Dijous, 28 de Març de 2024

Dietari d’un sindicalista silenciat amb un còctel Molotov

La lluita pels seus ideals va ser la seva millor arma. La de les forces de l’ordre, les tortures

29 d'Abril de 2014, per Albert Sunyol
  • Antonio Martos, amb la foto del seu germà, davant de la caserna on va ser torturat

    Enrique Canovaca

  • Cipriano Martos, poc abans de morir

    Cedida

Reus, Agost de 1973. Crònica d’una detenció. A la capital del Baix Camp es produeixen les detencions de militants del FRAP de Reus, entre els quals, Pascual Carrilero, Rafael Falcón, Joaquín López i Cipriano Martos. Originari de Huétor-Tajar (Granada), Martos era un jove de vint-i-vuit anys. Descendent d’una família de bracers, havia format part d’una mina de Terol abans d’arribar a Catalunya, on va treballar en el sector tèxtil, a Sabadell i a Terrassa, i posteriorment, en la construcció, a Barcelona i a Reus. La lluita per les seves idees van ser la seva millor arma. La de les forces de l’ordre, les tortures.

Martos es negà a respondre el que no volia respondre, mentre la brutalitat de la força bruta -valgui la redundància- s’atansava sobre el seu rostre, cada cop més dèbil. Llavors, arribà el còctel Molotov en solució líquida, una vida pendent d’un fil, i un rentat d’estómac. El miratge de la mort. Les forces de l’ordre el sotmeteren a nou interrogatori a les dependències policials, on se’l torna a fer ingerir benzina i el salfumant, que aquest cop, resultà letal.

Hospital de Sant Joan, 17 de setembre de 1973. La mort no va fer acte de presència. Tardofranquisme. Cap diari espanyol es va fer ressò de la defunció de Martos, i les úniques informacions van aparèixer a través de l’Agència de premsa España Popular, vinculada al FRAP, als diaris francesos Le Monde i Libération, així com a Il Manifesto. La vida s’esgotà, la mort, ni tan sols va fer acte de presència. “Quan van passar els fets, la meva mare i un dels meus germans van anar a l’Hospital, i allà hi havia dos guàrdies civils. Quan els suplicaren que el deixessin veure (a Martos), els donaren una puntada de peu, i els amenaçaren amb què, si no marxaven, acabarien com ell”.

“Sense demanar-nos cap mena de permís, es van endur el seu cos al cementiri i el van enterrar una fosa comuna, que ja estava tancada, i mai vam poder saber amb certesa si era ell o no”, recordava aquest dilluns l’Antonio, un dels germans Martos. L’adéu que mai va ser possible. La incertesa. El dolor.

Reus, abril de 2014. Les idees mai moren. La memòria, tampoc. La família se sumarà a la querella argentina que investiga els crims del franquisme, i que ha canalitzat a través de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella. Així ho explicava un dels seus membres i a la vegada també querellant per causa pròpia, Felipe Moreno. Actualment, els parents de Martos es troben recopilant documentació oficial que així ho possibiliti, entre la qual hi ha l’acta de defunció del jutjat -que atribueix la mort a una perforació de l’estómac- o els diaris de l’època que van informar dels fets.

Moreno explica també que s’està cercant l’ordre-carta del Jutjat Número 1 de Reus que n’ordenà el seu enterrament i que, a priori, sembla extraviada. La família desconeix si les restes de Martos es troben realment al Cementiri General de Reus. Aquest dietari clou amb la incertesa de saber, a dia d’avui, qui són els rostres de la brutalitat, però amb els indicis que “va ser responsabilitat del comandament de la província de Tarragona de la Guàrdia Civil”, diu Moreno, sense aventurar-se noms. La veritat no la silenciarà cap còctel.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital cipriano martos

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

NICOLAS   30 de Setembre de 2014

saludo comunista desde colombia

NUESTRA TIERRA TAMBIEN HA APORTADO MILES DE MARTIRES UNOS RECONOCIDOS OTROS ANONIMOS ,RECOJER SUS BANDERAS Y SEGUIR SU EJEMPLO ES EL MEJOR HOMENAJE A SUS MEMORIAS , SOLO EL PUEBLO SALVA AL PUEBLO .ALVARO URIBE Y TODOS SUS SECUACES DEBEN PAGAR POR LOS CRIMENES COMETIDO CONTRA EL PUEBLO .VIVA LA REVOLUCION PROLETARIA , VIVA EL COMUNISMO ,.