Com es nota l’edat i la situació de qui escriu, no? Però és que el ‘problema’ ja comença a sobrepassar l’edat i obliga a pensar en els fills, com a mínim. He reflexionat i escrit molt sobre el tema de les pensions, de la seva estructura i del seu autofinançament, així com del Fons de Reserva creat per a situacions d’emergència per aquest mateix, on en quatre anys s’ha passat de 67.000 milions d’euros als menys de 25.000 milions actuals.
Si les pensions han de ser a càrrec de la caixa de la mateixa Seguretat Social, dels ingressos procedents de les cotitzacions al treball, resulta evident que tal com ha quedat el mercat laboral la mateixa caixa cada any serà menys autosuficient. El treball que s’ha anat creant és a base de sous precaris amb contractes discontinus o que no observen concordança entre contracte hores treballades i hores cobrades, per tant, la cotització a la Seguretat Social dels qui treballen tampoc pot ser la que caldria.
I ara diuen que “la guardiola del Fons de Pensions s’esgotarà aviat si no hi ha el creixement econòmic suficient”. Quina barra! Com ha de venir el creixement econòmic? Amb menys de treball? Amb menys diners a la butxaca?
Amb tot, el mateix Tribunal de Cuentas insisteix que l’Estat ha de finançar íntegrament amb càrrec als impostos de determinades despeses de la Seguretat Social com són les prestacions no contributives (orfandat, viudetat i a favor de familiars), que no provenen de cap ingrés anterior directe. No vull pensar d’on surten les pensions vitalícies dels polítics ‘jubilats’ que, en molts casos, han aconseguit amb ben poc temps cotitzant.
Les diferents reformes de les pensions han fracassat. Es volia blindar la sostenibilitat del sistema i només s’ha notat en la pràctica amb la seva congelació des del 2011, el que representa la pèrdua de poder adquisitiu d’aquest sector que s’acumula any rere any.
Això espanta, i tant des del Govern, com des de les asseguradores i des de la banca, és reemprenen les campanyes perquè els ciutadans estalviïn i contractin fons privats de pensions per a compensar tot allò que no es podrà gaudir de la Seguretat Social quan els hi toqui. Ja és cinisme! Aconsellar això als quatre milions de parats, als damnificats de la ‘moderació’ salarial dels darrers anys, en fi, a les víctimes de la reforma laboral i de la ‘qualitat’ del nou treball que es crea on en el millor dels casos, permet poc més que sobreviure fa pensar-s’hi molt i molt a l’hora de crear una família.
