Alguns companys i jo ja vam comentar a les xarxes que, en la selecció del Benidorm Fest, Melody duia un vestuari inadequat: un body color pell, "nude", i una coreografia que no estava dissenyada per a ella, sinó per lluïment dels ballarins. I això és un error garrafal quan s'acompanya l'estrella. Jo mateixa vaig escriure a "Esa diva", per simpatia i amb molt de tacte, però evidentment no vaig obtenir resposta.
De totes maneres, amb tant públic i fans a les xarxes criticant aquell "body nude" que clarament no l'afavoria, no és cap ximpleria que es descartés per a altres aparicions. Llavors, serà per alguna cosa. Melody mereixia més puntuació. Té una veu plena de personalitat que, tanmateix, va ser relegada en un moment clau: la van deixar sense veu directa just quan més força i projecció tenia. Per què? Aquesta pregunta queda per als misteris insondables dels tècnics que s'equivoquen o no...
L'escenografia que li van posar a Melody va ser, francament, poc inspirada i fins i tot lleig, especialment si la comparem amb la d'Israel, que brillava per la seva elegància, sofisticació i riquesa visual. Per què alguns països reben escenografies i vídeos elaboradíssims, gairebé cinematogràfics, mentre que d'altres tenen una senzillesa que quasi fa mal a la vista? Aquesta desigualtat en la producció no fa més que evidenciar la falta de recursos darrere de certes candidatures.
Melody no és Shakira, ni J. Lo, ni Rosalía, ni li cal ser-ho. Ella té el seu propi estil, autèntic i natural, i el seu triomf és ser ella mateixa. El passat de la "goril·la" i la "rumbera" és això: passat. Tots tenim dret a evolucionar, créixer i redefinir-nos. La música i l'art no haurien d'encaixar-nos ni jutjar-nos per etapes anteriors. Melody ho sap i ho demostra a cada actuació.
Tanmateix, és clar que Melody no disposa d'un equip a l'alçada: no té un bon assessor d'imatge (com es va poder evidenciar al Benidorm Fest), ni un director artístic que potenciï la seva essència, i menys encara un coreògraf dedicat que tregui el millor de la seva posada en escena. Ho repeteixo perquè és evident i pesa en el resultat final: l'han tornat a desprotegir a l'escenari. El talent sense l'estructura adequada moltes vegades no arriba a la dimensió que mereix.
El periodista Amela va criticar que Melody canti sobre ella mateixa, qualificant-ho de "vergonyós". Aquest tipus de comentaris són reflexos de biaixos que encara persisteixen a la crítica musical. Conec venedores d'iTunes que han cantat sobre les seves banyes, les seves factures (no sempre pagades a Hisenda) i fins i tot sobre els seus fills. Per què, doncs, jutjar tan durament algú que simplement parla des de la seva veritat personal?
Finalment, mereix reconeixement el guanyador, JJ, que té talent, una cançó emocionalment sincera i s'ha guanyat el lloc amb mèrits propis. El seu triomf no treu valor a la crítica sobre el tracte rebut per Melody, sinó que convida a reflexionar sobre com es gestionen les candidatures i el pes que tenen la producció i l'equip artístic en l'èxit.
Però no podem oblidar que Eurovisió no és només un festival musical, sinó també una demostració geopolítica tan estratègica com les olimpíades. Les aliances, simpaties i rivalitats entre països juguen un paper crucial en la puntuació i l'impacte mediàtic. Això afegeix una capa més de complexitat a la competició, on no sempre guanya la millor cançó o la millor veu, sinó també qui millor sap navegar aquest entramat diplomàtic i cultural.
Eurovisió és, doncs, un aparador de talent, sí, però també d'estratègia, imatge, muntatge i política. Que Melody no hagi brillat més és un recordatori que no n'hi ha prou amb la cançó, sinó que cal un equip complet que treballi en el projecte de manera molt més professional i el potenciï en tots els sentits, a més d'entendre el tauler en què es juga.
Carolina Figueras és creadora d'espectacles, coreògrafa i directora artística.
