Reus, on la natura és mobiliari urbà

Mirant la història veiem que el paper de la natura en l’entorn urbà ha anat canviant amb el pas del temps. Les ciutats mediterrànies van créixer dins les muralles, on els ciutadans es refugiaven i tenien gairebé tot el que necessitaven. A mida que la població va créixer, els nous barris van expulsar els horts fora muralles, deixant en molts casos els fossars com a única “zona verda” en un entorn de carrerons estrets i amb poca llum.

A finals del XIX es produeix un gran canvi, quan empeses per la industrialització i les migracions que aquesta va causar, les ciutats superen les muralles, que en molts casos s’enderroquen, i s’obren a horts i boscos. Les teories sanitàries de l’època recomanen espais oberts i naturals, llum i sol, i els eixamples són el reflex d’aquest nou urbanisme. Carrers molt més amples, arbrats, avingudes que connecten ciutat i camp. La historia de les ciutats al primer terç del segle XX és la història de l'obertura de les ciutats cap a la natura.

Aquest procés s’atura a casa nostra amb la guerra civil, conflicte que arruïna el país fins al punt que la planificació urbanística es torna inexistent, amb una població i administracions abocades a resoldre el dia a dia. La tendència s’agreuja amb les migracions dels anys 50 i 60. L’increment de població s’acumula en certes zones, construint nous barris on la preocupació pel medi ambient és inexistent. Hi ha casos de planificació, com el Barri Fortuny, on els edificis es construeixen respectant carrers arbrats i es pensen jardins comunitaris, però d’altres són construïts sense ordre, repetint d’alguna manera l’estructura anàrquica de les ciutats medievals, amb l'única diferencia que els carrers són més amples per tal de permetre el pas d’automòbils, nous senyors del carrers. Les places quan n’hi ha són places dures, barates de fer, barates de mantenir.

En les últimes dècades, no obstant, es fa evident que el destí de les ciutats és créixer, i que no ho poden fer deixant fora la natura com es va fer en èpoques pretèrites. Les càtedres i publicacions d’urbanisme han centrat en la sostenibilitat la major part dels seus estudis. Tanmateix, diferents publicacions mèdiques han anat analitzant la relació entre urbanisme i salut. Per exemple, un estudi de 2015, realitzat a Londres, descriu la correlació entre la distància entre els arbres al carrer i el número de depressions diagnosticades en la zona. Un altre analitza la relació entre dèficits d’atenció i rendiment escolar en relació a la mida de les zones verdes al barri. Un tercer es fixa en la correlació entre superfície arbrada, renda per càpita i malaltes cardiovasculars. Podríem anar afegint exemples, però crec que ja queda clar la importància del disseny de les ciutats en relació als espais naturals.

És per això que les ciutats, cada cop més, incorporen jardins verticals i teulades enjardinades, i aprofiten les reformes realitzades (especialment als centres de les ciutats, on tradicionalment la vegetació és més escassa) per anar introduït espais de natura urbana. És un procés general, tant de ciutats petites com mitjanes, i és en el marc d’aquest procés general que cal analitzar les intervencions que s’han produït en la nostra ciutat. Pensant en les actuacions urbanístiques executades recentment podem analitzar quina és la visió que Reus i els seus gestors tenen de les necessitats dels reusencs en aquesta àrea. Mirem, per exemple, la darrera, la plaça de la Sang. El resultat de la intervenció ha estat altre cop una plaça dura. S'ha perdut l’oportunitat de vestir de verd aquest entorn. La vegetació introduïda s’ha limitat a uns testos de grans dimensions, amb unes plantes minses que delimiten l’espai dels vianants i els vehicles. Tanmateix, podrien haver-hi posat pilones o bancs per als vianants. Tant hi fa, perquè la funció de la vegetació és simplement decorativa, utilitarista. La plaça quedarà buida a l’estiu, perquè els minsos arbres no donaran prou ombra perquè ningú no els gaudeixi. La superfície emetrà calor que farà que els veïns hagin de tirar de climatització. La possibilitat d’incrementar la biodiversitat de la ciutat s'ha esvaït. Hem de dir, no obstant, que aquesta manca de preocupació per la sostenibilitat real de la ciutat no és exclusiva del consistori actual. La reforma de la plaça del Baluard de l’any 2004 va dissenyar un espai molt semblant.

Els botiguers volen que els turistes vinguin de Salou a comprar, però de l’estació d’autobusos al centre, quantes zones ombrades hi ha? Es dissenyen carrils bici o rutes a peu, però qui s’hi atreveix a l’estiu? Només ens queda la esperança que els futurs governs de la ciutat tinguin una major sensibilitat en aquest camp. De totes maneres, en el debat celebrat al Centre de Lectura sobre urbanisme a Reus la setmana passada, cap partit va parlar de zones verdes. No pinta bé.

Antoni Blasco i Julià de Capmany és membre del GEPEC i de Pirates Verds.