El 3 de maig del 2007 el José María Aznar, en el discurs d’agraïment per haver rebut la medalla d’honor de l’Acadèmia del Vi de Castella i Lleó, va interpel·lar, aparentment ebri, la DGT (Dirección General de Tráfico) amb aquestes paraules: “Déjame que las beba tranquilamente [unas copas de vino]; mientras no ponga en riesgo a nadie [al volante] ni haga daño a los demás...”. Els fragments entre claudàtors els he afegit jo, per a suplir la manca de context.
Us en recordeu? Quin escàndol! Tants de morts a les carreteres del nostre país.... i el paio defensant la llibertat de poder beure abans d’agafar el cotxe. Aquest exemple d’apologia de la desobediència us l'he parat al davant, una mica frívolament, per a què s’hi veieu reflectits com en un mirall distorsionant aquells de vosaltres que considereu la desobediència a la llei com una cosa acceptable. Disculpes, i deixeu-me que continuï parlant seriosament de desobediència, un tema malauradament massa d'actualitat al nostre país.
Si la desobediència és un dret democràtic, com defensen alguns actors importants de l’escena política catalana, és a dir, si la desobediència és un dret que té tothom, independentment de la seva manera de pensar, se’m fa molt difícil de veure com podríem funcionar com a societat. S’imagineu que tothom pogués triar a la carta quines lleis obeir i quines no, segons el seu propi sentit de la justícia? No hi veieu un gran potencial pel conflicte en això?
Per exemple, acceptarien els partits polítics que defensen la desobediència a les lleis espanyoles, si mai arriben a conformar una majoria parlamentària, que les lleis que ells aprovessin al parlament de Catalunya fossin desobeïdes per una part de la ciutadania catalana? Ho acceptarien de bon grat? Em fa por que Catalunya no se’ns trenqui a força de carregar-nos la respectabilitat de les lleis.
Aquesta respectabilitat hauria de ser salvaguardada per la societat sencera, organitzada democràticament, sense excloure ningú. La història ens ensenya que quan els marcs legals perden el seu poder coercitiu s’acaba imposant el sentit de la justícia dels que tenen més força i més mala llet.
La desobediència és justificada pels seus partidaris com una manera de fer progressar les societats que pateixen situacions d’injustícia. Això ho puc entendre perfectament. Però aquest no és el cas d’Espanya. És cert que la democràcia espanyola no és tan avançada com la d’alguns països del nord d’Europa, i també és cert que a Espanya hi ha problemes socials i polítics greus. Però d’aquí no es pot passar a afirmar que l’Estat espanyol sigui antidemocràtic. Afirmar això és com a mínim exagerat. Mirem-nos les coses d'una manera més equànime, si us plau.
No puc entendre, i ja acabo, que després de les últimes eleccions resti encara cap organització política que defensi la desobediència. En nom de qui? Si llegim els resultats des d’una perspectiva plebiscitària (percentatge de vot) és bastant clar que el poble de Catalunya, sobirà, no s’ha expressat a favor del trencament de la legalitat vigent. Per tant, des d'aquesta perspectiva, desobeir les lleis continuarà sent antidemocràtic. Per una altra banda, si llegim els resultats des d’una perspectiva autonomista (nombre d'escons), és indiscutible que la majoria del parlament autonòmic és favorable a la independència. Els diputats d’aquesta majoria, com també la resta de diputats, tenen l’obligació d’obeir el mandat dels seus electors. Pel bé de tothom, espero que ho facin respectant la legalitat.
