-
Detall de la portada del llibre
Cedida
Una setmana més, des de Reusdigital.cat us volem fer arribar algunes propostes culturals que ens semblen interessants. En aquest cas, us recomanem un llibre d'una autora vietnamita, i una cançó d'un grup californià.
El canto de las montañas és l'última obra de l'escriptora nascuda el 1973, durant la guerra de Vietnam, Nguyen Phan Que Mai. És autora de fins a vuit llibres de poesia, ficció i no ficció en vietnamita, i les seves obres s'han traduït i publicat en més de deu països.
Aquest llibre repassa la història de varies generacions d'una família, impactada totalment per la crueltat d'una guerra eterna. Més enllà del terrible teló de fons, l'autora remarca la part més humana del conflicte, la profunditat de les relacions i els sentiments amagats. Retorna a anys molt durs pel país, per reescriure'ls a partir de la veu i el testimoni del propi poble vietnamita.
Un llibre dur, emotiu, i també necessari per conèixer la veritable història.
Amb la recomanació de Creedence Clearwater Revival d'aquest cap de setmana satisfaig diverses peticions que feia temps que em demanaven que parlés d'aquest grup. Confesso que no és un dels meus preferits, però no es pot negar que el grup californià és un dels grans de la història del rock i que ha deixat per al record un ampli repertori de cançons, malgrat haver estat en actiu tan sols cinc anys. La seva història és un dels casos més sorprenents d'auge i caiguda, d'una banda, d'èxit.
Fundat a El Cerrito, als afores de San Francisco, no es va contagiar de la psicodèlia que regnava a finals dels seixanta, sinó que va apostar per cançons relativament senzilles, lletres concretes i guitarres crues influïdes pel rock del sud, el country, el blues i el soul. Abans d'aconseguir la celebritat amb el nom de Creedence Clearwater Revival, es van dir The Blue Velvets i també The Golliwogs. El 1967 van adoptar el nom definitiu i John Fogerty va agafar la direcció de la banda. Va escriure la major part del material i en va ser la veu solista. Amb ell hi havia el seu germà gran, Tom, a la guitarra, i els amics de l'institut, el bateria Doug Clifford i el baixista Stu Cook.
En el seu primer àlbum, homònim, de 1968, van oferir grans versions de clàssics dels cinquanta, com ara I Put a Spell on You i Suzie Q, cançó que es va convertir en el seu primer gran èxit. Tanmateix, la banda realment no va reeixir fins a l'edició del tema Proud Mary, inclòs en el següent disc, Bayou Country (1969). El segon treball de la Creedence de l'any 1969 va ser Green River, un àlbum extraordinari de curta durada (menys de mitja hora) amb altres cançons de gran èxit, com Bad Moon Rising o el títol homònim del disc. Willy and the Poor Boys va ser el seu tercer disc publicat el 1969, tota una obra mestra, imprescindible, amb grans temes com Fortunate Son o Down on the Corner. Després vindria Cosmo's Factory (1970), un àlbum eclèctic que inclou diversos homenatges al rock dels cinquanta, i Pendulum (1970), que no va aconseguir la categoria artística dels discos anteriors, malgrat ser un bon treball.
A causa del protagonisme de John Fogerty, van començar a aparèixer tensions entre els membres de la banda. Mentre que John considerava que havia de tenir més privilegis, el seu germà Tom creia que estava sent menystingut. Aquesta situació va derivar en la sortida definitiva de Tom el 1971. Per evitar que la banda es desfés, John va haver de fer certes concessions als altres dos membres, Doug i Stu, i prometre'ls més protagonisme. El 1972 es va publicar l'últim disc de la Creedence, anomenat Mardi Gras. Les sessions del seu enregistrament van ser molt tenses i mesos després van decidir plegar. Arran de la separació, John Fogerty va reprendre la idea que tenia al cap de feia temps: fer un àlbum com a solista.
Us deixo per escoltar la cançó Suzie Q, una versió d'un tema rockabilly de 1957 del músic estatunidenc Dale Hawkins. La inspiració per al títol i la lletra li va venir d'una vella cançó dels anys trenta, Doin' the Suzie Q, escrita en honor d'una ballarina de l'època anomenada Susie-Jean Quealy.
Alba Cartanyà recomana un llibre de l'escriptora vietnamita Nguyen Phan Que Mai
El canto de las montañas és l'última obra de l'escriptora nascuda el 1973, durant la guerra de Vietnam, Nguyen Phan Que Mai. És autora de fins a vuit llibres de poesia, ficció i no ficció en vietnamita, i les seves obres s'han traduït i publicat en més de deu països.
Aquest llibre repassa la història de varies generacions d'una família, impactada totalment per la crueltat d'una guerra eterna. Més enllà del terrible teló de fons, l'autora remarca la part més humana del conflicte, la profunditat de les relacions i els sentiments amagats. Retorna a anys molt durs pel país, per reescriure'ls a partir de la veu i el testimoni del propi poble vietnamita.
Un llibre dur, emotiu, i també necessari per conèixer la veritable història.
Marià Arbonès proposa escoltar la cançó Suzie Q de Creedence Clearwater Revival
Amb la recomanació de Creedence Clearwater Revival d'aquest cap de setmana satisfaig diverses peticions que feia temps que em demanaven que parlés d'aquest grup. Confesso que no és un dels meus preferits, però no es pot negar que el grup californià és un dels grans de la història del rock i que ha deixat per al record un ampli repertori de cançons, malgrat haver estat en actiu tan sols cinc anys. La seva història és un dels casos més sorprenents d'auge i caiguda, d'una banda, d'èxit.
Fundat a El Cerrito, als afores de San Francisco, no es va contagiar de la psicodèlia que regnava a finals dels seixanta, sinó que va apostar per cançons relativament senzilles, lletres concretes i guitarres crues influïdes pel rock del sud, el country, el blues i el soul. Abans d'aconseguir la celebritat amb el nom de Creedence Clearwater Revival, es van dir The Blue Velvets i també The Golliwogs. El 1967 van adoptar el nom definitiu i John Fogerty va agafar la direcció de la banda. Va escriure la major part del material i en va ser la veu solista. Amb ell hi havia el seu germà gran, Tom, a la guitarra, i els amics de l'institut, el bateria Doug Clifford i el baixista Stu Cook.
En el seu primer àlbum, homònim, de 1968, van oferir grans versions de clàssics dels cinquanta, com ara I Put a Spell on You i Suzie Q, cançó que es va convertir en el seu primer gran èxit. Tanmateix, la banda realment no va reeixir fins a l'edició del tema Proud Mary, inclòs en el següent disc, Bayou Country (1969). El segon treball de la Creedence de l'any 1969 va ser Green River, un àlbum extraordinari de curta durada (menys de mitja hora) amb altres cançons de gran èxit, com Bad Moon Rising o el títol homònim del disc. Willy and the Poor Boys va ser el seu tercer disc publicat el 1969, tota una obra mestra, imprescindible, amb grans temes com Fortunate Son o Down on the Corner. Després vindria Cosmo's Factory (1970), un àlbum eclèctic que inclou diversos homenatges al rock dels cinquanta, i Pendulum (1970), que no va aconseguir la categoria artística dels discos anteriors, malgrat ser un bon treball.
A causa del protagonisme de John Fogerty, van començar a aparèixer tensions entre els membres de la banda. Mentre que John considerava que havia de tenir més privilegis, el seu germà Tom creia que estava sent menystingut. Aquesta situació va derivar en la sortida definitiva de Tom el 1971. Per evitar que la banda es desfés, John va haver de fer certes concessions als altres dos membres, Doug i Stu, i prometre'ls més protagonisme. El 1972 es va publicar l'últim disc de la Creedence, anomenat Mardi Gras. Les sessions del seu enregistrament van ser molt tenses i mesos després van decidir plegar. Arran de la separació, John Fogerty va reprendre la idea que tenia al cap de feia temps: fer un àlbum com a solista.
Us deixo per escoltar la cançó Suzie Q, una versió d'un tema rockabilly de 1957 del músic estatunidenc Dale Hawkins. La inspiració per al títol i la lletra li va venir d'una vella cançó dels anys trenta, Doin' the Suzie Q, escrita en honor d'una ballarina de l'època anomenada Susie-Jean Quealy.
Etiquetes:
