El nostre pa de cada dia

L’escultura ‘Nens saltant’ està ubicada al parc Sant Jordi, prop de l’estructura del trenet. És obra de l’escultor Diego Cruz i és feta de bronze. Consta de dues figures infantils jugant al joc tradicional de saltar i parar. Fou materialitzada a la foneria Alfa Arte, a Eibar, i n’hi ha diverses d’iguals en diferents ciutats de l’estat.

***

L’Adela és a la cuina, ha canviat la bombona de butà i ha posat aigua a bullir per tirar les patates i les bajoques que té preparades en un plat. Bat quatre ous i posa al foc una paella ennegrida. Per uns segons resta pensarosa amb la mirada perduda a les aigües de la fòrmica de l’armari de dalt. La suor li regalima pel front, s’hi passa el dors del braç i torna a la feina. A la ràdio es vanaglorien del primer pas de l’home a la lluna, com ahir i abans d’ahir. El Pere gran ha anat al cafè a fer el vermut i a jugar a la botifarra, com tots els diumenges al matí; no pot trigar a venir a dinar. Per la finestra oberta arriba el xivarri de la canalla jugant a baix a la plaça. El seu Peret i la seva Adeleta amb la Montserrat de la Pepita Cabalera, el Gumersindo petit i el Ramonet, que es veu d’una hora lluny que no hi és tot, pobret, i sempre el fan parar. 

Se sent una veu atiplada per sobre les altres:

I jo, quan podré saltar?

Encara no, Ramonet, paciència –el Sindo, autoritari. 

Ell és el que ho manega tot, com son pare a la fàbrica. I això que quan va néixer, tot de color blau, no en donaven ni cinc.

Ara les ones radiofòniques porten la veu d’Antonio Machín, 'Dos gardenias'. Estic jo per gardènies. Enllesteix la truita gran, tira les bajoques i les patates a la cassola i posa les estovalles i els tovallons de quadres a la taula. Després carrega el cossi ple de roba mullada i amb una ganyota a la cara puja atropelladament al terrat a estendre. Des que el Peret es torna a pixar al llit és una murga, cada dia a rentar llençols. Potser són els crits de son pare mamat el que el fa orinar-se, perquè, quan això passa, ell es tapa fort les orelles i s’arrauleix en un racó. En canvi, la nena se’l mira amb ulls desafiants, però no s’atreveix a dir res. 

Del terrat estant torna a donar un cop d’ull a la plaça. Aquesta vegada és la seva Adeleta la que crida:

 Què et penses, Sindo, que només has de saltar tu? Que som rucs?

 Tu calla, que les nenes no sabeu saltar!

 Vols que te’n venti una o què? -caminant a pas ràpid i mirada furiosa cap a ell.

L’Adela està a punt d’intervenir i posar pau des del terrat, però veu que la sang no arriba al riu i ara els que salten són els seus fills i la Montserrat, mentre el Sindo s’ha avingut a parar amb el Ramonet. Sent una onada interior de complaença per sa filla, aquesta nena potser farà alguna cosa més a la vida que rentar, escombrar o fer menjar per a un home i dos marrecs. I el mestre diu que és espavilada pels estudis.

Es porta la mà a les lumbars, ja fa dies que se’n sent, de l’esquena, a veure si a mitja tarda es pot estirar, encara que siguin deu minuts. Ara vola a treure el menjar del foc, si es passés de cocció el Pere gran s’enfadaria. I encara té temps de sargir el mitjó que tenia pendent. El posa a l’ou de fusta, no cal didal, serà un moment. Però en un descuit es clava l’agulla al dit índex. Després del crit, un xiuxiueig que surt dels seus llavis, però que no vol ser ella, tant de bo li caigués a sobre el sostre del cafè i no tornés mai més.