D'entre els molts escàndols econòmics que ens ofereixen les notícies, que ens poden sorprendre i esparverar, com poden ser els referents al futur i plantilles de Nissan i Bosch, entre altres, n'hi ha que criden especialment l'atenció quan afecten genèricament tot un sector. I és que, des de la destrucció de la xarxa de les recordades caixes d'estalvi, a Catalunya, Déu-n'hi-do el que ha donat de si el sector bancari.
Si anem enrere en el temps, es pot recordar que va arribar un moment en què la banca, en el seu afany de competir en el mercat detallista, de particulars, del petit estalviador, del pensionista, que estava majoritàriament identificat amb les omnipresents caixes d'estalvi, va creure convenient obrir tantes sucursals com carrers. Això comportava, com a part positiva, dotar-les d'un mínim d'empleats com per donar un servei similar al que oferien aquelles. Però aquell tracte personalitzat, que infondre confiança, no es va assumir de la mateixa manera i els clients passaven a ser objecte de l'insaciable catàleg de necessitats creades, segons els interessos de negoci de cada entitat i moment.
Tot es va acabar d'enredar en aparèixer les primeres fusions entre entitats, perquè llavors es podien trobar més d'una oficina de la nova marca en un mateix carrer, alguna, fins i tot, al costat. Lògicament se n'havia de tancar i, conseqüentment, en els millors dels casos, reubicar les seves plantilles.
Això va ser el començament, i pauta per a tot el que podia ser, i ha estat. Entre els consells/ordres de l'UE, el FMI, o el BCE, per fusionar-se els que queden, i ara la pandèmia (que, per cert, és un dels sectors que menys ha afectat), el cert és que la banca es pot permetre prejubilar (a càrrec del futur econòmic del mateix empleat) o enviar a l'atur treballador, encara en actiu, a paletades.
CaixaBank (de 44.000 empleats, vol rebaixar-ne un 18%, més de 8.000) -per cert, potser haurien de canviar-hi el nom perquè dels orígens que la van fer gran només en queda la meitat del seu anagrama, però això ja és un altre tema-, BBVA (de 30.000 empleats, gairebé un 10%, fins a 3.000), curiosament membres d'un sector que havia rebut una forta injecció de fons públics perquè s'havia de garantir la seva pervivència i que, també curiosament, segueixen gallardejant de sucosos beneficis i, concretament, en el cas de CaixaBank, es permeten augmentar els ja astronòmics i insultants emoluments dels seus alts directius, després que, amb una "fusió", haver blanquejat el vergonyós artefacte que va resultar ser Bankia i que, per la seva part, ja va costar el seu pes en or per mantenir inflat el globus.
Si anem enrere en el temps, es pot recordar que va arribar un moment en què la banca, en el seu afany de competir en el mercat detallista, de particulars, del petit estalviador, del pensionista, que estava majoritàriament identificat amb les omnipresents caixes d'estalvi, va creure convenient obrir tantes sucursals com carrers. Això comportava, com a part positiva, dotar-les d'un mínim d'empleats com per donar un servei similar al que oferien aquelles. Però aquell tracte personalitzat, que infondre confiança, no es va assumir de la mateixa manera i els clients passaven a ser objecte de l'insaciable catàleg de necessitats creades, segons els interessos de negoci de cada entitat i moment.
Tot es va acabar d'enredar en aparèixer les primeres fusions entre entitats, perquè llavors es podien trobar més d'una oficina de la nova marca en un mateix carrer, alguna, fins i tot, al costat. Lògicament se n'havia de tancar i, conseqüentment, en els millors dels casos, reubicar les seves plantilles.
Això va ser el començament, i pauta per a tot el que podia ser, i ha estat. Entre els consells/ordres de l'UE, el FMI, o el BCE, per fusionar-se els que queden, i ara la pandèmia (que, per cert, és un dels sectors que menys ha afectat), el cert és que la banca es pot permetre prejubilar (a càrrec del futur econòmic del mateix empleat) o enviar a l'atur treballador, encara en actiu, a paletades.
CaixaBank (de 44.000 empleats, vol rebaixar-ne un 18%, més de 8.000) -per cert, potser haurien de canviar-hi el nom perquè dels orígens que la van fer gran només en queda la meitat del seu anagrama, però això ja és un altre tema-, BBVA (de 30.000 empleats, gairebé un 10%, fins a 3.000), curiosament membres d'un sector que havia rebut una forta injecció de fons públics perquè s'havia de garantir la seva pervivència i que, també curiosament, segueixen gallardejant de sucosos beneficis i, concretament, en el cas de CaixaBank, es permeten augmentar els ja astronòmics i insultants emoluments dels seus alts directius, després que, amb una "fusió", haver blanquejat el vergonyós artefacte que va resultar ser Bankia i que, per la seva part, ja va costar el seu pes en or per mantenir inflat el globus.
