S'ha de reconèixer que des de les eleccions del passat 23 de juliol, els partits polítics han estat molt interessats a fer declaracions i contradeclaracions en un mes, l'agost, que tradicionalment és poc aportador de notícies. Tanmateix, els resultats que van donar les urnes els obligaven a intentar posicionar-se a fi que els dos majoritaris, PP i PSOE, valoressin les opcions que podien tenir per assolir la presidència del govern, uns moviments que ambdós grups polítics feien amb la mirada posada en la captació dels suports necessaris dels altres partits per poder assolir aquest objectiu.
Es va viure una votació de la mesa del Congrés francament sorprenent. Es donava per segur que Vox faria costat a la candidatura del PP, però en el darrer moment els seus vots van ser per al seu propi candidat, per demostrar que poden actuar lliurement. Això va deixar una imatge de solitud dels populars que fins i tot ara, quan Abascal ha confirmat en l'audiència amb el cap d'estat el seu suport a la presidència de Núñez Feijóo ―això sí, amb condicions―, deixa una ombra de dubte sobre aquest compromís.
Podia haver-hi opinions de tots els colors per interpretar quina seria la posició de Junts, basant-se més en especulacions que en declaracions, ja que per una vegada van actuar de manera compacta, com un partit que té una sola veu ―cosa que fins ara no havia passat―, perquè van ser els únics a no anticipar res de la seva posició. Tot i això, poca sorpresa ha pogut generar que finalment hagin trobat la manera de poder justificar el seu vot favorable a Francina Armengol. La raó és fàcil d'entendre: si no li haguessin donat suport i el PSOE hagués perdut la presidència de la mesa del Congrés, hauria significat la fi de les negociacions per a la investidura, que són les que realment interessen a Junts, tant pel que en puguin obtenir com per continuar tenint el focus de l'actualitat a sobre.
Aquesta posició de Junts, d'hermetisme i demanar "cobrar per endavant", com va afirmar el president Puigdemont, va comportar que la secretària general d'ERC, Marta Rovira, hagués de sortir a fer unes declaracions a cuitacorrents dient que apujava el llistó i que la llei d'amnistia era "una línia vermella" per poder donar suport a Sánchez, contradient Gabriel Rufián, que havia assegurat que votarien qualsevol candidat que proposés el PSOE. Sembla, de fet, que hi ha un canvi en el posicionament d'aquest partit, no tan sols en relació amb les portaveus, que a hores d'ara són Marta Rovira i Teresa Jordà, sinó també quant a la voluntat manifestada per Marta Rovira quan diu que "volem coordinar-nos amb Junts, perquè si cadascú negocia per la seva banda, qui acaba decidint és el PSOE". Cal reconèixer que fan aquesta manifestació amb coneixement de causa.
Totes aquestes actuacions i declaracions no són més que posicionaments previs al que ha de ser el fet més important: la possible investidura del candidat que el cap d'estat ha proposat una vegada acabada la ronda de reunions que ha mantingut aquests dies amb els líders dels partits polítics, tret dels partits catalans, bascos i gallecs. De fet, d'una manera que sorprèn per la seva rapidesa, ha comunicat a Francina Armengol que proposa Núñez Feijóo com a candidat a la investidura, tot i saber que no compta amb els suports necessaris.
Si bé des del primer moment Núñez Feijóo volia anar a la investidura, semblava que les veus més assenyades del seu partit intentaven convèncer-lo que era millor que no hi anés. En primer lloc, per evitar una derrota, ja que la política emprada amb els altres partits els impossibilita bastir cap acord, tret del suport de Vox, condicionat a no participar en cap "cordó sanitari" contra ells. I, en segon lloc, qui sap si fins i tot també per evitar el ridícul i perdre vots en unes noves eleccions, avui hipotètiques, encara que probables. Finalment, però, ha imperat el criteri del candidat del PP.
Pedro Sánchez sap que aquesta proposta li va molt bé, perquè li permet guanyar temps, conscient que depèn dels vots de Junts i que aquests presenten unes condicions difícilment assumibles: amnistia general ―no solucions particulars―, a la qual també se suma ERC, i un referèndum. També té sobre la taula la incorporació del català, el basc i el gallec al Congrés, fet que la presidenta Francina Armengol va dir que seria immediat, tot i que presenta certs problemes perquè sigui efectiu, si bé assegura que són de caràcter tècnic. Igualment, hi ha un altre obstacle a superar: la reunió del 19 de setembre al Consell d'Europa, on s'ha de debatre l'oficialitat d'aquestes llengües a la Unió Europea.
Davant d'aquest escenari, sembla molt probable que Junts esperarà a veure si es compleixen els compromisos de les llengües i les comissions demanades, assumits pel PSOE per obtenir el seu suport a la presidència de la mesa, a banda d'altres peticions que puguin estar negociant. Per tant, Sánchez no té cap raó per córrer a l'hora de ser investit president, ja que aprofitarà la presentació de Núñez Feijóo per continuar negociant. Tan sols es presentaria quan tingués assegurats els vots suficients per a la seva elecció, una situació que ara no es dona.
Certament, ha estat un agost mogut, tot i que, vist el tauler de joc que ara mateix hi ha sobre la taula, el més probable és que s'intenti allargar al màxim el moment de la primera votació de la investidura, que posarà en marxa el calendari. Si després no s'aconsegueix un acord a favor de Pedro Sánchez, tots els partits ja pensaran en unes noves eleccions. Cal veure que si això fos així, Sánchez, amb la seva habilitat, ho presentaria com el resultat de no haver cedit davant els independentistes, a la vegada que Junts també ho exposaria com una victòria en no haver acceptat al "xantatge" del govern.
La resta de partits, conscients d'aquest escenari, en el qual poden perdre molt, intenten posar les bases d'una futura contesa electoral: el PP, intentant treure'n tot el rèdit possible, conscients que tindran una investidura fallida; ERC, acostant-se a la que creuen que pot ser una millor posició davant els electors perduts; Vox, fent mans i mànigues per tapar els forats en forma de dimissions que estan patint; Sumar, conscients de la posició feble en la qual han quedat, volent donar una imatge de partit de govern, i tots fent bona una vegada més la frase de la novel·la 'Il gattopardo': "canviar-ho tot perquè res no canviï".
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.
