.
Les colònies eren cases de propietat de l'empresa, amb habitatges unifamiliars molt petits en els quals hi vivia una família. En aquestes cases es generava la dinàmica pròpia de les colònies industrials amb la presència, fins i tot, d'un economat on la gent podia comprar a crèdit i pagar a finals de mes, un servei mèdic, un teatre i instal·lacions esportives. En aquests anys, la població de Bellmunt del Priorat va arribar gairebé als 1.500 habitants, amb un índex de natalitat de més de seixanta nens per any.
Prop de la mina Eugènia i del poble hi ha la Casa de les Mines. Un bonic edifici de tipus modernista, declarat Monument Històric, que es va acabar de construir l'any 1905 per acollir els directius, els laboratoris i les oficines de l'empresa. En aquest edifici es preveu construir un hotel. Les mines van estar durant molts anys gestionades per l'empresa Minas del Priorato, S.A., una societat creada per quatre socis, però representada per Joaquim Folch i Frederic Albinyana.
A principis dels 70, Bellmunt del Priorat va abandonar la producció minera, no per falta de mineral sinó perquè ja no era rendible. Es va procedir a indemnitzar els treballadors i es facilità ajut perquè els obrers tinguessin una nova feina. Les instal·lacions es van abandonar i malmetre fins que, passats uns anys, es va agafar consciència que aquelles instal·lacions eren un gran patrimoni.
Gràcies a l'impuls de Joaquim Torné, exalcalde de Bellmunt del Priorat, i d'un grup de persones, es va poder recuperar la mina. Un cop adquirida pel municipi, es va arreglar la galeria i es van rehabilitar parts dels edificis industrials, i l'any 2002 es va obrir al públic el Museu de les Mines com una secció del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, així com una part de la mina Eugènia. La intenció en el futur és obrir noves dependències per ampliar el museu.
