La Flama

Josep Salvadó Jassans (Alforja 1938-2006) va modelar 'La Flama', amb motiu del centenari de l’Institut Pere Mata, l‘any 1996. L’escultura presenta una noia nua, abillada amb una llarga capa que s’enlaira cap al cel, sostenint una flama a la mà esquerra. És un bronze de tres metres d’alçada que presideix la rotonda davant la porta d’accés de la institució. Flammabo iterum en llatí, “de nou lluirà”, en català, és la màxima unida a la figura femenina que aixeca la flama per assegurar que la llum pot travessar situacions tan difícils com les que deriven dels problemes de salut mental.

***

Tanco els ulls i la veig: majestuosa i imponent.

La vaig conèixer quan jo tenia sis anys i tot just començava a llegir. Anava amb l’àvia i llegia tots els rètols que veia, marcant ben fort les síl·labes: mo-bles, su-per-mer-cat, lli-bre-ri-a... i així mostrava la meva nova i sorprenent capacitat de desxifrar totes les paraules que em trobava quan anava pel carrer. La que més vaig repetir va ser Fla-ma-bo, suposadament el nom d’una senyora esculpida, a qui veia de passada cada setmana quan anava a visitar la mare –poca estona, ja que no es trobava bé, però amb delit, perquè l’enyorava molt. M’hi abraçava tan fort  i la volia sentir tan a prop que tenia por de fer-li mal, pobra mare!

La malaltia de la mare no la vaig entendre mai fins que vaig ser gran. Creia que era un mal estrany perquè d’aquests no se’n parlava, però veia que feia patir molt l’àvia; tampoc estava a l’hospital normal com d’altres persones quan les operaven, estava als afores de Reus i no hi anàvem caminant perquè estava una mica lluny. Abans d’entrar al recinte hospitalari on curaven la mare, jo aixecava la mirada i la veia a ella, a la senyora Flammabo: esvelta, prima, amb el cabell deixat anar, els dits llargs, braços alçats, una flama encesa a una mà i els peus com una ballarina dels contes. Semblava la meva mare, que m’esperava allí dintre amb els braços oberts. 

La primera vegada que la vaig veure vaig poder llegir la inscripció Flammabo, jo vaig pensar que era el seu nom i durant molts anys la senyora em donava la benvinguda a l’hospital i m’acomiadava. Quantes vegades, a l’hora de marxar, m’hauria arraulit als peus de l’escultura per quedar-me a prop de la mare i veure-la si passejava pel jardí!

Han passat molts anys i, de tant en tant, acompanyo la mare a visitar-se al mateix centre on anava quan era petita; ja puc dir que és un hospital psiquiàtric, que ja no ens en avergonyim ni ens amaguem d’aquest tipus de llocs i malalties, malgrat la hipocresia de la gent, que n’he suportat molta. L’escultura continua allí: esvelta, jove, majestuosa, lliure de dolor, envoltada de la inscripció Flammabo Iterum que vol dir "de nou lluiré", com va fer la mare i com tants d’altres que se’n van poder sortir sota l’atenta mirada de bronze de la senyora Fla-ma-bo.