L'impacte de les polítiques municipals en la desaparició dels insectes

A finals de 2017 es fa públic un estudi desenvolupat dut a terme durant 27 anys (!) per la Societat Entomològica de Krefeld (Alemanya) amb el suport de diverses universitats. Durant aquests anys van establir captures en diferents zones naturals protegides d'Alemanya i van recopilar les dades per obtenir una pel·lícula de l'evolució de les poblacions d'insectes. Els resultats van ser sorprenents. En aquests 27 anys es va perdre aproximadament el 75% de la biomassa d'insectes voladors, incloent-hi abelles, papallones i borinots.

Les conseqüències d'aquesta desaparició d'insectes voladors són de gran impacte, no només per l'equilibri dels ecosistemes, sinó també per la nostra supervivència com a espècie. Hem de tenir en compte que els insectes són la base de la cadena tròfica. Sense ells una gran part de les espècies quedarien sense aliments. Per exemple el 60% dels ocells basen la seva alimentació en insectes. Però és que a més, els insectes són fonamentals en la pol·linització dels vegetals incloent-hi aquells que els humans consumim.

L'estudi no va ser capaç d'esclarir quin és el motiu, el que fa pensar que és una combinació de diversos factors, però sí que va encendre totes les alarmes a escala universitària i administrativa. Diferents propostes s'han anat fent per diferents organismes i totes van en la mateixa direcció. Les podríem anar agrupant en cinc grups tal com fa la revista Scientific American en l'article d'octubre de 2017 que es fa ressò de l'estudi inicial:

1) Eliminar l'ús de pesticides de qualsevol mena en jardins, parcs i altres zones públiques.
2) Acceptar la presència d'herbes (incloent-hi les seques) com a riquesa mediambiental.
3) Deixar els munts de fulles en parcs i jardins per tal d'afavorir la supervivència hivernal dels insectes.
4) Plantar sempre varietats autòctones d'arbres, arbusts i flors.
5) Iniciar campanyes de conscienciació entre la ciutadania.

Com podem veure, totes aquestes mesures són d'àmbit municipal i és en els nostres ajuntaments a qui hem d'exigir la seva aplicació. En aquest sentit és molt decebedor el Ban 05/2020 sobre la neteja de solars i parcel·les del passat 11 de maig. És evident que ningú vol tenir plagues ni brutícia a la nostra ciutat, però no podem estar d'acord en la idea implícita que tota herba és bruta i tot insecte és una plaga. A més, oferir la possibilitat com es fa en el ban de "retirar la capa superficial de terra per tal que els efectes siguin més duradors" és defensar un model de ciutat on els solars no tenen més valor que el potencial immobiliari.

Hem de recordar que l'Ajuntament de Reus es va comprometre el passat mes de gener amb els Objectius de Desenvolupament Sostenibles de l'ONU, entre els quals hi ha el ser una ciutat sostenible, les accions pel clima i el fet de garantir la vida dels ecosistemes terrestres; i que el PAM del mateix ajuntament té entre les línies d'acció prioritària el fet de promoure millor pràctiques ambientals i sostenibles, i fomentar el contacte amb el medi natural.

Els reusencs, finalment, té poques oportunitats de gaudir d'espais assilvestrats. No hem d'oblidar que Reus és la tercera ciutat de Catalunya amb menys superfície de zones verdes per habitant. En aquesta línia creiem que seria més beneficiós per a la ciutat arribar a acords amb propietaris per a l'obertura i cessió temporal d'aquests solars a associacions de veïns o entitats locals per al seu ús comunitari o, si no pot ser, convertir-los en reservoris de natura urbans.

Antoni Blasco Julià és membre del Grup d’Urbanisme Verd del GEPEC.