La preocupació dels partits polítics per mantenir o incrementar la seva presència en els llocs de representació, sigui al Parlament o al Congrés dels Diputats, els porta tot sovint a presentar propostes o fer declaracions, amb la confiança que les seves intervencions o actuacions seran un element que els afavorirà en el moment d'haver de dipositar el vot la ciutadania.
Des de fa un temps, s’ha proposat part d’alguns grups polítics, concretament ERC, EH Bildu i Podemos, amb el posicionament en contra dels altres partits, sobretot el PSOE, revisar a la baixa l’edat per votar, amb l’objectiu de situar-ho als 16 anys. De fet, no hi ha precedents a la UE, tret d’Àustria que és l’únic estat que ho aplica amb caràcter general i Malta, Alemanya i Bèlgica, als comicis a l’Eurocambra. Les raons d’aquesta proposta, a la que si ha afegit Sumar, no han estat gaire explicades i sorprèn perquè tot sovint es contradiu amb altres peticions dels mateixos partits, quan, per exemple, volen limitar l’ús dels mòbils als instituts, perquè, suposem, consideren que en aquestes edats (de 16 a 18 anys aproximadament) s’ha de controlar l’ús que fan de l’accés a Internet, però sí que creuen tenen prou capacitat que per votar unes eleccions i escollir un govern.
Sense entrar a valorar la idoneïtat de la mesura proposada, que és prou complexa per ser definida en aquest article, s’ha de reconèixer que sembla anar més amb l’objectiu de poder captar votants, que per considerar que és una edat prou adulta per votar. Sembla condicionat aquest desitgi del límit electoral, per les previsibles tendències polítiques d’aquest col·lectiu, cal veure la darrera enquesta del CEO sobre posicionament polític en les edats entre 16 i 25 anys, en la que hi ha el 42% d'homes i el 56% de dones que es consideren d’esquerres o extrema esquerra. Podrien ser vots que en unes eleccions, poden creure els defensors de la mesura, ser captats per aquests partits. Clar que també, encara que en uns nivells una mica inferiors, el 24% dels homes i el 18% de les dones, es qualifiquen de dreta o extrema dreta, element a tenir en compte en els actuals moments de creixement d’aquests grups, no fos que erressin el tret.
Aquest dubte sobre objectius de les propostes, si són de partit o són de país, sembla agafar més cos quan ens trobem que Sumar demana que el nombre de diputats al Congrés siguin 400, en lloc dels actuals 350. La raó que exposen és que així seria més proporcional la distribució d’escons, és a dir, podrien obtenir amb els mateixos vots, més representació al Congrés dels diputats. Cal tenir en compte que potser aquesta manca de proporcionalitat del sistema electoral, és més a causa de l’aplicació del sistema D’Hondt emprat, que pel nombre de representants al Congrés. El voler “aprofitar” els vots dels partits que no arriben al mínim per tenir representació, són repartits i assignats entre els altres, amb un major benefici pels més grans. Si hi ha més escons, més opcions de poder gaudir d’aquest repartiment. Tan sols cal veure-ho en les darreres eleccions catalanes en les quals el PSC-PSOE va obtenir quatre escons gràcies a aquest sistema.
La dèria de voler captar vots d’altres tendències polítiques diferents de les que en principi representen els diferents partits i millorar les expectatives de vot, porta a banda de propostes legislatives com les esmentades a incidir en donar una imatge el mes amplia possible, tot i que pugui quedar fora del “target” del mateix partit. El president Illa, donada la manca de capacitat legislativa actual, utilitza un mètode diferent per captar nous votants, s’hi ha abocat a “fitxar” membres de l’antiga Convergència. A banda dels consellers Samper, Espadaler, o els alts càrrecs com Bomvehi, Macias o Falcó, entre d’altres, ara incorpora com a representant a la Catalunya Nord a Albert Piñeira, que també va ser membre de Convergència. Finalment, les reclamacions, queixes i peticions de canvi han donat resultat, tot i que sense reconèixer-ho, ja que segons va dir el president Illa, el canvi ha estat una dimissió demanada per l’anterior titular de la delegació de Perpinyà. Aquest nomenament, a banda de posar una persona que realment coneix quina ha de ser la seva tasca, fet que no es va tenir en compte abans, acontentar als sectors catalanistes, que tant interès té a captar. Fins i tot va afirmar en una intervenció al Parlament, que reforçaria les delegacions catalanes a l’exterior, quan fins ara era una de les figures polítiques que més havia criticat la seva existència.
En el fons, ningú es pot sorprendre que darrere de cada una de les accions o propostes dels partits polítics, estigui com primer objectiu captar vots per poder guanyar, deixant per un segons terme els interessos de la ciutadania que tenen de defensar. Caldria preguntar al president Sánchez, el perquè, quan costa molt obtenir les dades del nivell d’inversió a les comunitats autònomes ara s’han publicat, presentant el baix nivell d’inversions a Catalunya que tot just arriba al 20%, estant la darrera de les disset comunitats en el seu compliment. Segur que no ha estat per descontentar a Catalunya, que sembla considerar controlada amb el govern actual, potser ha estat per acontentar d’altres entorns en els quals li cal presentar una imatge de suport als territoris. O Junts, embolicats amb l’emigració, sense aclarir tampoc, si és raó de partit o de país. Mentre segueix el “teatre” a la Comissió del Congrés sobre l’operació Catalunya, perquè si no és això, no s’explicarien certes intervencions.
Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg.
