Romà Massot Punyet 12 de Gener de 2025
Anissos...
Em plau donar l'enhorabona a N'Antònia Farré per aquest article ben redactat, curull de detalls i ben documentat. Per molts anys!
-
La venedora d'anissos, de Mercè Bessó
Il·lustració de Teresa Llorach
De l’escultura de la venedora d’anissos, realitzada en bronze per la Mercè Bessó, se n'ha parlat en força ocasions: des del text de Salvador Palomar del dia de la inauguració (9/10/2021) a publicacions a la premsa local (Reusdigital.cat, Diari de Tarragona...). Com a primera referència consta la senyora Maria, la Bajoca, la venedora d’anissos de la Boca de la Mina que el 1827 ja hi treballava. El que m’atrau molt del personatge és la força del seu nom: venedora d’anissos, no de bolados, que també en venia. A mesura que me la miro penso que si de debò la tingués davant li preguntaria d’on treia aquelles petites perles que dringaven en moure-les entre les dents, la finalitat de les quals era refrescar l’aigua o, potser, dissimular-ne els defectes!
Poso fil a l’agulla i començo a indagar. La meva sorpresa és que una de les cerques em porta a França, als anissos de l’abadia de Flavigny-sur-Ozerain, però abans d’aprofundir-hi, prefereixo preguntar als establiments més antics de Reus. Vaig a cal Baró, parlo amb descendents de cal Rodríguez, també amb l’Adolf Batista Adell, gairebé centenari, fill del senyor Batista que tenia la botiga Siglo XX que hi havia al raval Santa Anna... A tot arreu hi havia anissos!, em va dir l’Alfons. Però és la Glòria Vicheto de la Confiteria Cal Padreny que em comença a ajudar a posar llum a la foscor. Justament el dia que vaig anar a parlar amb ella hi havia la senyora Nuri, una clienta de gairebé 100 anys, a la qual preguntà on comprava el producte la venedora d’anissos, i convençuda i sense vacil·lar ens va assegurar que eren de Cal Padreny, és clar! Dies més tard la Glòria, obrint una escletxa, em deia que al mas del tiet Ramon havien trobat el bombo amb el qual devien fer els anissos, i per dates coincideix amb la venda que feia, ja al 1827, la senyora Maria, a la boca de la Mina, dotze anys després que Cal Padreny comencés l’elaboració de productes de pastisseria en unes golfes.
De fa molts anys, però, els distribuïdors dels anissos a Reus són els productors de Bellpuig Vda. Pifarré y Cia. S.L., però la quarta generació de la Vda. Pifarré tampoc me’n va saber treure l’entrellat, perquè el pare i l’avi ja no són entre ells, em va dir l’Imma Llusera. Ella em va parlar de l’Anís Mosten, que és com anomenen les boletes d’anís. No és ni el mimosa, ni l’arrissat, ni el de boles de colors… Mosten!, com també m’havia remarcat l’Adolf Batista.
Sense aturar la recerca, torno a Flavigny, una abadia benedictina a la Borgonya francesa que fabrica anissos des del segle XII. És probable que l’arribada dels monjos benedictins a les nostres contrades n’escampessin la recepta... De fet, el mètode de fabricació és molt similar, tot i el secret molt ben guardat dels anissos de Flavigny. Tots fan créixer la llaminadura a partir d’una llavor d’anís de la mida d’un granet de sopa tipus “maravilla”. A Bellpuig n’han tret el gluten de la fabricació i de fa molts anys que parteixen d’un cristall de sucre. Antigament, per arribar a la mida final calia set dies de feina i donar-hi més de dues-centes capes de sucre. Actualment, es parteix d’un interior de sucre una miqueta més gran i se n’ha escurçat la fabricació, que és de quatre o cinc dies. No és així a l’abadia francesa on el procés encara en dura quinze. Tot i que sembla un producte senzill, el procés per arribar-hi requereix delicadesa i atenció.
Segons el duc Saint-Simon, fins i tot a Lluís XIV li agradava poder xuclar caramels d'anís de Flavigny que guardava en una confitera de butxaca, sembla que això de xuclar als borbons els ve de mena.
No sé si la senyora Maria, la Bajoca, en representació de totes les venedores d’anissos, es va fer mai la pregunta d’on venien ni si sabia que un borbó n’era un fan o consumidor compulsiu! El que és cert és que del carrer Ample fins a la Boca de la Mina es feia un passeig que culminava amb l’anís o el bolado que tantes senyores Maria, a la Boca de la Mina o al costat d’una ermita, tenien a punt per refrescar, endolcir, ablanir, ensucrar, la caminada.
