-
El disc de Llach, una de les recomanacions del cap de setmana
Cedida
Com ja sabeu, els de Reusdigital.cat aprofitem el cap de setmana per compartir amb vosaltres música, sèries, llibres o pel·lícules. En aquesta ocasió, i que ja dissabte té lloc la Diada Nacional, ens hem proposat que les nostres recomanacions tinguin una relació més o menys explícita amb l'Onze de Setembre.
Marc Busquets recomana "Victus", de Sánchez Piñol
Tots deveu haver llegit la gran novel·la catalana dels últims temps, però considero que mai és una mala opció recuperar-ne la lectura i determinats passatges concrets. A Victus, Albert Sánchez Piñol hi va construir un relat de ficció històrica ben armat i millor desenvolupat, que atrapa des de l'inici pel ritme àgil (i certament desenfadat) del conjunt.
Potser l'element més atrevit de Victus és que sigui capaç de qüestionar les versions més o menys oficials de tots dos bàndols, i que ho faci amb gràcia i amb una punyent ironia. De tot plegat, si en feu una ràpida relectura, potser el que més us sobtarà (o no, de fet) és que detectareu no pocs paral·lelismes entre els fets de 1714 i els de 2017, posem per cas. Sánchez Piñol carrega, mordaç, contra les elits catalanes de l'època i la seva manca de determinació i lideratge. Us sona de res?
L'edició de Victus de la Campana és magnífica, si bé també la trobeu en versió de butxaca.
Adrià de las Heras recomana el discurs de Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt
Aquesta setmana toca un discurs, però també un conte. La Diada Nacional de Catalunya és una bona oportunitat per treure la pols al discurs que va oferir Quim Monzó, l’any 2007, per obrir la Fira del Llibre de Frankfurt, que aquell any tenia la literatura catalana com a convidada especial. Monzó va llegir un conte sobre un “escriptor que parla molt de pressa a qui un dia li proposen fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada”.
Més enllà del format original del seu discurs, aquest parlament serveix per reflexionar sobre aspectes relacionats amb la nostra cultura. “L’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt”, diu Monzó. Un discurs que, malgrat fer broma dient que no diu res, posa damunt la taula aspectes clau de la cultura i llengua catalana.
Era l’any 2007 i era un discurs clarament catalanista. En aquella època finis i tot el PSC de Montilla era capaç d’aplaudir aquestes idees. Ara la història ja ha canviat. Bona Diada!
Marià Arbonès us proposa escoltar el disc ‘Lluís Llach a l’Olympia’
Moltes cançons de Lluís Llach (Verges, 1948) podrien formar part de la banda sonora de la Diada de l'Onze de Setembre pel destacat activisme polític i social que ha protagonitzat durant els seus cinquanta anys de trajectòria artística. Coincidint amb la celebració de la Diada aquest dissabte, voldria recomanar-vos l'escolta del seu quart disc, Lluís Llach a l'Olympia. He d'admetre que parlar d'aquest disc, o d'altres de la primera etapa de Llach (o de molts altres autors), em trasllada a l'adolescència, quan el meu veí del PSUC Francesc Pedrol, als vespres, em convidava a casa seva a escoltar i a descobrir cantautors compromesos amb les llibertats. Són estones que recordo amb molt d'afecte.
Però millor ocupem-nos del disc i del seu autor. L'àlbum Lluís Llach a l'Olympia es va gravar en directe el 21 de gener de 1973 en aquest teatre parisenc durant el seu exili artístic a la capital francesa. Conté deu de les dinou peces que hi va interpretar, i les úniques recollides en el disc que no s'havien enregistrat prèviament en cap LP són Novembre 72 i Somni. Entre altres cançons, trobem L'estaca, El bandoler o Damunt d'una terra, que s'han convertit en himnes emblemàtics dels moviments antifranquistes, o Jo sé, per a mi una de les seves cançons més boniques, que amb ritme de rumbeta descriu una escena de superació d’adversitats. En canvi, a França, Lluís Llach a l'Olympia es va editar en un doble àlbum que recull el recital íntegre.
Aquest concert va suposar un abans i un després en la seva carrera i un fet de gran rellevància històrica per a la cançó catalana d'autor. La majoria del públic present era català i espanyol, i una part, francès, inquiet per la situació política a l'Estat espanyol.
A més de músic, Lluís Llach és un personatge vinculat al camp de la literatura, la solidaritat, la política i la vinicultura. Amb Els Setze Jutges va prendre consciència del país i no va dubtar a associar-se amb la Nova Cançó, de la qual ben aviat va esdevenir un dels màxims representants. Al llarg de la seva carrera ha publicat un bon nombre de discos i ha rebut múltiples premis i reconeixements.
Que tingueu una bona Diada de Catalunya!
Marc Busquets recomana "Victus", de Sánchez Piñol
Tots deveu haver llegit la gran novel·la catalana dels últims temps, però considero que mai és una mala opció recuperar-ne la lectura i determinats passatges concrets. A Victus, Albert Sánchez Piñol hi va construir un relat de ficció històrica ben armat i millor desenvolupat, que atrapa des de l'inici pel ritme àgil (i certament desenfadat) del conjunt.
Potser l'element més atrevit de Victus és que sigui capaç de qüestionar les versions més o menys oficials de tots dos bàndols, i que ho faci amb gràcia i amb una punyent ironia. De tot plegat, si en feu una ràpida relectura, potser el que més us sobtarà (o no, de fet) és que detectareu no pocs paral·lelismes entre els fets de 1714 i els de 2017, posem per cas. Sánchez Piñol carrega, mordaç, contra les elits catalanes de l'època i la seva manca de determinació i lideratge. Us sona de res?
L'edició de Victus de la Campana és magnífica, si bé també la trobeu en versió de butxaca.
Adrià de las Heras recomana el discurs de Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt
Aquesta setmana toca un discurs, però també un conte. La Diada Nacional de Catalunya és una bona oportunitat per treure la pols al discurs que va oferir Quim Monzó, l’any 2007, per obrir la Fira del Llibre de Frankfurt, que aquell any tenia la literatura catalana com a convidada especial. Monzó va llegir un conte sobre un “escriptor que parla molt de pressa a qui un dia li proposen fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada”.
Més enllà del format original del seu discurs, aquest parlament serveix per reflexionar sobre aspectes relacionats amb la nostra cultura. “L’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt”, diu Monzó. Un discurs que, malgrat fer broma dient que no diu res, posa damunt la taula aspectes clau de la cultura i llengua catalana.
Era l’any 2007 i era un discurs clarament catalanista. En aquella època finis i tot el PSC de Montilla era capaç d’aplaudir aquestes idees. Ara la història ja ha canviat. Bona Diada!
Marià Arbonès us proposa escoltar el disc ‘Lluís Llach a l’Olympia’
Moltes cançons de Lluís Llach (Verges, 1948) podrien formar part de la banda sonora de la Diada de l'Onze de Setembre pel destacat activisme polític i social que ha protagonitzat durant els seus cinquanta anys de trajectòria artística. Coincidint amb la celebració de la Diada aquest dissabte, voldria recomanar-vos l'escolta del seu quart disc, Lluís Llach a l'Olympia. He d'admetre que parlar d'aquest disc, o d'altres de la primera etapa de Llach (o de molts altres autors), em trasllada a l'adolescència, quan el meu veí del PSUC Francesc Pedrol, als vespres, em convidava a casa seva a escoltar i a descobrir cantautors compromesos amb les llibertats. Són estones que recordo amb molt d'afecte.
Però millor ocupem-nos del disc i del seu autor. L'àlbum Lluís Llach a l'Olympia es va gravar en directe el 21 de gener de 1973 en aquest teatre parisenc durant el seu exili artístic a la capital francesa. Conté deu de les dinou peces que hi va interpretar, i les úniques recollides en el disc que no s'havien enregistrat prèviament en cap LP són Novembre 72 i Somni. Entre altres cançons, trobem L'estaca, El bandoler o Damunt d'una terra, que s'han convertit en himnes emblemàtics dels moviments antifranquistes, o Jo sé, per a mi una de les seves cançons més boniques, que amb ritme de rumbeta descriu una escena de superació d’adversitats. En canvi, a França, Lluís Llach a l'Olympia es va editar en un doble àlbum que recull el recital íntegre.
Aquest concert va suposar un abans i un després en la seva carrera i un fet de gran rellevància històrica per a la cançó catalana d'autor. La majoria del públic present era català i espanyol, i una part, francès, inquiet per la situació política a l'Estat espanyol.
A més de músic, Lluís Llach és un personatge vinculat al camp de la literatura, la solidaritat, la política i la vinicultura. Amb Els Setze Jutges va prendre consciència del país i no va dubtar a associar-se amb la Nova Cançó, de la qual ben aviat va esdevenir un dels màxims representants. Al llarg de la seva carrera ha publicat un bon nombre de discos i ha rebut múltiples premis i reconeixements.
Que tingueu una bona Diada de Catalunya!
Etiquetes:
