Paper i ploma, un testimoni postal d’un altre confinament

Des de fa unes setmanes, bona part dels arxius del país treballen en la conscienciació social i cívica per tal que la ciutadania conservi i cedeixi els testimonis d’aquest confinament insospitat, impensable fa tan sols unes setmanes. Es tracta que elements senzills i casolans, com dibuixos, fotos, vídeos o d’altres, els més tradicionals en paper i els més tecnològics en altres suports, superin la barrera del moment concret i serveixin en un futur per documentar aquest temps insòlit que ens ha tocat viure.

Tan sols la col·laboració entre institucions com els arxius i els particulars podrà explicar la lletra petita del que tantes famílies han sentit entre quatre parets, aquests dies d’angoixa i incertesa tenyida, sovint, d’actitud solidària i esperançada; les reaccions quasi heròiques d’alguns col·lectius i el suport desfermat cap a grups professionals que estan posant la seva millor cara a aquesta crisi insospitada. Per sort, la tecnologia ens permet ser creatius amb mil i una maneres de retratar aquest període però és essencial que la ciutadania se n’adoni de la importància pel futur de preservar i cedir aquests testimonis.

Malauradament, no han estat aquests els únics temps difícils de la història contemporània de Catalunya i probablement no seran els darrers en què caldran testimonis dels fets, tal com bé saben els arxivers que treballen des de fa uns anys en la iniciativa '#arxivemelmoment'. Mercès a les millores tecnològiques, i a la possibilitat de construir una narrativa personal, avui és més fàcil que els documents es preservin i superin l’oblit consubstancial a tota experiència humana, especialment aquelles que no estan relacionades amb el poder entès en sentit ampli.

Com a mostra que allò que els arxius preserven pot ser essencial per a qualsevol projecte d’investigació i de difusió de la història, Reusdigital.cat vol recordar un episodi de la Guerra Civil sobre un dels polítics carismàtics vinculats a Reus, Josep Solé Barberà (Llívia, 1913-Barcelona, 1988). Inversament a la finalitat de democratitzar els arxius que se segueix actualment, aquestes institucions han estat en el passat un àmbit de control i de repressió en els quals es podien guardar documents inculpatoris. Aquest és el cas de les cartes entre Solé Barberà i l’alcalde de Reus, Ramir Ortega (Sort, 1899-Mèxic,1972), que es troben, actualment, al Centre Documental de la Memòria Històrica (arxiu de Salamanca).

Aquestes missives aporten informació personal de la primera de les tres condemnes a mort que va rebre el polític del PSUC al llarg de la seva vida i van ser dipositades a la ciutat castellana juntament amb altres documents reusencs. En concret, algunes de les cartes que es conserven a Salamanca fan referència a l’acusació de deserció del front de Belchite que va protagonitzar Solé Barberà. Segons explica l’historiador Andreu Mayayo en la biografia del carismàtic polític ('La Veu del PSUC'), Solé Barberà exercia com a comissari a l’Aragó quan una ofensiva dels nacionals el va sorprendre a Reus de visita a la seva núvia, Carmen Punyed Wyneken, una circumstància per la qual el van detenir primer a les Terres de Ponent per després ser enviat al castell de Montjuïc.

La carta inicial, des de Lleida

Amb data 11 de novembre de 1937, Solé Barberà s’adreça a l’alcalde reusenc per tal que intervingués després que les seves explicacions posteriors a la detenció no tinguessin el recorregut esperat. En un escrit en castellà, Solé Barberà explica al batlle “que no volia destorbar a ningú per tal que intervingués en aquesta qüestió convençut que el Partit que em va exigir reconèixer haver comès una falta en trauria aviat enviant-me a un lloc o un altre”. De fet, tal i com assegurarà en una carta posterior, Solé Barberà ja havia presentat una instància el 25 de setembre, una gestió que no s’havia resolt. “A meitat del passat mes de setembre, el camarada Prieto va fer un decret en virtut del qual el ministre de Guerra pot concedir als condemnats la incorporació immediata al destí i al lloc que ell cregui convenient. I és aquí on amb la teva influència en els medis del Partit et prego que influexis a prop del Ministeri de la Guerra per a què em reincorporin immediatament”, assenyala el detingut.

Enmig dels dubtes per un futur incert, Solé Barberà tanca la carta recordant la seva “obligació davant el Partit i la Juventut d’esmenar aquest mal pas” i dóna la seva paraula a Ortega que sigui quin sigui el lloc on l’enviïn sabrà “quedar com un socialista”.

Des del Castell de Montjuïc

Gairebé un mes després, Solé Barberà es torna a dirigir Ortega des del castell de Montjuïc. Per la missiva del pres sabem que Ortega ha adreçat un escrit a una persona anomenada Estartús a la qual ja esmentava en la primera carta. “Fa 10 dies que sóc a Montjuïc i crec que amb els tres mesos que vaig ser a Lleida és un temps suficient llarg per tal que Estartús pogués haver-se preocupat d’aquesta qüestió”, denuncia el pres. Tal i com serà decisiu en els consecutius consells de guerra que patirà Solé Barberà, la missiva anomena a la seva núvia (Carmen Punyed Wyneken) qui ha estat en contacte amb el batlle reusenc i per la qual sap que Estartús no ha informat l’alcalde.

Tan sols quatre dies després d’aquest document, Solé Barberà es torna a adreçar Ortega en la missiva més crítica d’aquesta sèrie. “Jo no sé quina consigna obeeix el camarada Estartús per actuar d’aquesta manera, però estic segur que a algú s’ha interessat en què la cosa no marxi ràpidament”, escriu al responsable municipal i company de partit. El confinat a Montjuïc explica que dos companys, Joan Gilabert, i Josep Trilles (membres del comitè comarcal del PSUC) l’han visitat i li han donat a entendre que “l’amo de la situació” és Salvadores qui “fa i desfa en aquestes qüestions”. “Ja veus que a més que són elements del Partit els que em porten a la presó, sense importar-los un rave la meva condició de militant”, es queixa Solé Barberà al batlle, per afegir que “en el moment que vaig a la via legal per solucionar la meva condició, aleshores sorgeix el Partit” i “em té dies i dies sense donar cap rendiment a una situació desmoralitzadora i absurda”.

En aquest mateix text, el pres relata que creu que l’envien a Cardona a treure sal de les mines. “Acabar la guerra a Cardona o fent una carretera és un esdevenidor poc seductor, però del qual jo hauré tingut culpa mateixa” apunta per, tot seguit, tornar a reconèixer la seva falta: “Des del primer moment, he reconegut que havia comès una falta i que deuria pagar-la, malgrat que he dit que la pena era desproporcionada al delicte”. “La meva educació socialista em deia que havia de patir les conseqüències de la meva lleugeresa i que la meva condició de militant no em podia eximir de complir la llei”, prossegueix amb el mateix to en què recorda, de nou, els seus ideals per demanar que “se’l tracti com qualsevol altre que havent comès un delicte, ha aconseguit la rehabilitació en sis mesos”.

Per acabar, Solé Barberà subratlla que la carta “no és una queixa ni molt menys una protesta” i sol·licita al batlle que li expliqui què en pensa de la situació en qualitat de 'camarada' que s’ha ocupat d’ell en aquells moments mentre d’altres “l’han fet el buit”.

La carta més personal

Escrita el 8 de gener de 1938 des del castell de Montjuïc, la darrera carta d’aquesta sèrie és una mostra personal de la relació del detingut amb el batlle i torna, de nou, a exposar el paper jugat per Carmen Punyed. “Estimat camarada: una carta de la meva núvia em notifica avui que fa uns dies que estàs enllitat sense precisar la malaltia i si és greu o no”. “Sé que t’has preocupat de resoldre la meva situació, per mediació del comissari de Lleida i aprofito totes aquesta ocasió per donar-te les gràcies per totes aquestes molèsties” li agraeix a continuació.

A la més breu de les missives, Solé Barberà s’acomiada tot recordant els comentaris rebuts per part del batlle: “Com em recomanaves en la teva carta, m’esforço en mantenir una bona moral a l’espera que es resolgui definitivament la meva situació i pugui rehabilitar-me”.

Tot un món ens separa d’aquestes línies escrites enmig d’un episodi històric molt diferent a la pandèmia que avui vivim. A diferència dels temps agitats que es van viure a la dècada dels 30, institucions com els arxius tenen avui una finalitat transparent i democratitzadora que la societat pot aprofitar.