Diumenge, 24 de Novembre de 2024
Enric Larreula i Joaquim Mallafré
Cedida
L’escriptor, Enric Larreula, i el lingüista, traductor i membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Joaquim Mallafrè, han defensat a LANOVA Opinió d’aquest dijous que més que deixar escrit que el català sigui o no oficial en la futura Constitució catalana més determinant pel futur de la llengua és l’actitud dels catalanoparlants, especialment els del Principat, que han abaixat la guàrdia i bona part dels quals no són conscients del perill de substitució lingüística per part d’una llengua dominant com el castellà.
Per Larreula una bona solució seria que “la Constitució digui simplement que el català és la llengua de Catalunya. Que digui que és oficial no salvarà el català. I, a més, si té el caràcter oficial ens trobarem que hi haurà qui defensarà que el castellà, per exemple, també ho sigui”. Mallafrè ha posat com a exemple la pardoxa del gaèlic, que malgrat tenir un estat darrere com Irlanda ha acabat minoritzat fins a tal punt que la majoria d’habitants del país ni tan sols el reconeixen.
Podeu escoltar la tertúlia sencera aquí:
No cal dir oficial
Completament d'acord amb els arguments de Mallafré i de Larreula. A moltes constitucions no es parla d'oficialitat de la llengua pròpia. Què vol dir "oficial": que li farem un enterrament amb tots els honors? Dir només que és la llengua del país. D'aquesta manera, ningú no demanarà "l'oficialitat" per a la seva. A les normatives subsidiàries, regular la vida en català i el respecte per als que no el parlen.
Llengua inoficial o no.
D'exemples n'hi ha per a tots els disgsutos. Tothom sap el d'Irlanda i, en certa manera el d'Andorra. N'hi ha d'altres, tanmateix: el de Letònia, amb una russificació semblant a la castellanització nostrada. I el letó es recupera, si la circumstància geopolítica -que crec que en diem- els ho segueix permetent, asclà
