Després d'unes eleccions quasi tots els partits surten dient que d'una manera o altra han guanyat. En aquestes darreres del passat dia 23 de juliol, com no podia ser d'una altra manera, també ha estat així, però la realitat és que en aquest cas els que han guanyat més d'un milió de vots, tan sols ha obtingut un escó més i es queden amb 121, tot i que podrien acabar governant (PSOE), i els que han tingut tres milions de vots, amb 137 escons, 48 escons més, difícilment podran governar (PP).
Els que han perdut bous i esquelles, tant en vots com en escons (ERC), ara ens diuen que són la clau de volta per formar un govern, a fi de distreure la seva reduïda influència a Madrid. Aquest paper decisiu el podria tenir Junts, tot i que tampoc han sortit massa ben parats dels resultats.
Per la seva banda, Sumar, que després d'aglutinar 18 grups o partits, no ha pogut assolir els resultats d'UP a les generals del 2019, es presenten com el pal de paller per a un nou govern amb Sánchez de president. S'ha de reconèixer que el sistema electoral que tenim és diabòlic.
De cop i volta, Catalunya, que, segons Pedro Sánchez, havia superat del tot el procés, es torna a trobar al centre de l'escenari. Certament, no ha estat per una participació massiva dels votants independentistes, que en gran part no han votat, o perquè no estan conformes amb les polítiques dels partits independentistes, o perquè aquests realment aporten poca política i massa discussió i personalismes entre els seus dirigents. Han decidit no fer el joc de lluita de poders que sembla imperar o han cregut que eren unes eleccions que no els hi aportaria res de diferent de la situació actual.
Donat que estem en un sistema parlamentari, en què quan es vota no s'escull un president, com tampoc a les municipals un alcalde, sinó que tan sols es tria la composició dels grups parlamentaris que formaran els òrgans escollits, el grup amb més escons no ha de ser que realment el guanyador. És la negociació entre els diferents components de cada partit el que farà decantar els vots dels diputats en vers un candidat o altre.
Aquesta característica, que poques vegades es té en compte, genera escenaris com l'actual. Donat l'equilibri quasi exacte entre els dos grups que s'han anat definint durant la campanya electoral, PP i VOX per una banda i la resta de partits per l'altra, els vots de Junts són decisius a l'hora de definir qui pot acabar governant, o si s'han de convocar unes noves eleccions. Aquesta darrera possibilitat no es pot descartar perquè podria ser una sortida "airosa" de Junts per tal de no comprometre's amb ningú.
Al marge de la situació generada en l'àmbit estatal, hi ha també un horitzó a Catalunya que pot canviar en funció de la posició que assumeixin els líders dels partits catalans. Com sempre, ERC, tot i que ha perdut 6 escons, la nit electoral van sortir dient que havien guanyat perquè els partits catalans eren la clau de la governabilitat. Però, no havia estat ja així durant l'anterior legislatura amb el suport al PSOE per part d'ERC? Cap reflexió, cap reconeixement d'errors i aquest és el partit que governa a Catalunya.
Sembla, si veiem els darrers pactes que han fet amb PSC-PSOE i Comuns a la Diputació de Barcelona, que puguin estar preparant el terreny per acords de més contingut. Recordem que aviat caldrà presentar pressupostos.
Junts té una clau que crec no haguessin volgut. Es van presentar demanant amnistia i referèndum. Dues peticions que formen part del seu ADN, dues peticions que podien continuar fent al llarg de la legislatura per tal d'evidenciar que el govern central, governi qui governi, no ho concedirà.
Ara, però, quan s'estableixin les negociacions amb el PSOE, que es produiran (de moment Jaume Asens, seguint instruccions de Yolanda Díaz, que vol assumir des d'ara el paper de vicepresidenta, ja s'ha posat en marxa per intentar fer apropaments), i els hi facin la seva demanda del referèndum i amnistia, aquesta serà denegada. Això sí, segur que trobaran eufemismes per dir-ho.
Junts es queda sense cap argument per donar suport a Sánchez, tot i que en cap cas volen que governi Núñez Feijóo, i això, tret de sorpreses que sempre pot donar la política, pot acabar provocant noves eleccions.
De fet, dels tres escenaris possibles, tot i que el fet que governi el PP es pot descartar, del generat per un govern de Sánchez, poc o res es podrà esperar. Per aprovar qualsevol llei caldria el vot de tot l'arc parlamentari, tret de PP i VOX, fet que fa inviable una legislatura amb certs avanços davant la quasi inviabilitat d'aprovar lleis. Tan sols tindríem una mena de mur de contenció a les peticions que farien la dreta i l'extrema dreta, però, en cap cas, un avanç per a Catalunya i poca cosa per a la resta de l'estat.
Si finalment Junts manté la seva posició i s'acaben produint noves eleccions, les possibilitats que hi hagi un canvi en els resultats electorals d'ara són poc probables. A hores d'ara, el PP continuaria pujant perquè no ha tingut responsabilitat en la nova convocatòria. A Catalunya, que no hi hagi canvis de lideratges en els principals partits catalans, sobretot independentistes, pot acabar comportant que, en l'escenari polític oficial, els diputats tendeixin a desaparèixer per la manca de participació. Això no vol dir que l'independentisme estigués desapareixent, ans al contrari
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.
