Quan el maig d'enguany l'escriptor i editor Emili Rosales va presentar, a Sant Carles de la Ràpita, la traducció catalana de les memòries d'infantesa de Sebastià Juan Arbó, intitulades Els homes de la terra i el mar, va establir una connexió lògica entre l'autor ebrenc i l'empordanès Josep Pla (sobretot, per aquell magnífic llibre Girona. Un llibre de records) per tal com tant l'un com l'altre parlaven d'un temps i d'un país que, malgrat estar situats en dos extrems geogràfics del Principat, coincidien temporalment a redós de dos autors catalans. Doncs vet aquí un paral·lelisme semblant, tot i que tal vegada a una altra escala, entre aquesta Blava aparença (1936-1982) de Maria Dolors Vallverdú i la Incerta glòria de Joan Sales. Tanmateix, m'apresso a aclarir que, de fet, Blava aparença està escrita a dues veus, o a quatre mans si la comparàvem amb un concert a cura de dos pianistes. Perquè les dues veus narratives són les de Tomàs Vallverdú, el pare, i el de Maria Dolors Vallverdú, la filla. A ella, li hem d'agrair tant que hagi pogut, volgut i sabut conservar els papers del pare, tan valuosos per recuperar la memòria dels anys de guerra i de postguerra a la ciutat de Reus. I també que la filla, la nostra escriptora (més coneguda per la seva premiadíssima poesia), hagi glosat, completat i contextualitzat els espais de memòria que deixa inacabats el pare mitjançant un recurs ben trobat com és el del diàleg amb ell quan s'hi adreça evocant records de vivències compartides o ja posteriors. Sales, des de de la primera ciutat del país i del front militar estant, i Vallverdú, des de la segona ciutat i també del front, ens parlen, des de la seva memòria, de la nostra Història.
De tot plegat, de tot el que trobem a l'interior d'aquest exercici memorialístic, en podem dir excel·lent literatura del jo, memorialisme del bo i millor, assaig històric de primera qualitat, amb dades concretes i dates precises, amb reflexions de l'alçària d'un campanar, amb paradoxes enormes pròpies de moments intensament complexos... i tantes coses més que tot seguit intentaré detallar o, si més no, resumir. Començant pel títol (que fa referència a la hipocresia d'uns temps de pau fruit de la guerra) i acabant pel procés editorial (que ha culminat -i n'hem d'estar tan agraïts- Quorum Llibres, filial de Cossetània Edicions, de Valls, després de mil intents fallits, via crucis interminable, sacrifici immerescut per a l'autora, víctima de cert ostracisme en canongies culturals locals).
En l'endemig, hi llegiran vostès, de part de la Maria Dolors, retrats tan ben confegits com el de l'àvia Mercè, una dona ja de força edat, que vivia a la Canonja, però que era nascuda a Blancafort i que havia d'anar a buscar aigua a la font del ravalet més d'una vegada al dia perquè encara no hi havia aigua corrent. Escenes familiars, sí, de la vida quotidiana de la menestralia de l'època. Com les divertides sessions casolanes de cine Nic amb els seus entremaliats cosins germans Joan i Jordi Marca durant els anys de penúria de la postguerra. I també fets ben públics i poc sabuts com les referències, de part del pare Tomàs, al camp de concentració del Pere Mata. O el fart de salvar vides, com a afiliat al Foment republicà d'ERC, de gent innocent com el Pere Fonts (carlista i catòlic practicant, que mai no havia fet ni havia gosat fer cap mal a ningú) o fins i tot el prior de Sant Pere (l'únic pecat del qual era creure en la religió que no estava de moda en aquell moment), tots amenaçats pels escopeters (milicians emparats per partits d'aquells que deien que primer s'havia de fer la revolució i després guanyar la guerra: vet aquí els del POUM o els de la FAI, que, al capdavall, van fer tant de mal com els feixistes i els falangistes van fer en acabat).
També hi podran llegir vostès el rescat, via Andorra, l'any 1947, de qui fou regidor de Sanitat amb l'alcalde republicà Evarist Fàbregues i cofundador del Club Natació Reus Ploms, Joan Marca i Miró (exiliat a Montalban (Occitània), des de l'any 1939), gràcies al capteniment del seu cunyat, Tomàs Vallverdú, i de la col·laboració de l'aleshores gerent dels laboratoris Antoni Serra Pàmies, Ramon Cuadrada. Tota una odissea de Vallverdú amb missatges camuflats entre segells de col·leccionistes filatèlics, permís de la Policia Governativa obtingut amb l'ai al cor i autocar de l'agència Melià amb sortida de Barcelona, escala a Igualada i amb ensurt gairebé fatal quan ja Marca feia el camí de tornada. I no es perdin vostès el capítol, intitulat amb encert "Missió complida", sobre l'esperpèntic viatge de Tomàs Vallverdú a Madrid, la seva intervenció d'un reusenquisme no gens tronat a la reunió del Sindicato Nacional de Ganadería i la visita que hagué de fer al coronel Don Benito Cid de la Llave, director cap de l'organisme de Carnes, Cueros y Derivados, per resoldre positivament el greuge injust que feia que Tarragona, com a capital de província, rebés tota la carn de boví i de llaner que arribava amb tren des de Galícia o Astúries i que els carnissers de Reus l'haguessin d'obtenir pagant-ne un sobrepreu a l'estraperlo. El determini de Vallverdú i una capsa de bombons de xocolata amb un gros llaç de seda adreçada a la persona adient feren possible l'èxit.
Amb tot això, la llengua pragmàtica, clara, genuïna (hi trobaran demostratius com "aqueix", avui ja en desús, ben emprats), àgil i directa del pare, més lligada a seqüències narratives, té un bell acompanyament en la prosa poètica, delicada, florida i ben construïda de la filla, que fa èmfasi en la descripció de persones i d'ambients ("Era meravellós el so musical de l'aigua i el bellugueig constant dels seus reflexos..."). Encara més en estar organitzat el text de manera que les dues veus es van alternant i complementant, enraonant. La saviesa de les bísties i les roderes dels carros, l'escola memoritzadora de "los montes de España" però els llibres alliberadors de la biblioteca de casa, el "No ladre!" versus les primeres classes de català... i tantes altres coses i tants altres conceptes designats i adjecvtivats amb encert vivificador i evocador d'unes èpoques pretèrites que condicionaren, al cap i a la fi, el present.
Crec que era Pere Anguera qui afirmava que la Història nacional havia de nodrir-se de la suma d'històries locals del país. Doncs sumin-hi, vostès, aquesta Blava aparença, que lluu amb força pròpia, al costat dels Temps estranys de Xavier Amorós, de l'A contracorrent de Joan Ballester, o de l'"In Memoriam" de Gabriel Ferrater, amb el qual poema hi ha una significativa coincidència a propòsit de les bicicletes que robava Ferrater i de les tasques de construcció del camp d'aviació que dirigia Vallverdú: el poeta, adolescent, s'hi atura a la vora, exhaust de pedalar a contravent, a reposar un temps llarg al recer de la cuneta vora els camps que assolaven per tornar-los un aeròdrom militar, el de Reus. Com aquest llibre, rescatat de les golfes, que de tan local i humil és, alhora, valuós i universal.
Biel Ferrer Puig és filòleg
Divendres, 19 d'Abril de 2024
