Cookie control
Divendres, 15 de Novembre de 2019

Andreu Ferre (El Diluvi): 'El PP ha tingut un interès zero per donar suport al valencià'

El Diluvi estarà el divendres, 31 de març, a la sala Lo Submarino de Reus

30 de Març de 2017, per Alba Sancha
  • El grup del sud del País Valencià estarà a la sala Lo Submarino de Reus durant aquesta gira

    Pau Romero

  • El grup del sud del País Valencià estarà a la sala Lo Submarino de Reus durant aquesta gira

    Pau Romero

El grup valencià El Diluvi va iniciar els seus passos homenatjant a Ovidi Montllor i, avui dia, ja recorren els escenaris amb les seves pròpies cançons. Aquest grup reivindica la falta de suport a la música en català dins la seva comunitat, però es reconeixen optimistes respecte al que està per venir, i més després de la caiguda del PP al govern del País Valencià. Protesta, reivindicació, feminisme, viatges, i molt d'amor són les paraules que defineixen 'Ànima', el nou treball de El Diluvi, del qual podran gaudir els reusencs el divendres, 31 de març, a la sala Lo Submarino.

'Ànima' és el vostre nou treball. Quina és l'ànima que es vol imprimir amb aquest àlbum?

Nosaltres enteníem 'ànima' com l'essència del disc. L'ànima en un instrument és la part central, on s'uneix el màstil amb el cos. Llavors, dèiem que aquesta ànima seria com la nostra, el nostre producte més gran o més sumptuós. De fet, ens hem deixat el cos i el que ha quedat és l'ànima, el disc.

Us caracteritzeu per les vostres lletres reivindicatives, però, tot just la cançó 'Ànima blanca' és de les menys combatents i potser més profundes del disc. Què o qui és aquesta 'ànima blanca'?

Utilitzem lletres nostres i, de vegades, altres que ens regala la gent. Aquesta lletra és d'una cosina del violinista, David. Aquest tipus de cant es feia servir al País Valencià quan moria una persona petita; ella va tindre un avortament natural i la cançó està dedicada a aquell nen que va morir. Per això, parlem d'ànima blanca.

Fins i tot el ritme de la cançó és molt més pausat, a diferència a la resta. Preteníeu marcar un eix diferenciador amb aquesta cançó en el conjunt del disc?

Sí, ho teníem molt clar. En principi, només volíem fer guitarra i veu perquè és l'antiga forma de cantar. De fet, altres grups ja havien fet alguna 'dansa al velatori' i era el que volíem fer nosaltres també. Al final la vam fer amb un toc d'havanera i ens va agradar més, de manera que no quedés tant de vetlla.

L'àlbum gira al volant dels diferents vessants de l'amor. Què és el que voleu fer arribar al públic respecte a la seva concepció?

Volem explicar que l'amor no és només entre dues persones, home i dona; no és només l'amor romàntic. L'amor ho abasta tot. És una tendresa cap a tothom, tal com sigui. L'amor és treballar al camp, saber gestionar el temps. No és només la paraula que coneixem. L'amor és estimar tot allò que t'envolta.

Tot i que tracteu el tema central de l'amor, no deixeu de banda el vostre vessant més reivindicatiu. De quina manera heu relacionat tots dos mons?

Mai res és perfecte i per tant sempre ha de seguir un espai de lluita. I l'amor i la lluita són, de fet, els engranatges de la vida; sense ells tot trontolla, no hi ha res a fer. El que intentem és barrejar tots dos vessants i que tingui un missatge contextualment correcte.

Trenqueu les fronteres del que tradicionalment s'ha concebut com amor i aneu més enllà.

Això esdevé perquè un dels nostres companys, Tòfol, l'acordionista que teníem abans, és gay. Per això, ens fa aprendre molt sobre les diferents sexualitats i com s'han de tractar. A la 'Tendresa insubmisa' el que intentem mostrar és que estimar és siguis com siguis, a qui vulguis i que la tendresa no és una qualitat exclusiva de les dones o que s'hagi de tindre en l'àmbit de parella. També es pot tindre amb els familiars, amb persones desconegudes, amb la teva parella, siguis com siguis.

Amb la cançó 'Tendresa insubmisa' parleu d'estimar lliurement i dieu que 'tothom pot estimar com vulga'. Que s'està reivindicant amb això?

El que preteníem és trencar mites. És a dir, explicar que no hi ha un amor romàntic estipulat. A la tendresa i a l'amor no se li poden posar barreres. Ningú pot dir-te com ser estimat o com tu t'has de sentir. Per això és amor, per estimar lliurement com tu vulguis. La tendresa insubmisa és aquest punt que necessita l'amor: ser tendre i insubmís perquè l'amor no limita, tu estimes el que sigui, com vulguis.

Del que es parla realment és de la llibertat sexual.

I tant. L'amor, quan és afectuós o de parelles, moltes vegades és sexe i per què no tenir-ho amb qui vulguis. Clar que sí.

Actualment, es deixa estimar lliurement?

És cert que cada vegada hi ha més llibertat però segueix havent-hi molta repressió, un exemple són les agressions a gays i transsexuals. Potser és un tema que institucionalment està acceptat però socialment encara queda molt per fer.

Potser la nostra és una societat que expressa verbalment una llibertat sexual que no s'arriba a posar en pràctica.

Correcte. Com a grup, no volíem fer una cançó protesta per al mass media sinó fer entendre a la gent que per molt que creiem que estem alliberats sexualment, realment no ho estem. La intenció és dur aquesta reflexió al públic i que cada persona pensi si és lliure per si mateixa, i si no ho és que pugui reflexionar com creu que podria ser-ho. Si no ens alliberem nosaltres i no ens deconstruïm interiorment després no podrem opinar sobre la deconstrucció d'altres. Per tant, el primer és autocrítica i després crítica.

Quin paper creieu que poden jugar la música i cançons com aquesta en una possible conscienciació del fet?

Crec que és molt important que la gent en un concert cridi 'Tendresa insubmisa' perquè estem perdent ja certs factors que duia la música protesta. Estava molt masculinitzada o molt estigmatitzada. És molt important que tot això canviï, i que la gent s'emporti aquest missatge a casa, d'una tirada més feminitzada. També és important que aquest missatge de caràcter més feminista es trobi als espais d'oci. Però, és clar que consumir el missatge no vol dir tindre'l. El que hem de saber és que la música no és directament política, és a dir, encara que nosaltres cantem aquest missatge, si la gent no té després una militància en un espai polític, és molt difícil que això creï una formació. Com a molt podem aconseguir provocar un flaix, però el nostre treball està a altres espais.

Creieu que ho aconseguiu?

No sé si ho aconseguim. Tant de bo.

També parleu en diverses cançons de fugir, viatjar, recórrer la geografia, a cançons com 'El foc', 'El viatge' o 'Nòmada'. En què es tradueix aquesta temàtica recurrent de fer món?

L'últim any vam fer 80 concerts, que és una burrada. Per tant, no teníem gaire temps per produir un altre disc que sabíem que volíem treure. Moltes de les cançons estan fetes als viatges i estan escrites d'aquesta manera. 'El viatge' comenta el nostre primer periple a Euskalerria, com la gent d'allà ens rep, com ens parlen... 'El Nòmada' és el que som nosaltres. No fem més que quilòmetres, els duem a l'esquena i no sabem on som ni què som; som benvinguts i estem contents. Es tracta d'explicar que la vida del músic, avui dia, és molt nomadista. 'El foc' és un altre viatge que vam fer amb furgoneta en èpoques d'estiu, quan va haver-hi tants incendis, i relata el que sentíem quan ens trobàvem amb el foc i el fum mentre avançàvem el nostre viatge i les rodes velles de la furgoneta feien soroll. És explicar l'ideari del viatge que teníem.

De fet, sou un grup del sud del País Valencià i us reivindiqueu com a tal. Però, la vostra música va molt més enllà de les vostres fronteres amb inspiració llatina, essència mediterrània i recursos musicals que donen un cert aire celta i balcànic al resultat final.

Som un grup que sona molt mediterrani per la instrumentació que tenim i si agafem un ritme cubà, colombià, balcànic o celta, encara que sigui un ritme molt llunyà, acaba quedant com el folk d'aquí. Per això ens agrada indagar; és una forma de jugar i que nosaltres investiguem les músiques del món. És molt divertit.

La vostra música és més acollida al País Valencià o a Catalunya?

Diria que un 50 a 50. Tenim molt bona acollida al País Valencià i també a Catalunya. No hi ha molta diferència, de fet. Toquem prou als dos llocs des de fa temps. La nostra música no és més acollida aquí o allà, més lluny o més a prop, hi ha a qui li agrada i hi ha a qui no l'interessa gens. Aquesta és la 'cosa' que té El Diluvi.

En una entrevista que vau concedir a La Vanguardia amb motiu de la publicació del vostre tercer àlbum 'Alegria', vau afirmar que perquè un grup valencià es consolidi ha de venir a Catalunya.

El País Valencià no té un circuit musical dissenyat. Durant els últims anys sí que s'ha fet alguna cosa, com és 'La gira' o algun altre festival però tradicionalment no s'ha fet res. Als principats sí que hi ha circuits predissenyats: circuits de sales, un sistema de ràdio i televisió... I com a grup musical necessites una certa consolidació per aparèixer als mitjans de comunicació, per això és bastant necessari tocar a Catalunya. Actualment, i amb la caiguda del Canal 9, no hi ha premsa en català al País Valencià. Per aquest motiu, és més difícil que un grup allà es consolidi. Abans, potser tenies alguna oportunitat. Esperem ara, que sembla que tornarà a obrir Canal 9. Si tot funcionés, canviaran les coses, però fins ara, clar que era molt complicat.

Es pot deure a una qüestió de llengua?

Es deu a una qüestió política. El PP ha estat governant uns 20 anys al País Valencià amb un interès zero en què la llengua o qualsevol mostra d'art en català, com la música o la literatura, tinguessin cap espai o el mínim i que tot quedés reduït al folklore: les falles, les fogueres, els moros i cristians, etc. Llavors, no tenies cap ajuda ni res de res. Ara, les coses han canviat una mica; hi ha certs espais i es programa teatre i música en valencià. El 'politiquisme' fa molt en aquesta vida i tindre al PP, i més aquell PP que afirmava que se l'imposava l'ús del valencià, era un problema. No només perquè penses que no els agrades sinó que a més, els molestes.

Hi ha una major acceptació de la música autòctona a Catalunya a causa de la situació política i social que viu aquest territori?

Sí, però també ve de més temps enrere. Aquell boom que va tenir el rock català amb grups com Els Pets, Sopa de Cabra, etcètera, ja va suposar una forta inversió en llengua i música. A partir d'aquí, el mercat català ha millorat amb els anys perquè s'ha mantingut. Fa un temps, ningú s'imaginava la bogeria de Txarango ara. Això és perquè ja hi ha uns 30 anys de recorregut de la música en català, i al País Valencià aquest recorregut és molt més curt, potser té la meitat que a Catalunya. Ara és quan comencen a fer-se els festivals grans de música en català, ara és quan canviaran les coses.

L'afectació es deu a temes més polítics que socials, doncs.

I tant. Al meu poble, fins que no va tocar 'Obrint pas' no havia tocat cap grup en valencià, quan és un poble on tothom el parla. Si els mateixos programadors dels ajuntaments no contracten grups que canten en català, la gent no escoltarà aquella música. No dic que no es contractin grups en castellà, que em sembla perfecte, però també en català. Que tothom tingui espai.

Cap a on es vol dirigir ara El Diluvi?

Ens diem 'El Diluvi' per dues raons. La primera perquè és una cançó d'Ovidi Montllor. I l'altra és que 'El Diluvi' va néixer del no-res i no sabem cap on anem, per tant, som com un diluvi que de sobte apareix, expulsa l'aigua i torna a desaparèixer. No sabem cap on anem, simplement volem regalar la nostra música, en aquest moment, i que sigui com una gran pluja que duri tot el que duri i que acabi quan hagi d'acabar.

Com es treballa en un grup tan gran?

Molt bé perquè ens estimem molt i estem molt a gust. Tenim els petits problemes que pot tenir una família. Però, som un grup molt organitzat, a més ens reunim de manera assembleària cada cert temps per decidir les coses i inclús parlar de com ens sentim; fem teràpia de grup. Passem moltes hores junts i necessitem aquesta amistat i aquesta confiança.

La figura de la noia del grup, Flora, fa que les vostres reivindicacions en l'àmbit del feminisme agafin més força?

La nostra idea no és només feminitzar el grup ideològicament, sinó també físicament. El grup necessita més dones; es va iniciar només amb la Flora, després es va incorporar la Sandra, que és la 'jefa' de El Diluvi, la que s'encarrega de la part econòmica, els viatges... I ara tenim una altra companya, que és tècnica de llums.

Però dins el grup, musicalment, l'única dona que intervé és Flora.

Sí, però ja tenim clar que sempre que hi hagi un relleu, perquè algú vulgui o necessiti anar-se'n, ha de ser un relleu femení. El grup ha de girar en aquest sentit i acabar sent paritari o, fins i tot, que acabin sent tot dones.

Quines seran les pròximes actuacions?

El divendres, 31 de març, estem aquí, a Reus. El dissabte, 1 d'abril, estarem a Blanes; el 8 d'abril, a Manresa; el 15 d'abril, a Castalla, al País Valencià; i després tornem a la capital, València, el 29 d'abril.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics