I podríem anar seguint

El PP s'ha erigit, des de ja fa anys, en un autèntic creador de llengües. Ja va començar diferenciant el català  que parlen els valencians (que crec que si s'anomenés genèricament d'una altra manera segurament no produiria tantes urticàries allí) anomenant-lo ‘valencià’, en va editar un diccionari i va crear una Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ara reconeix que les dues maneres de parlar són equiparables i tenen la mateixa arrel. Algú es mereixeria el Premi Nobel per tal descobriment!

Als pobles aragonesos de la Franja, de pares a fills parlant en català, no ha parat d'incidir-hi fins que, de la ma d'una consellera d'origen català,  s'han tret de la màniga un ridícul ‘lapao’, només, com en el cas anterior, per no dir-li “català”. La feinada que s'han buscat ells mateixos, només per no acceptar una llengua que es parla en una part d'España i de la que ells són els primers que n'haurien d'estar orgullosos.

A més a més, no veuen que l'antiga llengua que es vol fer servir per ‘españolizar’, se'ls hi pot esmicolar d'entre els dits ja que,  amb el precedent que han creat amb el català, les terres colonitzades de Sud-america poden anar creant Acadèmies i posant-li diferents noms, amén de les diferents terres de la pròpia España que, també per la mateixa regla de tres, ho podrien anar fent.

El Diccionari recentment aprovat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no diu res més del que ja es sabut: “El valencià és una llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, on rep el nom de català”. Queda clar que, científicament, la llengua és exactament la mateixa i que l'únic que podria entrar a debat és el nom per identificar-la arreu on es parla.

Trampes i mentides que es fan servir per confondre i reduir l'adversari.  De la mateixa manera que, saben molt be com estem, encara es tregui pit exaltant unes dades que només afavoreixen a ells i a qui més culpa te en el desastre i, a la vegada, s'amaguin els llasts que ens queden, i quedaran per les properes generacions, entre ells, i el més important, el desorbitat deute públic, que ja ronda el 100% del PIB, i que en els dos darrers anys ha augmentat en 250.000 MEUR.

A l'igual que s'inventa llengües, la majoria absoluta també es permet dir-li “competitivitat” a les condicions de treball que està deixant la seva reforma laboral, i es permet liquidar de soca-arrel la necessària Llei de la Dependència, creada per l'anterior govern, tot i que mai aplicada en les condicions establertes, deixant a les Comunitats que la van implantar amb la seva part compromesa a més de bona part, o tota, de la de l'Estat, com és el cas de Catalunya.

... I podríem anar seguint perquè els despropòsits i problemes creats on no n'hi havien són molts.