Cookie control
Dissabte, 24 d'Octubre de 2020

Ferran Gerhard, a reveure, company!

09 d'Octubre de 2020, per Jordi Cervera

Que marxi gent amb qui has treballat colze a colze probablement és un senyal del pas dels anys, una mena de crit d'alerta d'on som i cap a on anem, però hi ha una cosa molt més important i profunda, ens recorda que som fills del nostre temps, que allò que hem viscut ens ha fet ser com som ara i que aquest camí és ple de petites i de grans responsabilitats, de petites i de grans influències.

La memòria, ara trista i sempre desvagada, em porta a finals dels anys 70 i als primers compassos dels 80, a Ràdio Popular de Reus. La Cadena Cope no era ni de lluny el que és ara i emetent des d'un pis senyorial i una mica desballestat del raval de Sant Pere, a banda de passar l'Àngelus enregistrat, a les 12 en punt del migdia i d'emetre els programes de l'Encarna Sánchez, es respirava una llibertat creativa en tots els àmbits que avui seria del tot impensable.

Acabat d'arribar, amb 20 anys, a fer musicals, de control, unitats mòbils, falques de publicitat i el que fes falta (eren altres temps, gosaria a dir que millors), me n'anava sovint a la redacció, on percudia constantment el teletip d'EFE escrivint notícies en una impressora d'agulles i on destacaven tres personatges ben singulars i diferents, Carles Francino, Jordi Gago i Ferran Gerhard que, des de l'habitació més espaiosa, la que donava al carrer, cuinaven els informatius i els butlletins de notícies que s'emetien cada hora, una pràctica que ara és corrent però que en aquella època no ho era pas tant i que, potser sense saber-ho, posaven els fonaments d'una època daurada i segur que irrepetible de la ràdio local i comarcal.

De fet, i sense tenir-te la prova històrica que ho acrediti, diria que, gràcies a la freqüència de butlletins, el Ferran va ser el primer en tot l'Estat a radiar que hi havia trets al Congreso de los Diputados i que alguna cosa poc normal estava passant. Unes hores més tard es va presentar una parella de la Guardia Civil a controlar l'emissora i tots tres, el Ferran el Carles i jo, vam volar, enfilats a les cadires, a despenjar les notes, les fotos i els comentaris no precisament addictes al règim que anàvem enganxant a la paret de la redacció en el que vindria a ser una mena de Twitter mural avant la lettre, vaja.

Hi penso i m'envaeix un buit de tints tràgics. El Francino es va anar convertint en una estrella nacional i el Jordi i el Ferran, amb qui vaig arribar a tenir més complicitat, ja no hi són. Tots tres, a la seva manera, estic segur que van ajudar a modelar la meva personalitat encara fràgil i van ser companys, amics i mestres en moltes, moltes coses. Tots tres formaven els engranatges d'una poderosa màquina informativa. Tots tres són mestres amb una personalitat pròpia i una manera de fer única i peculiar. El Ferran era sec, seriós, un punt distant però gens antipàtic i arrossegava un aire que nadava entre l'escepticisme, la crítica absoluta i una mena de nihilisme amb matisos tranquils. Nascut a Valls, família del músic Robert Gerhard i bon coneixedor de la bohèmia tarragonina, tenia aquesta aura intel·lectual que em fascinava i que es va acabar concretant l'any 83 amb la publicació del llibre de poemes "Electrofènia", un llibre singular, trencador, insòlit, que el convertia en un dels autors diria que de culte a les comarques de Tarragona i que feia augurar una carrera literària que la feina i la complexitat de la mateixa personalitat van anar portant a sotragades fins que d'uns ençà, a partir del 2009 i, per culpa o gràcies a un ERO, es va consolidar de manera molt més poderosa i constant.

No era gens difícil trobar-lo al Moto, a la Rambla de Tarragona, sent, a la seva particular manera, un observador actiu de la vida, de la gent, del batec de la ciutat i dels seus personatges i actualitzant aquella idea contemplativa dels intel·lectuals de finals del XIX, començaments del XX. I, de fet, com a bon narrador d'històries, compartia les seves vivències amb els amics i coneguts, salpebrant-les amb aquell punt de distància escèptica que el portava a mirar-se el món a la seva manera, a tintar-lo amb els seus propis colors.

I des d'una posició discreta, d'escriptor que no escrivia i de periodista que volia trencar les normes i escriure de veritat, va ser un mestre potent, marcant estil propi i capaç fins i tot de plantar cara als grans tòtems de Madrid per tal de defensar allò que creia just, encara que els resultats finals no fossin precisament positius ni agradables.

Sí, segurament ara no em faria res repetir els torns de vespre/nit amb ell, sols a l'emissora, recorrent alternativament els passadissos que separaven el control de la redacció, parlant de mil coses, compartint històries, músiques, somnis i petites aventures de volada controlable i controlada i veient-lo marxar cada dia, minuts abans de les nou, com un coet per agafar el bus que el portava a Tarragona. Sí, segurament m'agradaria recuperar aquella època i tenir-lo a la vora, tenir-los a tots a la vora amb un univers per descobrir a l'horitzó i un futur que semblava feliç per explorar. I si això no pogués ser, almenys seguir-lo a distància, recuperant la seva manera de veure el món expressada via Facebook.

Sí, és un tòpic, però ens queda la seva obra, que en el cas del Ferran era una part indissociable i sincera d'ell mateix i el record d'haver compartit una part de la seva mirada escèptica i sorneguera cap a la vida.

Jordi Cervera és periodista i escriptor.

 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics