Cookie control
Dimecres, 11 de Desembre de 2019

Carnaval

08 de Febrer de 2016, per Josep Maria Pascual

No puc afirmar que el cicle del carnaval fa uns quants anys que ha deixat d'interessar-me perquè, fins a on m'arriba la memòria, no m'ha interessat mai. De fet, tot aquest calendari de celebracions paganes que es justifiquen com a resposta a festivitats religioses, em semblen una hipocresia social. I les celebracions urbanes que es justifiquen per la tradició rural, el mateix. Òbviament, la gent deu tenir dret a divertir-se públicament i a disfressar-se, però quan aquest dret es combina amb l'obligació de poder-ho fer només durant uns dies determinats, i no el dia que vingui de gust, o cada dia, no hi veig la gràcia. Vaja, i que les coses que tenen a veure amb un dia a l'any, no m'interessen gens.

Abans que s'acabi l'espai d'aquesta breu columna, aprofito per explicar un fet que vaig viure aquesta setmana de carnaval i que sí que m'ha semblat significatiu. No en tinc cap opinió i deixo la moralitat a gust del lector, més intel·ligent que el columnista. El cas és que caminava per la vorera i, al darrere, vaig sentir un cor de nens i nenes que tornaven cap a casa després de sortir de l'escola. En perfecte català anaven cantant: “Per dijous llarder, botifarra botifarra, per dijous llarder, botifarra menjaré.”

Una cantarella incessant que em va acompanyar tanta estona que, finalment, vaig afluixar el pas per deixar que la comitiva m'avancés. Darrere, acompanyant la mainada, hi anaven dues mares, musulmanes per la manera de vestir, amb el cap cobert. Eren una família que, probablement, mai no han menjat ni menjaran porc. I el cicle de carnaval, des d'aquell dia, m'ha semblat una mica més profitós.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  09 de Febrer de 2016

Parlem d'hipocresia

Segons sembla, històricament, la religió va anar, i encara ho fa, darrere de les celebracions de la gent del poble. Si parlem d'hipocresia hem de parlar de molts ritus acceptats pel poble que venen les mil i una sense cap argument que no sigui metafísic i sense argumentari real. Podem veure com hi ha centenars de casos de 'persones' disfressades de bones que acaben als jutjats. Mirem qualsevol mitjà. Durant el carnaval es dona la cara uns dies i prou.

Reportatges