Dos segons. Dos segons són els que calien perquè l’enxaneta dels Xiquets de Reus fes l’aleta del tres de nou amb folre. Dos segons que separen la glòria de l’infern, l’eufòria de la decepció. Només dos segons, dues passes que no es van arribar a poder fer i que impedeixen que una feina feta a consciència durant setmanes es vegi recompensada. Per ara, perquè encara s’és a temps de tornar-ho a intentar.
Sovint penso que la gent de Reus no és conscient del que té amb els Xiquets de Reus. Sempre situada entre les quinze millors colles castelleres del país, la colla, com tots els col·lectius humans, ha tingut moments de tota manera durant la seva història. No és qüestió ara de repassar la trajectòria, però sí per recordar que el món casteller viu enguany el moment clau la recuperació del sotrac que va suposar per a l’activitat castellera l’aturada per la pandèmia. En molts aspectes, com la formació de la canalla, les inèrcies es van trencar i ha calgut recomençar de zero. El mateix món casteller se sorprèn de la velocitat que ha agafat aquesta recuperació, tot i que també s’ha de dir que no és uniforme. El nivell dels castells que s’ha assolit s’assembla molt ja a l’anterior a la pandèmia.
Aquest és el context amb el qual els Xiquets encetaven la temporada, i amb ambició màxima. Per Sant Pere ja van voler fer el 4de9f, que no els va sortir bé. Alguns pensaven que era massa aviat, però el cert és que el que es va veure al pati d’assaig era prou convincent per intentar la construcció a plaça. Igual que ara, per la diada del Mercadal. Potser alguna setmana més d’assaig no hagués sobrat, però els Xiquets de Reus no són colla que arrisqui, que porti a plaça coses que no estan prou ben trabades. La diada del Mercadal va ser molt dura. Acabar havent de fer castells de 7 pisos quan l’objectiu inicial era fer-ne de 9 ajuda a entendre la duresa del cop.
Dos segons. Si el castell hagués aguantat dos segons més, les coses serien molt diferents. La feina està feta, el castell hi és. I hi ha temps si la colla s’ho creu i sap allunyar fantasmes per tornar-ho a intentar.
Francesc Domènech és periodista
